Maria J. Portella és doctora en neuropsicologia clínica, investigadora en salut mental i professora. També és migjornera de tot cor, i és això el que la va dur aquest divendres a posar veu al pregó de les festes de Sant Cristòfol d’enguany. Amb la plaça de l’Església plena a vessar, Portella va oferir un relat tan proper com compromès, que va combinar l’humor, l’emoció i la ciència per connectar amb els seus veïns.
El primer que va fer la pregonera, la cap del grup de recerca en salut mental de l’Institut de Recerca de Sant Pau de Barcelona i primera doctora del poble, va ser confessar que, al principi, acceptar fer el parlament no li va resultar gens fàcil. De fet, arran d’això, va introduir el primer terme psicològic de la nit: la síndrome de l’impostor. Malgrat la indecisió inicial, va acabar regalant un inspirador viatge vital a través dels noms que ha anat adoptant al llarg de la seva vida.
Etapes vitals
De Maria Jesús a Iu, passant per Ju, Mayu o Sopins, va afirmar que cada etapa que ha viscut ha anat acompanyada d’un nom diferent: «Segurament no m’assemblo gaire a la joveneta de 17 anys que va partir cap a Palma, ni amb la dona que va acabar la carrera de Psicologia a Barcelona, ni amb la dona embarassada, o amb qui som ara».
Així, va relatar un recorregut per les seves diverses etapes personals, acadèmiques i professionals, aquelles que l’han portada dalt de l’escenari des d’on aquest divendres va pronunciar el pregó. Amb paraules d’agraïment per a la seva família, amistats i figures del poble, Portella va defensar el valor de la ciència i de la comunitat. A més, fidel a la seva mirada de neuropsicòloga, va compartir una explicació tant tècnica com entenidora sobre com les festes ens sacsegen per dins: «Sant Cristòfol és emoció. Si us han dit que les emocions són al cor, us han enganat. Tot allò que sentim, ho fem primer amb els sentits, però qui li dona forma a l’emoció és el cervell».
Hi va haver espai per a les proves pràctiques. Va fer jugar el públic amb una activitat de memòria visual per mostrar com es treballa a la seva disciplina. Sobretot, però, hi va haver moments per a la sensibilitat compartida i per l’acceptació de totes les emocions que desperten aquestes festes i que són un mirall de la vida: «Ens donen moments d’eufòria, de comunió, d’alegria compartida. A la vegada, també ens poden dur nostàlgia, enyorança, fins i tot tristesa i malestar. Això també està bé, perquè totes les emocions són senyals de vida».
Des d’aquesta mirada oberta, Portella va compartir passatges de vida que normalment no surten als currículums, però que expliquen molt millor qui és i d’on ve. Va parlar de la infància amb els seus germans, de les trenes que li feia na Margarita per les festes o del seu pas per «ca ses monges».
També va evocar l’adolescència amb honestedat: «Hi havia coses que no sabia com interpretar; això em va fer sentir sola i una mica incompresa, a vegades». Va saber, però, trobar el camí quan una professora de filosofia li va parlar per primera vegada de la psicologia: «Volia entendre el perquè de les relacions, amb qui et dus bé, amb qui no, el perquè d’algunes reaccions... Ella em va contar que la psicologia s’encarregava de trobar explicacions a les maneres de fer de les persones». Aquell va ser un dels moments aparentment petits que han acabat marcant la seva trajectòria.
D’aquesta decisió, en deixa constància el pregó. Un relat sincer, emotiu i compromès. Sense renunciar al pensament crític, Portella va saber reivindicar que les trajectòries vitals no són línies rectes i que tot això també és digne de ser celebrat.