En algun altre paper volander, he escrit que les festes de Sant Llorenç de Binixems contenen un nom principal —una pura clau de volta— en la persona de Llorenç Pons, malgrat que us he de confessar que sobre aquest element no he sabut reunir un perfil a bastament.
He pensat sovint que, sense la intervenció del personatge, les festes tradicionals dels alaiorencs potser s’haurien desballestat en el no-res, allí on va a parar la brossa inútil de la història. Avui, en la tombada del XXI, no sabem què hauria pogut succeir amb aquella màxima expressió festiva d’un poble. ¿La conservaríem? ¿Haurien experimentat la grandiloqüència lúdica i la magnitud esclatant que ara ofereix? ¿S’hauria perdut per sempre, com tantes altres de les que no en resta ni el més declinat besllum?
Sí, la vera importància rau en el fet que aquella figura fou la promotora de les obres de restauració, quan l’abandonat patrimoni arquitectònic i eclesial de l’ermita de Binixems jeia tenallat per les ruïnes. Ni era, gairebé, un racó capaç per al culte, ni reunia, d’ençà de moltes dècades enrere, cap celebració popular a compte del patronatge de Sant Llorenç.
Com en tantes vegades, les lectures hemerogràfiques m’han obert els ulls. Tot va començar amb un article de premsa publicat al diari «El Bien Público», de Maó, el 8 d’octubre de 1897 [núm. 7304]. La iniciativa havia partit de qui aleshores actuava com a ecònom de la parroquial d’Alaior, el prevere Llorenç Pons.
He explicat en altres reportatges que el clergue s’havia proposat difondre entre el públic lector unes notes històriques sobre aquell edifici, escrites per «una persona competente» [...], «cuya modestia me veda revelar su nombre».
Eren, en efecte, uns apunts de repàs cronològic. Arrencaven, inevitablement, en El Pariatge de 1301, i anaven reconstruint els annals fins arribar al primer terç del XIX. «Desde aquella época —deia— continuó celebrándose [...] la fiesta titular hasta 1834, y la misa en los domingos y fiestas hasta 1853». A partir d’aquests moments crítics, li sobrevingué la decadència, que hi penetrà fins a les entranyes amb fam insaciable.
A continuació afegia el següent: «En esta época el Gobierno había ya vendido el terreno que servía de dotación al sacristán, y dejando éste de cuidar el edificio, su solidez ha ido disminuyendo progresivamente, amenazando en el día próxima y completa ruina».
Abans de cloure la carta, l’autor feu saltar el plany de constatar-hi una ermita gairebé devastada. «Es verdaderamente deplorable que haya cesado de celebrarse el culto divino en una de las más antiguas iglesias de Menorca, que tan grandes servicios prestaba a la clase trabajadora del campo, y que por su situación distante de las poblaciones parecía indicada para servir de base al establecimiento de una colonia agrícola». L’al·lusió venia a tomb perquè la designació del rei d’assenyalar una ermita en aquells paratges en els que confluïen els termes de Maó, es Mercadal i Alaior com si formessin un pic triangular sense cap població propera, es feia necessari per tal d’afavorir l’aparició d’un nucli de poblament. No debades, al llarg d’aquella franja geogràfica no n’existia cap, quan, en realitat, Jaume II de Mallorca aspirava a fomentar-lo, com també ho havia pensat per a la comarca de la Santa Creu de Lluriach, als martinells des Mercadal; o a Sant Joan de Monastrell, avui Sant Joan de Missa en el terme de Ciutadella.
Els efectes de les notes de divulgació periodística no es feren esperar. L’ecònom, amb la col·laboració activa del mateix diari monàrquic, arbitrà una subscripció pública com a font financera d’unes obres imprescindibles i urgents. Tot i predominar en el pensament de Llorenç Pons les raons pastorals per mirar de reobrir l’ermita al culte, tampoc no li mancava un desig de restabliment de les tradicions festives dedicades a la lloa al sant patró titular (10 d’agost), com així es faria de bell nou a partir de la rehabilitació.
La recollida de doblers es va perllongar una partida de mesos, amb una pròrroga sol·licitada pel propi prevere en una carta adreçada al director del diari el 14 de febrer de 1898. Aleshores s’havien recaptat 1.227’18 pessetes. De tot el procés, en tingué cura una comissió d’obres acceptada per la Cúria diocesana. Sota la presidència de mossèn Llorenç Pons, s’hi havien integrat els propietaris rurals d’aquells paratges agrícoles. De Maó, hi feien part el ric terratinent Joan Pons i Soler, Josep Eugeni Seguí i Oliver i Blanca Hédiger Olivar. Del cantó alaiorenc, s’hi trobaven Joan Villalonga, Domingo Pons Villalonga i qui era llavors el batle del terme —també ric hisendat agrícola— Joan de Salort i Salort.
