Dues vides per un punyat de mongetes

Els primers anys després de la guerra civil van ser dramàtics, a Espanya. A les famílies que ploraven els seus morts, hi afegim aquelles que veien passar els seus per consells de guerra sumaríssims que acabaven en execucions en temps de «pau», aquells que omplien a vessar les presons, els camps de presoners, els camps de treballs forçats, també aquells que per qualsevol insignificança eren expulsats dels seus llocs de feina oficials, o els joves que, a milers, havien de tornar fer el servei militar, ara a les ordres dels militars franquistes, de manera que alguns farien sis o set anys fora de casa. Hi hem de sumar també els gairebé mig milió d’exiliats. I tot això enmig de la més gran crisi econòmica, l’escassesa dels aliments més bàsics, el racionament, la falta d’atenció sanitària mínima. El règim ho ocultava rere discursos victoriosos, però la realitat era així. Avui contarem la història de Julio Becerra Bermúdez i el seu tràgic final. La començarem a finals del segle XIX, quan és destinat as Migjorn Gran el carrabiner Antonio Becerra. Ha arribat amb la seva esposa, Isabel Bermúdez. La parella tindrà almenys dos fills a Menorca: Félix i Julio.

Félix neix cap al 1900. Sembla ser que de jove estudia al seminari de Menorca, però encara no ho he pogut confirmar. Anys després fixa la residència a Barcelona, on l’any 1927 es casa amb Clara Novell Martí. La parella resideix a la Florida (Barcelona). A principis dels anys trenta, ell treballa de crupier al Club de Billar del Coliseum. És músic, domina l’acordió, el piano i l’harmònica. Durant la guerra civil treballa en l’aixecament de les muralles al riu Llobregat i és destinat al front d’Aragó, actuant a Alcanyís. En la caiguda de Barcelona, el 25/26 de gener de 1939, ell i vuit militars més marxen des de Torrent Gornal, a l’Hospitalet, cap a França. Mai més no se n’ha sabut res. Félix va desaparèixer. No sabem si aconsegueix passar la frontera o no, ni que degué succeir després. Fa pocs anys, una familiar llunyana encara el cercava entre els desapareguts.

Julio Becerra, l’altre germà, el personatge que avui omplirà aquest article; neix també as Migjorn Gran, segons informacions ho fa el dia 20 de febrer de 1902. Però la història que contarem, com moltes de les que succeeixen aquells anys de misèria, fam i repressió, no passa a Menorca, sinó a Mataró; és una història crua que parla de misèria i de violència. El capvespre del 28 de febrer de 1941, uns amics es troben al bar Alhambra per fer la bereneta. Un d’ells porta peix fresc i la mestressa del bar s’ofereix a fregir-lo. La dona és Ana Sanjosé Corbera, que té l’home encara tancat a una presó d’en Franco. Els amics xerren com cada dia. Són Julio Becerra, Manuel Cordón, José Massimon (a) el petit de la Roca, Jaume Bayo Sobregrau, Francesc Lleonart Serra i potser algú més. Els homes són antics militants de la CNT, voluntaris en l’exèrcit popular durant la guerra. Acabada la vetllada, surten del bar i s’acomiaden. No tots, perquè almenys Becerra i Cordón s’aturen a un altre bar, l’Ateneu, on fan un parell de copes més. Poc després, Julio arriba a casa, un piset al nombre 12 del carrer de sant Isidoro. Hi troba la seva esposa, Joaquima Nogueras Galabardas. Joaquima és nada a Vilassar de Mar el dia 6 de gener de 1903, els seus pares són Felicià Nogueras i Rosa Galabardas. Ella, quan hi ha jornals, treballa al sector tèxtil. Julio no fa gaire estona a casa. Cap a les vuit i mitja de la nit surt a fer un cafè i va al mateix bar, l’Alhambra. Allà es troba amb Manuel Cordón, amb qui havia quedat d’acord per anar a robar patates. No és la primera vegada que ho fan. La fam fa fer coses que mai no faries. No sabem per què, però aquell dia Cordón havia decidit portar la pistola que li havia deixat Massimon. Marxen en la fosca fins uns horts als afores del poble. No, no és la primera vegada que la fam els empeny al robatori de menjar. Som al 1941. Els dos homes salten un tancat i rastregen a fons però no troben res, ni una patata. Agafen una aixada vella per obrir la porta tancada d’una cabana. En l’intent, el mànec es trenca i la porta s’obre.

