Joan Bagur Aloy: l'anarquista republicà (II)

Temps de crisi i ruptures

La bona salut de la fàbrica pateix un mal sobtat el 7 de desembre de 1917, quan s’hi declara un incendi que a pesar que es pot dominar prest, ocasiona pèrdues en matèries primeres i maquinària, cosa que obligarà a un esforç econòmic i personal de la família. Fruit d’aquest esforç és l’obertura de botiga pròpia i exclusiva a Barcelona, al carrer Jaume I, i el sosteniment de la que tenien a Maó, a sa Rovellada de dalt. Aquest fet coincideix amb la gran crisi econòmica que té lloc a Menorca i que donarà peu a la creació de la FOM (Federació d’Obrers de Menorca) i la fundació de l’agrupació maonesa del PSOE (1919).  La crisi de 1918 motiva no pocs conflictes laborals.

En un primer episodi, els Bagur Aloy van signar un acord amb els treballadors de la casa abans que aquests es posessin en vaga. El 1919, els Bagur Aloy    van prendre part en la creació de l’Associació de Fabricants de Calçat, que va presidir Miquel French, per unir forces davant la pressió obrera i la crisi en el mercat. El juny de 1919 es va declarar una altra vaga a la fàbrica dels Bagur Aloy, arribant a una situació gairebé insostenible. L’antic anarcosindicalista havia de fer front a l’envit del proletariat maonès.

Per la paga, el cap de comptabilitat de l’empresa era Lluc Pons Castell, antic company de Joan a la FOIM i ara un dels impulsors del Partit Socialista a Maó i president de la FOM. A causa d’això, Lluc deixà el lloc de treball per a poder portar la representació obrera sense hipoteques. Aquesta conflictivitat s’ha de contextualitzar    en la crisi subsegüent al final de la Primera Guerra Mundial, l’increment dels estocs i la promulgació del decret Cañal el 1919, que castiga l’exportació de calçat. Els Bagur Aloy van poder sobreviure només perquè tenien unes produccions diversificades i un mercat interior consolidat.

Amb els republicans a l’Ajuntament

Joan Bagur Aloy es torna presentar pel Partit Republicà a les eleccions municipals de 1920, novament pel districte tercer. Només el fet de veure que a Sant Climent i Llucmaçanes, els monàrquics treuen 238 i 235 vots i que Bagur en treu 42, ja ens indica el desequilibri existent en aquests nuclis rurals. Però, aquest cop, el vot a la zona Esplanada-Rovellada compensarà la diferència i, amb 241 vots, pot sortir elegit per la minoria, mentre que els conservadors treuen a Francesc Albertí Vidal i Gabriel Carreras Pons.

En general, les eleccions de 1920 a Maó van ser bones pels republicans: els seus sis candidats van sortir elegits, en canvi, els conservadors en van obtenir tres dels cinc que presentaven. El 1920, amb ajuda dels republicans, va ser elegit també un socialista: Francesc Pons Carreras, que era concunyat de Joan Bagur Aloy. Ell es va adscriure a les comissions de foment i camins, i a la inspecció del serveis funeraris. Amb la millora de la situació a la fàbrica durant els anys vint, fins i tot s’hi va crear un equip de futbol, el Brampton Shoe CF, que va jugar en torneigs d’aficionats l’any 1928.

Per aquesta època, els fills ja havien crescut. Almandina estudia a l’Escola Normal de    Palma i Delio destaca en els esports nàutics.

La darrera crisi i la República

Els bons temps es van tallar de cop a causa de la crisi mundial de 1929, que va dur com a conseqüència la pèrdua de mercats, l’increment de la competència i la caiguda dels preus, limitant les vendes al mercat espanyol. Aquesta    crisi es va perllongar fins a la guerra civil. En el cas dels Bagur Aloy va coincidir amb l’entrada a la direcció de la firma de Proudhom (Maó, 1904), fill de n’Antoni, i de Delio (Maó, 1909) , fill d’en Joan. Joan Bagur Aloy, que ha complit seixanta anys, es decanta de la direcció de l’empresa, però encara té ànims per a presentar-se per tercera vegada a unes eleccions municipals.

