Damià Rotger, pregoner: «La poesia ha de ser la salvació del futur»

Si el món s’estigués acabant, en Damià Rotger trobaria refugi en la paraula. Tipògraf, poeta i ferrerienc, viu del i per al llenguatge. Està diplomat en Comunicació Gràfica i Publicitària, amb postgraus en Disseny de la Identitat Corporativa i Tipografia per Blau Escola de Disseny, Elisava i Escola Eina. Ha estat guardonat amb prestigiosos premis com Laus, Graffica, Anuaria, Visual Daniel Gil, Behance Reviews i InnovEm, a més de formar part del jurat en diversos concursos de disseny en l’àmbit nacional i internacional. Aquest any, serà l’encarregat de donar inici a les festes del seu poble, Ferreries, com a pregoner.

Què el va dur a especialitzar-se en tipografia?
—El meu pare i el meu oncle tenien una impremta sota casa. Vaig començar a treballar-hi els estius per poder tenir una mica de diners. Podria posar-hi molta literatura i dir: «Un dia, dins la impremta familiar, se’m va obrir el cel, va baixar una llum cenital i vaig tenir una revelació luliana, i vaig dir: ‘Jo em vull dedicar a la tipografia.’» Però això no va passar. Més tard, quan vaig anar a Mallorca a estudiar Comunicació Gràfica, teníem una assignatura que es deia ‘Tipografia’. Allà va ser quan vaig sentir una sacsejada que em va remoure tot. Vaig descobrir que dins la tipografia hi és tot: la forma, la composició, l’escriptura, la paraula, el pensament…
Va ser en aquell moment que vaig decidir que volia continuar especialitzant-me. Em vaig apuntar a un màster per aprofundir en lletra, tipografia i llegibilitat. Des del primer mes de classe, ja em vaig sentir completament captivat i enamorat d’aquest món.

Quina part del procés creatiu és més instintiva i quina és més tècnica en la seva feina?
—És una disciplina amb molta creativitat, intuïció i olfacte, però també amb una part tècnica molt àmplia, com ara la introducció dels paràmetres d’espai entre lletres. Un dels primers processos, tant si es dissenya una tipografia per encàrrec com per iniciativa pròpia, és tenir clar per a què servirà. És semblant a dissenyar una eina.
Per a què? Per tallar llenya? Per soldar ferro? Després, es comença a dibuixar. De fet, no es dibuixen totes les lletres al principi, només quatre que actuen com l’embrió de tot l’alfabet: la o, la h, la a i la e. Aquestes ens donen informació essencial sobre proporcions, ascendents, gruixos, modulació i espais interns. És gairebé màgic com quatre lletres poden donar forma a més de mil caràcters. Aquest primer procés, el que passa fora de l’ordinador, és el més creatiu. És un procés molt bonic, com escriure micropoesia. Després ve la part més tècnica. El repte és veure com cada lletra interactua amb les altres. Al final, la prova de foc d’una tipografia és la paraula.

Quan es dona una tipografia per acabada?
—Passa una mica com amb un poema. Mai s’acaba del tot, simplement l’abandones. Si no arriba un moment en què decideixes deixar-la estar, hi podries estar treballant tota la vida. Hi ha un punt en què te n’adones que estàs fent retocs sense gaire sentit, només per justificar-te. A vegades, el senyal és subtil, gairebé absurd. Estàs corregint una corba, però en realitat ja estàs pensant que funcionaria millor en un altre projecte. És llavors quan toca abandonar la tipografia, donar-la per acabada. Cal allunyar-se’n una mica, deixar-la anar, perquè fins aleshores ha estat un projecte que t’ha tingut capturat, que t’ha absorbit completament. Però deixar-la anar també forma part del procés creatiu.

D’on neix el nom d’una família tipogràfica?
—No és fàcil posar nom a una tipografia, perquè hi ha diversos requisits que s’han de complir. I jo, a més, n’hi afegeixo uns quants més. Vull que el nom tengui certa substància poètica. Pel que fa als requisits més tècnics, han de ser paraules curtes. I si comencen amb les primeres lletres de l’alfabet, millor. Després hi ha la part més meva. M’agrada fer servir paraules ben menorquines. Tenc una tipografia que es diu «Conco», i és un homenatge al meu oncle, que em va ensenyar les impremtes, com funcionen els llibres, com van els plecs de paper... Una altra tipografia es diu «Crespell». Ma mare, que és de Ciutadella, anava a un lloc allà a comprar-los i els duia aquí, a Ferreries. En definitiva, sempre intento que els noms tenguin sonoritat, musicalitat. I que, alhora, estiguin en contacte directe amb Menorca, que sempre té un espai privilegiat.