En l’habitacle només troben un punyat de mongetes. Se les posen a les butxaques. No ha sortit bé, el negoci. Estan de mal humor. Manuel Cordón es posa l’aixada a la butxaca, pensant que potser en traurà uns cèntims. Tornen a casa. Quan son pel carrer Riera senten una veu que els ordena que s’aturin. Es tracta d’Enrique Gutiérrez Carvajal, un home de 38 anys, nascut a Port-Bou, fill d’Inocencio Gutiérrez i Leocadia Carvajal, casat amb Clodoalda Coca, al que els seus serveis a la causa nacional li han servit per tenir un lloc en la guàrdia jurada municipal. El guarda, armat amb un fusell, els ordena que aixequin les mans i els mena caminant cap a Mataró. L’home està advertit que ha d’acabar amb tants robatoris de menjar que es produeixen al poble. Sap que ha capturat dos lladres. A mitjan camí, al carrer del Tercio de la Virgen de Montserrat, quan són a prop del col·legi Valldemia, Cordón gemega que no pot dur els braços en alt per més estona i el guarda l’amenaça: «Braços amunt o dispar». Quan s’hi atraca, Manolo Cordón s’hi llança al damunt i ambdós cauen a terra. El guarda pot disparar un tret que fer la cuixa de Julio Becerra. En la baralla, a Manuel Cordón li cau la pistola que portava a la butxaca. Julio l’aixeca de terra i dispara sobre el guarda, que mor a l’acte. Manolo mena Julio ferit a casa, ajuda a jeure’l i diu a Joaquima que no vagi a cercar el metge, que ja veurà com ho arranja. L’esposa del ferit surt a cercar el metge Barbosa, que arriba cap a les onze de la nit. Abans que el doctor pugui donar part de l’home ferit de bala, arriba la guàrdia civil a la casa. D’alguna manera han sabut que hi ha un home ferit. Joaquima els conta una versió diferent al que ha passat. Segons ella, el seu home havia sortit a fer una volta i sense saber com, una bala perduda l’havia ferit a la cama. Els guardes, és clar, tenen mal de fer creure la història.

Julio havia nascut as Migjorn Gran feia 38 anys. Els destins de son pare, carrabiner, havien marcat un itinerari de mudances. Independitzat, havia ingressat voluntari al cos de regulars l’any 1925. Novament a Barcelona, l’any 1931 s’havia afiliat a la CNT. Es coneixia que havia participat en les protestes de l’octubre de 1934, però no havia estat mai processat. El 1935 havia estat detingut, a Mataró. Un altre guàrdia municipal, en Lafuente, l’havia detingut juntament amb Marcelino Villaboy, després d’un intent d’agressió quan els havia enxampat jugant a jocs prohibits. En la guerra de 1936, primer havia estat milicià armat i posteriorment havia entrat a l’exèrcit, servint al front de batalla, voluntari en la columna de López Gatell, entre Casp i Azaila, al Baix Aragó. No sabem si havia estat represaliat el 1939. En canvi, Manolo Cordón, també anarquista, amb un itinerari de guerra semblant, havia estat jutjat per un tribunal militar franquista i condemnat a 15 anys de presó menor. El 1941 ja es trobava en situació de llibertat condicional. Ambdós tenien anomenada al poble.

A la vista de les contradiccions en les primeres declaracions de Julio i Joaquima, el jutge acorda la incomunicació de la parella i la guàrdia civil interroga als testimonis que hi pugui haver. Els companys de l’Alhambra confirmen l’encontre del capvespre, però res no poden dir de la nit, ja que cadascú marxà a casa. Mentrestant, l’autòpsia ha confirmat que la bala que ha ferit Julio no és del mateix calibre que les que han mort al guarda, una al tòrax i l’altra al cap. Apareixen dues pistoles, encara que la policia només en té una. En l’interrogatori a Manuel Cordón li troben l’aixada, que no pot explicar d’on ha sortit, i una corretja amb l’estoig buit d’una pistola, que tampoc no pot dir on és. En el segon interrogatori, Joaquima ja no pot mantenir la història que s’havia inventat i conta allò que sap: que Cordón havia menat al seu espòs ferit a casa i li havia dit que no obrís la boca. A Mataró no es parla de res més.

