En una carta de Joan Hernández Mora a Vicent Guarner, quan aquest li demana si hi ha algun llibre que retrati el Maó de principis del segle XX, que era quan el coronel exiliat vivia a la seva ciutat nadiua, el professor li parla de la novel·la «Amor estèril», d’un jove advocat maonès. Aquest ha estat el precursor de la modesta recerca que he fet sobre el personatge i l’obra, fiant que els lectors que agraden de llegir coses d’estona prenguin gust.
Joan neix a Ferreries el 9 de març de 1862. És fill de Joan Allés Febrer (Ferreries, 1836-1909) i Margarita Coll Marquès (Ferreries, 1844). D’aquest matrimoni neixen Joan (1862), Magdalena Allés Coll (1864), casada amb el director de l’institut de Maó, Bonifacio Íñiguez Íñiguez (Santa Maria de Cameros, Logronyo, 1848 – Maó, 1939); i Margarita Allés Coll (1866). A la mort de Margarita Coll, el seu viudo, Joan Allés Febrer es tornarà a casar, ara amb Eulàlia Mesa Pons (Maó, 1837), i seran els pares del conegut advocat Joan Al·lès Mesa (Maó, 1872-1931). El pare del nostre personatge, Joan Allés Febrer, serà durant molts d’anys, l’escrivent-secretari del jutjat de primera instància de Maó. Ja el trobam com a escrivent del Jutjat de Primera Instància i Hisenda de Maó l’any 1869, lloc que ocuparà durant gairebé quaranta anys.
Joan Allés Coll acaba la carrera de Dret a la Universitat Central de Madrid l’any 1884. Francesc Andreu Femenias, fill il·lustre de Maó, se’n recordava del suport que va tenir del jove ferrerienc, quan llançava des de Madrid la seva idea de portar l’electricitat a Maó: «El 1883 tuve que sostener, desde Madrid, ayudado por mi amigo el joven Sr. Allés Coll, el proyecto que por entonces se agitaba de establecer en Mahón el alumbrado por gas. Después de la polémica por tal motivo suscitada, el Sr. Rodríguez tuvo a bien ofrecerme, motu propio, su apoyo y valiosa cooperación para establecer la luz eléctrica, siempre que yo le demostrara con un presupuesto a la vista, ser su instalación cosa factible en esta ciudad» [EBP.13/11/1885]. En un principi, Joan no segueix exclusivament com a advocat, sinó que entra com a redactor en cap d’«El Bien Público», el diari conservador maonès. A més de cròniques, el 1886 publica en tres lliuraments «Notas de viaje», sobre un viatge a Mallorca d’un grup de menorquins per a assistir a un espectacle taurí, narració que té una certa gràcia i us fa ganes llegir-lo. Aquest any, «El Ancora» ja el presenta com a «joven literato menorquín» [24/08/1886]. L’any 1887, arran d’un article al diari, té un seriós enfrontament amb l’advocat i cap republicà, Pere Ballester Pons, i el seu pare, Ramon Ballester, que es veu que venta al periodista dins l’Ajuntament, motiu pel qual s’ha de sotmetre a un judici de faltes. Joan deixa la redacció d’«El Bien Público» el 10 de març de 1888. Tal vegada ho explica el fet que el juny de 1889 es casi a Barcelona amb Josefa Pepillita Telarroja Menéndez-Araujo, filla de José Telarroja, un home de negocis amb interessos a Cuba. Des de Barcelona, l’advocat continua publicant articles a «El Bien Público», com el 1890, els titulats «El año literario» (10 i 12/02/1890). Aquest any ja escriu a Diario Mercantil, del que serà anomenat director a finals de 1891 o principis de 1892. Curiosament, quan Allés és director d’aquest periòdic «d’avisos i notícies», en la redacció hi treballa Joan Parpal Pons, que havia estat el propietari d’«El Bien Público» abans del desterrament. Allés i Parpal es coneixien prou, no només de la redacció d’«El Bien Público», sinó també del Jutjat de Primera Instància, on son pare d’en Joan Allés hi treballava. El «Diario Mercantil» havia estat fundat poc temps abans, el 1887, pels comerciants Hermenegildo Chaverri i Esteve Balmés. La publicació tenia un exclusiu caràcter econòmic, encara que era de marcada línia conservadora. Amb la Segona República va catalanitzar el seu nom, encara que el 1934 tornà al castellà. La seva vida va ser llarga, fins l’any 1937. A més, Allés va ser a Barcelona corresponsal d’«El noticiero de Manila».
Joan Allés Coll és membre de ple dret de la burgesia catalana, estiueja a Lloret de Mar on la família política té diverses propietats. El 9 d’abril de 1893 acaba la primera etapa com a director, essent substituït per Simón Muguerza, però no sabem que activi la seva carrera com a advocat. L’any 1901 publica la novel·la «Amor estéril» en la casa Editorial Maucci, de Barcelona. Segons Hernández Mora, en carta de 1974 a Vicent Guarner, considera que l’obra és «... lo que más se aproxima a un retrato de Mahón a principios de siglo es la novela ‘Amor estéril’ del abogado Juan Allés, en la que hay una pintura del Mahón del fin de siglo, con la temporada de ópera en el teatro, los conciertos de la banda militar en el paseo de Isabel II, los señores que iban a tomar el sol por la carretera de San Luis por las tardes, etc. El título alude a la boda de una viuda mahonesa, cincuentona y adinerada, con un joven tenor italiano». El nostre personatge viu una segona etapa com a director d’«El Diario Mercantil», entre 1903 i 1908, aproximadament. En una informació de 1904, veim que es presenta a Joan Allés com a «abogado, propietario y del comercio». Val a dir que aquests anys forma part de la Junta Directiva del Foment del Treball de Barcelona.
