Les vivències personals i familiars, les festes de Sant Llorenç i sobretot la vinculació amb el tenis i el pàdel d’Alaior, a més de la promoció de la vida associativa, van centrar el pregó que Elsa Pons va oferir ahir en l’escenari situat a l’avinguda del Pare Huguet, on el nombrós públic va gaudir de l’acte festiu.
Elsa Pons va començar el pregó assenyalant la seva condició d’alaiorenca, les seves arrels familiars, el fet de viure en un lloc del qual els seus pares, en Toni de ses Salines i na Benita Julia, eren l’amo i madona i el particular mitjà de transport que utilitzava per anar a l’escola des Ramal. «Som una alaiorenca de tota la vida, d’aquelles que han vist créixer el poble, canviar i evolucionar. Alaior és una ciutat on he nascut, on m’he criat, on he rigut, on he plorat, lluitat i estimat. El que record més quan va arribar l’hora d’anar a escola, va ser anar-hi amb ase! Quan arribava dalt Sant Pere Nou, fermava l’ase a ombra davall els pins, per arribar a Alaior amb l’ase era un passar pena, l’ase s’aturava, no partia. Moltes vegades arribàvem tard, sort que les mestres ho sabien i sempre es van portar molt bé amb jo».
Del camp a la ciutat
Pons va recordar com de viure la seva família al camp va anar al carrer de Sa Raval, on va conèixer les primeres amigues, que encara formen part de la seva vida, que solien jugar amb molt poca cosa, els costums de viure en un poble i els ensenyaments dels seus pares. «Vaig créixer jugant al carrer, jugàvem a la corda, a capses, a piso, amb qualsevol cosa ens entreteníem. He crescut entre els carrers d’Alaior i he vist com ha canviat, com ens hem anat adaptant al temps sense perdre mai la nostra essència. A ca nostra ens van ensenyar que no hi ha res més important que ser honrada, bona persona i feinera».
Va assenyalar el caràcter emprenedor de la ciutat i la quantitat d’empresaris alaiorencs que han destacat al llarg dels anys, amb la creació d’urbanitzacions turístiques, persones rellevants en el món de la cultura i l’esport i també l’organització fa més de seixanta anys d’un festival musical. «Fins i tot, l’any 1964 es va atrevir a fer un festival de la cançó menorquina, festival que ha quedat arrelat al poble perquè moltes de les cançons rallen d’Alaior. Qui no coneix ‘Un amor en Menorca’, ‘Mira es cel i escolta es vent’ i ‘Xoroi’, entre altres».
Seguidament, Elsa Pons va referir-se a la seva família i al suport que el seu marit sempre li ha dispensat en tot el que ella s’ha proposat -«mai m’ha posat cap pega, sempre em diu ‘si trobes que ho has de fer, ho fas’»-, a més de recordar la seva implicació en la vida política i social d’Alaior, com a regidora i com a presidenta de la cooperativa d’habitatges de davant les escoles.
La celebració de Sant Llorenç també va quedar reflectit en el pregó, en què la pregonera va assegurar que les festes no havien perdut la seva essència, tot i els grans canvis que havien sofert des que ella era una joveneta. «Per Sant Llorenç les jovenetes estrenàvem vestit i els jovenets camia nova, la gent es ben mudava. Però els cavalls i els caixers eren igualment els principals protagonistes de la festa. Record que quan acabava el jaleo anàvem a dinar amb tota la família, convidàvem els familiars que no vivien a Alaior, concos, cosins..., allò era una festassa».
Club de tenis
Seguidament, Elsa Pons es va referir a una part molt important en la seva vida, com és el Club de Tenis d’Alaior i va explicar el procés que va seguir un grup d’unes seixanta persones que jugaven a tenis en unes pistes que hi havia en Es Plans amb la mateixa idea de fundar un club de tenis i els valors esportius que han modelat la seva personalitat. «El tenis m’ha ensenyat a lluitar, a caure i a aixecar-me, a competir amb respecte i a saber guanyar i perdre. I tot açò ho he aplicat a la meva vida i ho he intentat transmetre. Perquè quan rallam del tenis d’Alaior, no podem oblidar el que hem construït entre tots i totes. I el tenis per jo no ha estat només una afició, sinó un estil de vida».
El 1974, després d’obtenir el vistiplau del batle per tirar endavant amb la creació del club, la compra dels terrenys i la construcció de les instal·lacions, es va procedir a la inauguració de les dues pistes de joc i més endavant un local social. Pons va relatar els moments difícils que va travessar el club, la seva elecció com a presidenta d’aquest, el suport de Jaume Riera, president que va ser durant més de vint anys, i de Belén Vidal, l’escola d’estiu que va començar fa més de trenta-cinc anys i el treball dels actuals monitors, entre altres. «El club m’ha donat molts maldecaps, però també moltes alegries, agraesc al batle i l’Ajuntament el premi balear Cornelius Atticus, un reconeixement a la meva vida esportiva», destacant també el pàdel com a oferta esportiva del club i la trajectòria de l’alaiorenca Gemma Triay en aquesta disciplina.