La direcció tècnica de l’obra recaigué en mans de Josep Eugeni Seguí i Oliver, fill de Bàrbara Oliver i Soler, senyora maonesa benestant i catòlica aferrissada, propietària aleshores del lloc de Son Puig Gran, situat a tocar de Binixems. La senyora era una dama d’estirp, filla de Josep Oliver i Vinent, neta del potentat comerciant Llorenç Oliver i Murillo (1766-1810), que feia la casa pairal en el palauet del carrer de la Infanta, cantonada amb Anuncivay, esdevingut en l’actualitat un esplèndid equipament cultural per a la ciutat de Maó.
Josep Eugeni Seguí era un jove amant de les arts. A ell es deuen, entre d’altres, el disseny d’alguna capella de Sant Bartomeu de Ferreries; una apassionada afició a la fotografia; i, com queda dit, el projecte arquitectònic de restitució de Binixems.
S’havia fixat el 6 de novembre de 1898 per viure l’acte de benedicció i inauguració, però una mala meteorologia ho desbaratà tot. Mossèn Llorenç Pons havia previst que «aun cuando el referido santuario es hoy de la exclusiva jurisdicción de la parroquia de Alayor, hubo un tiempo en que parte del distrito de Mahón, con el de Mercadal, perteneció al término parroquial de S. Lorenzo, y por lo mismo no deja de ser razonable y justo que cuando se celebre el venturoso suceso de haber sido preservado de la ruina el antiquísimo templo, tome esa ciudad su parte en la manifestación de público y cristiano regocijo» [«El Bien Público», 29-10-1898, 7700].
Obrir la participació dels altres dos municipis veïns que confluïen en la comarca de Binixems, no sols feia justícia històrica per com havien format part del terme parroquial de Sant Llorenç, sinó que validava el fonament d’una característica protocol·lària molt singular i específica de les festes d’agost. Vull dir que, essent llavors l’ermita una pura responsabilitat parroquial d’Alaior, la vila es prenia la potestat de nomenar els respectius caixers procedents dels termes de Maó i des Mercadal, un per a cadascun. La facultat de designació dels respectius càrrecs de la junta de caixers l’havia exercida la corporació municipal de la vila amb exclusivitat des de l’antigor per acord de la Universitat forana. Ho havia observat amb caràcter anual en les sessions del Consell sense disposar aquells altres dos territoris de cap dret d’elecció.
Així idò, representava una exacta coherència històrica que l’ecònom promotor de les obres convidés als grups parroquials de Santa Maria de Maó i de Sant Martí des Mercadal. Una tempesta de pluja a semalades, com s’ha dit, va capgirar els plans inicials, que s’hagueren d’ajornar a la primavera següent. S’hi elegí l’alternativa de l’11 de maig.
Asseguren les cròniques que aquell dia sí lluí un matí radiant i magnífic. «Con un sol espléndido y primaveral y ante una regular concurrencia de fieles, tuvo lugar ayer, fiesta de la Ascensión, la consagración del templo de San Lorenzo y bendición de la imagen, cuyas ceremonias llevó a efecto […] el obispo de la diócesis. Al acto asistió una comisión del ayuntamiento de Alayor, presidida por el alcalde Don Juan de Salort y clero parroquial de esta isla» [12-5-1899, 7857]. De llavors ençà, la col·laboració mixta entre les autoritats polítiques i les religioses s’havia de mantenir estable en totes i cadascunes de les convocatòries a la festa fins al dia d’avui.
Esvaïts els obstacles climatològics, la gran celebració consistí en el muntatge d’una romeria de creients. Llorenç Pons, en qualitat de capellà, va preveure una pura exaltació catòlica de gran volada.
La cita va congregar vuit confraries amb banderes i estendards, segons una disposició per antiguitat, així com fidels creients de totes les edats. Als confrares, seguien la música de capella, el clero parroquial, la creu alçada i, finalment, el bisbe Castellote amb bàcul i mitra. Fins arribar al vell passeig de Ses Delícies (per devers el cementeri), s’hi entonaren càntics, com ara el popular «Firme la voz». Més tard, en ser enfilat el camí de Binixems, s’hi escoltà la sonsònia del rosari per grups, alternada amb més càntics de fervor catòlic. «A la llegada al santuario, se colocaron los estandartes junto a la puerta de la ermita, y los romeros, formados en filas, abrieron paso al clero y al prelado, quién, revistiéndose de pontifical, procedió a la bendición del exterior del templo y después, el interior».
Un discurs a peu dret del bisbe, situat a les grades de la creu de terme que adornava el pati (com avui encara), fou l’oportunitat per cridar l’atenció que, si el temple era ja una realitat restaurada per a la litúrgia i la vida religiosa, «que se restauren también las antiguas tradiciones; que se repitan aquellas fiestas que en este lugar se celebraban; y que acuda todos los años el pueblo de Alayor a pagar tributo de homenaje al glorioso mártir a quien el templo es dedicado» [«El Bien Público», 13-5-1899, 7858].
Fet i fet, Salvador Castellote, amb aquelles afirmacions que degué escoltar el batle De Salort, donava el tret de sortida a la reinstal·lació de les festes de Sant Llorenç, adornades per la indefugible celebració de completes, la formació d’una qualcada i la disputa de carreres, la joia general d’un poble i l’esclat de la música més alegre.