La seva etapa com a regidor elegit el 1920 no s’havia pogut completar a causa del cop militar de Miguel Primo de Rivera, pare de José Antonio Primo de Rivera, marquès d’Estella i futur fundador de Falange. Per açò, quan acabada la dictadura es tornen convocar eleccions democràtiques, ell s’hi afegeix. Una altra vegada es presenta pel tercer districte. Aquest cop, al districte s’hi presenten cinc republicans i cinc monàrquics. El 12 d’abril de 1931    es fan les votacions. Els republicans, que van entesos amb els socialistes, són un altre cop majoritaris i formaran la majoria municipal. Bagur Aloy torna tenir algunes responsabilitats en les comissions de foment i camins, però aquest cop hi afegeix la inspecció dels carrers i les voreres de la ciutat.

A pesar que ha deixat ja el dia a dia de la fàbrica, no hem de pensar que se n’hagi desentès. Entre 1931 i 1934, la Unió Republicana de Menorca es compromet cada vegada més amb el lerrouxisme i entra en una senda conservadora, que la durà a compartir el govern espanyol durant el bienni negre. Com a resultat d’aquesta evolució, de les files republicanes emergeix Acció Republicana, més tard Izquierda Republicana, que en principi no tindrà gairebé seguidors a Menorca, i els antics aliats socialistes es converteixen en els principals crítics dels republicans moderats com Bagur Aloy.

Per altre costat, la fàbrica no aconsegueix superar la crisi i ha de fer front a noves reivindicacions obreres. En aquest context, Joan Bagur veu morir a la seva esposa, Esperança Taltavull, malalta i ingressada a Barcelona. L’any 1934, la direcció de Bagur Aloy Hermanos firma un acord amb la FOM. En l’àmbit familiar, l’única notícia alegre d’aquesta etapa és el casament, l’any 1934, de la seva filla, Almandina, amb el maquinista naval, Adolf Tudurí García, germà del dirigent socialista-comunista, Antoni Tudurí Garcia.

Malgrat l’acord amb els obrers, la fàbrica demana la suspensió de pagaments el novembre de 1934. Mig any després es declarada la fallida i tanca definitivament les portes el gener de 1936.

La guerra i l’exili

Amb el cop militar del 18 i 19 de juliol de 1936 i la victòria dels republicans sobre els militars rebels, es forma una junta administrativa per a dirigir l’Ajuntament de Maó en els primers temps de la guerra, la presidirà Antoni Gomila. Un dels seus primers acords, l’agost de 1936, serà posar novament en marxa la producció a la fàbrica dels Bagur Aloy a través d’una cooperativa de treballadors, un objectiu que no seran capaços d’assolir. Desconeixem la situació de Joan Bagur Aloy durant la guerra, a part de veure el seu nom en algunes relacions de subscripcions d’ajudes als republicans, no es va fer notar en res. Acabada la guerra, els seus dos fills petits: Helvecio i Adriático marxen a l’exili a França, on ja hi quedaran a viure per sempre. La seva filla, Almandina, també veu com l’espòs, Adolf Tudurí, marxa a l’exili; ella anirà a viure amb son pare, el nostre Joan Bagur Aloy.   

L’edifici on es va desenvolupar una de les empreses de calçat més importants de Menorca es va vendre a Nicolau Pascual Melià, el qual, poc temps després la va transferir a un altre empresari d’èxit, Gabino Sintes, que era el seu gendre i que es convertirà en un emprenedor en dos sectors: la indústria del calçat i el turisme, que omplen la segona meitat del segle XX. L’antiga fàbrica dels Bagur Aloy va estar en funcionament fins l’any 1972, quan es va traslladar al nou polígon industrial.

Tornant a la història d’en Joan. Al cap d’uns anys, Adolf Tudurí torna a Menorca i, el 1947, la família Tudurí - Bagur marxa definitivament a Barcelona, amb ells també parteix Joan Bagur Aloy. Inicialment viuen a la casa de Delio Bagur Taltavull, fill de Joan i germà d’Almandina, que s’havia mudat a Barcelona uns anys abans, fins que posen casa pròpia. Joan va morir a Barcelona el 17 de maig de 1955, encara que en algunes informacions he llegit 1953.

Fonts:

Tudurí Bagur, Almandina (Maó, 1935). Entrevistada el 2/09/2014

Tudurí Olives, Antònia (Maó, 1937) Entrevistada el 11/06/2014

Hemeroteca digital de la prensa histórica española

Padró d’habitants de Maó, anys 1902, 1923 i 1935

Méndez Vidal, Alfons. «Trenta-cinc empresaris menorquins». IME, 2010

Portella Coll, Josep. Llibre d’Exilis. Menorca segle XX, 2017