El diari «Ya» de Madrid, una de les capçaleres memorables del periodisme espanyol del segle XX, guarda unes arrels menorquines ben profundes. Són més fortes i més significatives del que ens podria semblar si només ens quedam amb l’aparença de la qüestió. No hi fa res que aquella capçalera es vagi difondre com a periòdic madrileny amb capacitat d’influència sobre l’opinió pública d’un país enter, fins veure’s llençada a la cúspide del periodisme nacional durant ben bé seixanta anys; mentre que l’illa de Menorca, amb prou feines, ha conegut un únic periodisme diari al llarg del segle XX, sense mai haver-se projectat fora de l’esfera local. Em referesc, és clar, a aquest mateix diari que el lector sosté ara entre les mans, i que coneixem amb el nom toponímic de l’illa, el «Menorca».
La llarga distància geogràfica i la pregona diferència empresarial entre un diari i l’altre —em sembla a mi— no constitueixen obstacles prou definitius per impedir l’existència de determinats punts de connexió entre totes dues publicacions. Ben al contrari.
Sí, el «Ya» i el «Menorca» mantenen vincles més intensos del que podria semblar a primera vista.
Hi ha, per mi, dos grups d’arguments i de proves que així ho confirmen. D’una banda —i principal—, perquè l’empresa editora del periòdic de Madrid va ajudar a sostenir el «Menorca» quan aquest era una barca a la deriva, amenaçada per les tempestes d’una maregassa de deutes econòmics i per mor de la feblesa tecnològica i professional que l’empaitava.
De l’altra banda, es dona el cas que dos noms del periodisme illenc que se situaren en certs moments al capdavant del «Menorca» foren destinats a ca nostra procedents del «Ya» amb la missió d’apuntalar-lo. A la vegada, el mateix parell de firmes ha intervingut, ara mateix, en el paper investigador sobre la densa història del «Ya». Estic parlant dels professors Joan Cantavella Blasco i José Antonio Martín Aguado.
A més d’haver ocupat tots dos, successivament, la direcció del «Menorca», cadascú pel seu compte és autor d’un volum de recerca sobre els annals del diari madrileny que conté —com dic— significatius ecos menorquins.
El primer dels autors, just fa ara uns mesos, acaba de publicar l’estudi titulat «Los directores del Ya» (2024), mentre que Martín Aguado va treure al mercat bibliogràfic d’uns anys enrere l’obra «Historia del Ya: sinfonía con final trágico» (2012), redactat en coautoria amb José R. Vilamor, qui s’havia dedicat a la docència del periodisme a la Facultat d’Humanitats i Ciències de la Comunicació de la Universidad CEU San Pablo, com també ho ha desenvolupat Cantavella.
Primer la figura de Martín Aguado i després la de Cantavella foren dos directors del «Menorca» posats en el bell mig de les terribles agitacions financeres i econòmiques de l’empresa editorial de l’illa. Com a professional de la premsa, aquell hagué de viure en el nucli mateix del terrible i persistent cap de fibló de la primera època periodística del diari, comptada des de la fundació a l’agonia política i hospitalària del franquisme (1941-1975). Si a Martín Aguado li sobrevingué l’atzar de travessar una etapa encara dura i punyent de la dictadura, per més que experimentaria l’entrada en vigor de la Llei Fraga; el segon, Cantavella, fou el director que assumí el deure de governar el diari a l’inici de la Transició democràtica i en els albors de la preautonomia. Cantavella, que aviat farà cinquanta anys de l’arribada a l’Illa, fou recomanat com a director gràcies a una carta del bisbe Miquel Moncadas. Aquell era redactor del «Ya», i coneixia un jove capellà amb qui compartia residència d’estudiant. El capellà, un bon dia, va rebre una consulta epistolar del cap diocesà de Menorca, que volia deixar-se aconsellar per designar un nou màxim redactor per al diari local. De seguida, una petita cadena de coneixements i contactes resolgueren la necessitat. El jove redactor, natural d’Almassora (Castelló, 1949), volgué acceptar el repte. Just amb tres anys d’ençà la conclusió dels seus estudis periodístics, pegà el salt al cor del Mediterrani per prendre les regnes del «Menorca».
Tanmateix, un i altre, en conjunt, no sumaren més que un pessic de tres anys i mig de direcció, repartits en períodes desiguals l’un respecte a l’altre. Martín Aguado s’hi estigué a penes onze mesos entre el 22 d’octubre de 1966 i el 26 d’agost de l’any següent. Pel seu costat, l’embosta de temps restant la cobrí Cantavella entre l’1 d’abril de 1976 a l’11 de novembre de 1978.