Com conviu la forma visual d’una lletra amb la forma literària d’una paraula? És a dir, com conviu la poesia amb la tipografia?
—Jo no les puc separar. Per jo són dues disciplines, dos incendis. Tot és foc. Perquè, com deia abans —i també ho diu el gran Matthew Carter—, la prova de foc de la tipografia és la paraula. Sense paraula no hi ha tipografia. Sense llenguatge, no hi ha paraules. I la poesia és aquesta eina, aquesta empenta, que intenta dur el llenguatge al límit, posar-lo a prova. Per això veig la poesia, el llenguatge i la tipografia com baules d’una mateixa cadena. I després hi ha la part formal de la paraula, que també és fascinant. Perquè, a vegades, impacta més la forma de la paraula que la paraula en si. Això és el que jo en dic vestir les paraules. Una lletra sola és com un os. Però un os no fa un cos. Si dic «A», això sol no té cap contingut.
Ara, si dic «casa», aquesta paraula ja té músculs. Ja hi ha un cos. Si tenim os i músculs, tenim un cos. Però falta la pell. El vestit. I han d’anar junts. I aquesta pell, en el llenguatge, és la forma de la lletra, la tipografia, el suport físic del pensament.
D’aquí ve que és impossible separar forma i contingut. Jo potser hi he pensat més per ofici, però això ens afecta a tots.

I poèticament parlant, hi ha qualque concepte que l’obsessioni?
—Diria que hi ha quatre columnes, quatre pilars que sostenen tota la meva poesia, o potser tota la poesia del món. Almenys, la que a jo m’interessa. Són: llum, mort, amor i temps. Podríem passar-nos la vida fent poemes entorn això, perquè dins ells hi és tot. Hi ha la por, el moviment, el mateix llenguatge. Tot. Però el que realment m’obsessiona és saber que el llenguatge és insuficient. Ho sé molt bé. Sé que, a vegades, el que és veritablement important no es pot dir amb paraules. I, tot i això, jo visc per les paraules. I sé que no arriba, que no basta, però és l’eina que tenim. Perquè si una cosa la tenc molt clara, si l’entenc del tot, potser no en faré un poema. Potser en faré una altra cosa. Però un poema, per jo, és aquest tu a tu amb les mancances, amb els dubtes, amb les pors, amb allò que no es pot dir, amb els fenòmens, amb els miracles.

Creu que fa falta més poesia en el món?
—Sí. I tant. La poesia ha de ser la salvació del futur. A vegades ho dic de broma... però no és tanta broma. Jo crec que els fillets petits, molt petits, haurien de llegir tres o quatre poemes cada dia. I em demanen per què. Perquè la poesia ens manté vius. Ens manté desperts, creatius, intuïtius. Ens ajuda a conservar la innocència i la imaginació d’una manera vivificant, amb plena capacitat de resposta davant la vida. Ens dona recursos per resoldre situacions que no sempre venen com voldríem. I ens ensenya, també, que el resultat no sempre és el que teníem pensat.
Un es posa a escriure pensant que el poema sortirà d’una manera, i et porta a una altra banda. Et descol·loca, et transforma. I també et frustra. Tens la idea, tens el concepte, però la traducció en llenguatge no funciona. El ritme no encaixa, la dinàmica no flueix. Però tot aquest exercici després computa en el teu dia a dia. La paciència, l’observació, l’atenció, la capacitat de tornar-hi... tot això es trasllada a la vida. Per jo, la poesia salva vides. I no ho dic només com a metàfora.
El món pot estar caient a trossos. Pot haver-hi un col·lapse còsmic. Però si jo tenc una llibreta i un llibre de poemes, estic salvat. Si hi ha un retard a l’aeroport i m’han de fer esperar quatre hores, jo no em poso nerviós. Mentre altres s’enfaden, criden o perden els nervis, jo estic tranquil. Estic salvadíssim. Perquè la poesia em sosté.

Té algun record especial de les festes de Sant Bartomeu?
—Molts. Un d’ells és que preparàvem unes camisetes per Sant Bartomeu amb els amics del poble. Els hi fèiem nusos i després les deixàvem dins un poal amb aigua i lleixiu. Amb el lleixiu, es llevava la part de color de la camiseta on no hi havia els nusos. Quan te les posaves i les eixugaves, veies que els nusos havien format unes formes una mica psicodèliques. Era divertit, perquè eren dies en què ens podíem permetre anar vestits d’una manera diferent, com volguéssim i amb plena llibertat creativa.