El dia 15 de novembre de 1941 té lloc un consell de guerra davant el qual compareixen Manuel Cordón, Antònia Nogués Bonilla (parella de Cordón), Julio Becerra, Joaquima Nogueras (esposa de Julio), Jaume Bayo Sobregrau, i José Massimon Rubio, propietari de la pistola que portava Cordón aquell vespre, els homes són els que formaven la colla que solia sortir a robar per menjar. Com és possible que aquells fets s’haguessin de veure davant la justícia militar i no la justícia ordinària, com hauria estat normal? Probablement, el resultat hauria estat diferent. Però estàvem a l’any 1941.

L’advocat defensor de Becerra basarà els seus arguments en el fet que de cap manera es pot vincular el paper del seu defensat en els fets del 28 de febrer amb els antecedents polítics que pogués tenir per acusar-lo ara d’auxili a la rebel·lió militar, com pretenia el fiscal. Argumentarà també que els fets del fatídic vespre no poden ser considerats un acte contra l’estat, sinó senzillament la desgràcia d’un robatori de patates que va acabar malament,    que tot va ser una fatalitat, que el seu representat no anava armat, que únicament tenia la intenció de robar unes patates, que l’atzar li posa una pistola a la mà i que, en un moment d’ofuscació, ja ferit, disparà per defensar-se. És ben igual, el consell de guerra condemna a Cordón i Becerra a la màxima pena, la mort. Els dies següents, desesperada, Joaquima recull avals de les persones que coneixen al seu marit i de les empreses en les que ha treballat, que certifiquen la bona conducta de l’home. El 29 de novembre dirigeix una última carta al capità general. Està clar que no l’ha escrita ella, però això és el que diu: «[...] Antes que llegue lo inevitable, dígnese V.E. considerar los múltiples atenuantes, que puedan salvar la vida del reo y sobre todo que no hay más testigos del desgraciado incidente que los inculpados y Dios. Y tenga particularmente en cuenta, Excmo. Sr. que Cristo, Juez Supremo, que en su gran día juzgará a los jueces y a los reos, ha prometido medirlos con la misma medida, que mediremos. Lo ha prometido EL que siendo Justicia infinita la ejerce con Equidad, derramando copiosamente los inagotables tesoros de su Misericordia. Invocando su Santo Nombre acudo a Vos, Excmo. Sr., en súplica de clemencia, prometiéndole las bendiciones y la gratitud de una mujer en desconsuelo». Les paraules de Nogueres no ablaneixen el militar. En l’informe que firma l’Auditor de Guerra el 6 de desembre de 1941, ens adonem perquè aquell cas, com molts altres que es produeixen aquells anys, encara es mantenen sota jurisdicció militar: «[...] Como quiera que dada la gravedad de los hechos, fueron calificados de delito de rebelión militar, y teniendo en cuenta la alarma producida por tan criminoso hecho en la comarca de Mataró y la conveniencia social de reprimir esta clase de delitos para la perfecta normalización de la vida ciudadana y la recuperación del prestigio necesario de los agentes de la autoridad, tan menoscabado a consecuencia de las doctrinas disolventes vertidas en España, por los partidos del frente popular, no es procedente acceder a lo solicitado en la mencionada instancia.»    El 21 de gener de 1942, el capità general dona la raó a l’Auditor i denega la petició de Joaquima.

El dia 4 de febrer de 1942, Becerra Bermúdez és    executat al Camp de la Bota (Badalona), al lloc on ara s’hi troba el parc del Fòrum i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Fins avui s’han documentat 1.734 afusellaments durant la postguerra a aquest descampat. Els anys cinquanta, quan l’exèrcit va abandonar el castell, es va omplir de barraques i cabanes arribant a reunir una població d’unes cinc mil persones, sobretot d’ètnia gitana. El cadàver de Julio Becerra es va enterrar a la fossa de la Pedrera.