Tots dos, però, havien arribat a l’Illa responent a una mateixa procedència periodística. Ho feren per oferiment de l’empresa i amb el consentiment de la direcció del «Ya» de cada moment: en el cas de Martín Aguado, quan el director era Aquilino Morcillo; i en el de Cantavella, durant la direcció d’Alejandro Fernández Pombo.
El diari «Ya», fet i fet, actuà talment de bot salvavides per al fràgil vaixell en sotsobra (gairebé diria una pastera sense rumb) d’un «Menorca» afeixugat per les agonies extremes. Quan aquesta publicació passà a la propietat del prevere Jaume Cots de Riera el 1955, i després de formar ell una tetrarquia empresarial amb certs homes influents de la societat maonesa (amb Mateu Seguí Mercadal, Guillermo de Olives Pons, Francisco Hernández Escrivá i ell mateix), la feblesa —d’un raquitisme prou server— aconsellaren Cots de consultar a un diari com el «Ya» que, des de Maó, era vist com una mena de publicació model, per com representava una experiència periodística capaç d’esdevenir un mirall —un germà major— del que volia ser —en petit— el «Menorca» per a l’àmbit insular. Fins i tot, el consell d’administració d’Editorial Menorca, com a bressol que tutelava el diari local, va considerar seriosament l’entrega de la capçalera a favor d’Editorial Catòlica SA (Edica). Fins i tot, Cots havia rumiat la idea de procedir a una entrega pura i simple del seu paquet majoritari de participacions.
L’estratègia empresarial, però, topà amb el neguit —si més no, una tossuda oposició— d’alguns membres societaris del «Menorca», alhora que Edica adduïa greus dubtes per ingressar com a soci principal del menut i malalt diari menorquí. La fórmula de consens es va resoldre amb l’oferiment de suport redaccional, açò sí, a un alt nivell, però abandonant l’opció de compra i absorció.
Els caps del diari madrileny brindaren elements ben formats, joves i experimentats, per situar-los al capdavant de la direcció de la capçalera illenca. Altres tipus d’ajudes no podia pas esmerçar-les, ja que Editorial Católica recelava dels catastròfics balanços empresarials del «Menorca», i rebutjava la idea d’haver de pair les dificultats comercials i de subsistència. Però, tanmateix, sí expressà una forma de compromís mínim, com ara assegurar-li la contribució de bons professionals. Foren dos els escollits en dos moments de la història del «Menorca», un i altre distingits per llur preparació acadèmica i una qualitat individual ben demostrada, en ambdós casos en una poderosa ciutat periodística. Així va ser com, per dues vegades, Edica va aportar els noms de Martín Aguado, i, una dècada més tard, el de Cantavella.
No podem passar per alt que, fins aleshores, la direcció del «Menorca» encara no havia disposat de directors experimentats i formats mínimament en termes acadèmics, per més que Roberto Coll-Vinent, que ostentà la direcció absentista de 1957 a 1966, sols podia esgrimir un carnet obtingut en uns cursets d’estiu i mai, radicalment, no va residir a l’Illa per ocupar efectivament la seva responsabilitat orgànica. Pitjor havia succeït durant la direcció del gironí Jordi Negre Rigol, que, malgrat la titulació periodística de Pamplona i la seva reglada inclusió en el Registre Oficial de Premsa (ROP), només pogué ocupar-se’n dos mesos, a causa d’un gravíssim accident de motocicleta l’agost de 1966.
Edica, per tant, sortí en auxili del diari local obrint una aportació de periodistes formats i de plausible capacitació per a l’ofici, si més no equivalent al que llavors representava el «Ya» en un territori de periodisme d’avantguarda com era el de la ciutat de Madrid.
Tot plegat, els fets es desenvoluparen en el bell mig de la fragor de transferir, o no, el «Menorca» al grup de premsa catòlica de la capital d’Espanya. El consell d’administració, en múltiples ocasions, així ho va debatre. Aleshores, Guillermo de Olives, en nom de l’empresa editora menorquina, fou comissionat per viatjar a Madrid la tardor de 1966. La intenció era contactar amb el director del «Ya», Aquilino Morcillo Herrera, un element de gran pes que dirigia el paper periodístic des de 1952. Actuava, a més, com a conseller delegat d’Edica, l’empresa editora, no només d’aquella emblemàtica capçalera del grup de comunicació de l’Església, sinó també vinculada a l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNdP), la finalitat de la qual era assegurar la creació i el manteniment de nombrosos diaris, revistes i publicacions de caràcter confessional arreu de la geografia espanyola. Era un cercle en el que el «Menorca» havia somiat d’entrar-hi per salvar-se de la fallida i de la mala gestió econòmica. Sobretot, ho havien somniat Jaume Cots i Guillermo de Olives, però Mateu Seguí n’era totalment oposat, perquè temia que l’Illa podia perdre la llibertat absoluta de dissenyar el diari que la societat local demanava amb plena autonomia exterior.