No obstant açò, en aquella data de la restauració, la resposta ciutadana no fou unànime com avui ho pensaríem. Certs col·lectius de forta convicció ideològica (afermats en un explícit anticlericalisme) volgueren entorpí l’esdeveniment. «Por cuantos medios estaban a su alcance, procuraban que el acto resultara deslucido», afirmà un cronista del diari conservador. El mateix comentari seria després imprès a les pàgines del «Boletín Oficial del Obispado». S’hi llegeix el següent: «Los obstáculos expuestos por la malicia de los francamente impíos y la apatía de muchos que parecen buenos, han sido arrollados por el entusiasmo del Rdo. Sr. ecónomo D. Lorenzo Pons, Pbro., y sus dignos cooperadores, y por el empuje de una minoría valiente, decidida a dar público testimonio de su fe vigorosa y robusta» [maig de 1899]. Heus ací, literalment expressades, les raons essencials que expliquen el renaixement de l’ermita promogut per l’entusiasme i la fe d’aquell capellà.
En el dia, com resulta prou evident, Binixems és un patrimoni salvat i de protecció garantit que ningú no voldrà veure caigut ni decaigut, sense que interfereixin gens la fe religiosa de cadascú. Alhora, les festes populars a què dóna lloc anualment són avui la màxima expressió festiva d’un poble que ni dretes ni esquerres —com tampoc els indolents— no permetrien veure’ls maltractades o suprimides del calendari. Vam-ell-ara que no!
Ara bé: ¿qui va ser Llorenç Pons?
No ens ha estat fàcil reconstruir les dades biogràfiques bàsiques. Desconec les dates de naixement i defunció. Tampoc puc aportar res sobre l’ordenació ministerial, o sobre els serveis parroquials que va complir, descomptada la funció d’ecònom de Santa Eulalia, en haver-hi estat destinat en substitució del sacerdot Pere Villalonga l’any 1886. Hem sabut, tanmateix, que era fill de Francesc Pons i Tudurí, que va traspassar a Maó l’1 de setembre de 1887, amb domicili a la molt maonesa costa d’en Ga, 16. Fou pare de Llorenç, el prevere, de Joan, Antònia i Maria. Sostenc, emperò, la vaga hipòtesi si hauria estat un franciscà exclaustrat de l’església conventual de Jesús, amb la tasca de custos per devers el 1877.
No content amb l’heroica recuperació patrimonial de Binixems, havia demostrat ànims per escometre altres dues de necessàries. La primera fou anterior a la de Sant Llorenç. El setembre de 1891 obrí una subscripció popular per afrontar la restauració de l’edifici de Sant Pere Nou, enclavat a l’entrada de la vila pel Camí d’en Kane. Nou mesos després d’endegada la campanya (juny de 1892), el capellà havia recollit en metàl·lic 856 pessetes, així com 9 quarteres de blat d’un valor de 144 pessetes. La quantitat total, però, «no alcanza en verdad —advertia Pons— a sufragar el coste de las obras que se tienen en proyecto, pero confío que cuando éstas se emprendan, que será muy en breve [...], vendrán nuevas limosnas por efecto de las simpatías que a la generalidad de estos vecinos inspira el nombre del príncipe de los apóstoles, San Pedro». Com és prou sabut, actualment, aquesta segona ermita compleix un paper essencial durant la vigília de Sant Llorenç, per com hi acull els cants de completes dels ciutadans i de la qualcada de caixers.
En fi: convindrà que també recordem la tercera campanya de restauració del capellà Pons. El 27 d’octubre de 1900 va irrompre de nou a la premsa per advertir que es feia precisa «una reparación de importancia en la iglesia del hospital de esta villa, que permanece cerrada desde algún tiempo al culto divino a causa del peligro que ofrecen la mayor parte de su bóveda y la fachada».
En aquesta ocasió, la resposta particular no va ser gens fluïda ni prou generosa. Fins l’any 1908, les obres, amb enutjoses interrupcions, no van poder ser finalitzades ni inaugurades. L’esglesiola s’havia consagrat a la titularitat de Nostra Senyora de Gràcia. Tenia, a més, la funció d’atendre els acollits a l’hospital municipal (avui en diem geriàtric) i donar servei religiós a les carmelites que regentaven el centre assistencial. El ritual de benedicció va tenir lloc el 25 de març, un cop s’hagué remuntat una suspensió de cinc anys. Fou una obra de nova planta que només hauria aprofitat potser l’espai d’una capella anterior. Va ser dissenyada segons els cànons del gust neogòtic, llavors en boga a l’Illa.
També aquesta salvaguarda patrimonial, com abans Binixems i Sant Pere Nou, l’Illa li ho deu al prevere Llorenç Pons. Seria bo que, en un moment o altre, poguéssim esbrinar amb més detalls quina biografia eclesial completa va desenvolupar.