No integració
La postura d’Edica, però, no deixà entreveure esperances d’integració, per més insistències que rebé. A l’inrevés. Aquilino Morcillo, per tal de sortejar el tràngol que li sobrevenia sense esperar-s’ho, va prometre una col·laboració immediata a De Olives. Fou ben rebuda, malgrat tot, perquè des del mes d’agost el «Menorca» mantenia vacant la plaça de direcció, sense saber on aconsellar-se per substituir Negre, i com sortir del laberint.
En aquell mateix moment de l’entrevista amb De Olives, Morcillo pregà al seu ordenança, del despatx estant, que anés a buscar un jove redactor de la plantilla que havia ingressat a la Casa el 1965, que, a més de la carrera de Periodisme, acabaria conquistant el doctorat en Filosofia i Lletres. Era Martín Aguado (Guipúscoa, 1938). Segons les seves pròpies paraules, «tras un cordial saludo, don Aquilino se interesó por la situación económica del Menorca y de sus posibilidades de futuro. Después se dirigió a mí, y me preguntó si mi esposa estaría dispuesta a soportar la ausencia de su joven marido». Tant de bo: el preacord brollà de seguida. Uns dies més tard, efectuades les consultes familiars, el periodista donà el vistiplau, amb no poc sacrifici per part del matrimoni, que hagué de viure separat.
Ens manca l’espai per avaluar l’etapa de Martín Aguado i les circumstàncies que el feren abandonar la direcció a les darreries d’agost de 1967. Només es fa oportú aquí que remarquem la segona intervenció de ‘rescat’ que, de nou, dugué a terme Edica en bé del «Menorca», quan calgué repetir l’operació de proporcionar-los un altre director, ara en la persona de Joan Cantavella. Tampoc va ser llarga la seva etapa, però, com abans amb Martí Aguado, s’hi posaren les empremtes de la professionalitat i l’academicisme periodístics, sempre remarcant-hi una absoluta independència, no només dels poders fàctics externs a la redacció del diari, sinó també respecte de la propietat empresarial mateixa.
Ara, passats un bon feix d’anys, tant Cantavella com Martín Aguado s’han retrobat als tallers tipogràfics de Madrid, en treure a llum sengles investigacions que posen el bisturí de cirurgians sobre la història del «Ya». Tots dos, com hem dit, participen de la coincidència d’haver estat, primer, companys a la redacció madrilenya, i, després, directors del «Menorca» fins marcar-los vivament la biografia personal i professional.
Com ha escrit Francisco Correal [«Diario de Sevilla», 10-8-2025], Cantavella relata en el seu estudi l’apassionant història d’un diari que va néixer el 14 de gener de 1935 com a capçalera vespertina del grup de premsa d’El Debate; que va ‘morir’ amb l’assassinat del líder José Calvo Sotelo (confiscat el 20 de juliol de 1936 pels comunistes i transformant-lo en el «Mundo Obrero») i que aconseguí el zenit periodístic amb la desaparició de Franco. Per tant, va ser un diari de trajectòria força interessant que «sobrevivió a la guerra civil y que sucumbió en plena democracia».
Cantavella ofereix també un repàs exhaustiu i documentadíssim a la cadena de directors que el dirigiren: quatre durant els primers quaranta anys; i divuit durant l’etapa de la decadència i la clausura. Uns dels últims —encara relacionat amb l’Illa— fou el director Manuel Jiménez Quílez (1980-81), que tantes vegades havia visitat els tallers i la redacció del «Menorca» en l’etapa de director general de Premsa (1962) i, més tard, de subsecretari d’Informació i Turisme.
Es tracta de l’autoritat que, un poc abans de la promulgació de la ‘Llei Fraga’ de 1966, advertí al diari insular de la impossibilitat legal de mantenir un director merament nominal i absentista que ni tan sols residia a l’illa. «Yo fui advertido de esa imposibilidad de seguir en la dirección por el director general de Prensa, Manuel Jiménez Quílez, en una visita mía al Ministerio de Información y Turismo a mediados del año 1965 —ha recordat Coll-Vinent—, antes incluso de la promulgación de la ley. La cosa estaba cantada, y yo tuve que dejar mi puesto. […] Editorial Menorca encomendó la dirección del diario a Jordi Negre Rigol, a quien tuve años más tarde en mi equipo de colaboradores en ESADE, y aquí terminó todo, aunque no mi colaboración habitual e intermitente en el que siempre será mi diario».
En efecte, un diari —el «Menorca»— la densa història del qual descansa, entre d’altres, en unes arrels madrilenyes inesborrables a través del «Ya». Martín Aguado, Jiménez Quílez i Cantavella hi són i hi seran els noms cabdals.