L’any 1910 el localitzem per primera vegada que actua a Menorca com a advocat. El 1911 participa en un festival literari a Ferreries amb l’article «Un brotet de romaní». Una nova notícia ens el situa a Maó l’any 1913, quan és agredit per un desconegut quan es dirigia ja de nit a ca seva, al carrer de ses Moreres. És possible que durant aquests anys mantingui la seva activitat a Barcelona i a Menorca. L’any 1927 s’incorpora com a jutge accidental a Ciutadella, càrrec que obtindrà en propietat un parell d’anys després. A més, Joan Allés Coll, és elegit el 1929 com a secretari de l’Associació de Ramaders de Ciutadella i el 1932 el trobem com a president de la Mutualitat de patrons agrícoles de Ciutadella. Hores d’ara encara no he trobat cap informació de com i on viu la guerra civil, ni sobre els seus darrers anys. Del seu matrimoni amb Josefa Telarroja (1863-1941) sabem que almenys va tenir una filla: Margarita Allés Telarroja (1900-1986), casada amb Francesc Catchot Tetas, propietària d’Algendar Vell (Ferreries). Aquest matrimoni va tenir també, com a mínim, una filla: Magdalena Catchot Allés i un fill, Francesc Catchot Allés, que va ser l’empresari que va posar en marxa la ruïnosa sala de festes Cova de ses Àmfores a Ciutadella.
He llegit aquests dies «Amor estèril», un exemplar de la qual es guarda a la biblioteca Hernández Mora de ca n’Oliver. Val a dir que, ni per la composició formal ni pel contingut, figurarà mai en una antologia literària menorquina del segle XX. No és que estigui mal escrita, ni molt menys, sinó que no suposa cap excepció al que eren les novel·les burgeses amoroses de finals del segle XIX. De fet, no sabem que Allés (mantenc la forma del llinatge com l’empra ell) publiqués cap altra obra creativa després d’aquesta. La història és la de l’amor (impossible?) de Clara, viuda de cinquanta anys, amb el tenor italià Paolini, que deu tenir uns trenta anys, que fa la temporada operística a Maó (Portomagno, en la novel·la). Ja és curiós que Maó sigui nomenat Portomagno, quan es Castell és Villa Carlos, Alaior és Alayor i Sant Lluís és San Luis, en la narració. Tornem al cas: Clara és filla orfe d’un noble de tercera, Pere Gelabert, i de Rosario Sitges. Aquesta parella havia tingut tres fills: Nicolás, que es dedica a consciència a la bona vida de fadrinot; Teresa, que es casa prest (com feien tantes filles de Maó) amb un oficial d’enginyers que se l’emporta a la península; i Clara. Clara havia estat casada a la força amb un vell i ric hisendat, Roc Pons, segon de la casa que vivia a pensió del primogènit fins que, a la mort d’aquest, s’havia enriquit. Roc, aficionat a l’alcohol, passava molt de na Clara, que vivia una vida trista i freda, sense fills. Però la paciència de la dona va tenir una recompensa: l’herència d’en Roc, quan aquest mor. Després de guardar un dol discret, més pel què diran que pel que sentia, la viuda de cinquanta anys fa la seva primera sortida per assistir a un Lohengrin al Teatre Principal, on s’enamora sense remissió del jove tenor italià que debuta a Maó. A partir d’aquest moment es crea una trama en la qual ella executa un pla per fer-se amb l’amor del jove davant l’oposició, quan no la befa, de la gent benpensant, i quan ell, que no sent amor, considera que la dona el pot salvar de la maleïda vida de pobresa que porten els artistes de segona. Tot aquest joc de flirteig té lloc mentre a Maó se celebren els carnavals, i acaba amb la victòria de la dama. El dimecres de cendra, quan la temporada operística s’ha acabat, després de preparar el bagul per partir amb la companyia una altra vegada a Itàlia, Paolini decideix romandre a Portomagno i accedir al futur que li ofereix ella. Després d’un ràpid nuviatge, amb estades a l’alzinar de Beniomar, la parella es casa. Naturalment, el fet sacseja la societat magonesa que critica la decisió de la viuda. I passa el que havia de passar: després d’uns mesos de vida de senyor a Beniomar, Paolini emmalalteix d’enyorança de la vida d’artista, dels teatres i les vetlades, de les aventures passatgeres i de la música. Clara se n’adona i confon la llunyania amb l’aparició de rivals entre les joves de la ciutat. Bé, per no fer-ho llarg, després de descartar el suïcidi per falta de valor, Paolini fuig de Beniomar d’amagat dalt un ase (fugida humiliant per a un jove galant), amb el que arriba a Portomagno i prepara la seva partida a Barcelona, des d’on s’unirà a la companyia. Clara, viuda per segona vegada, es retira d’escena.
Malgrat que la història té poc suc, sí que ens ofereix algunes informacions útils per a descobrir la vida a Maó el 1900, ja que no deixa de ser un retrat social d’una part de la societat local. En primer lloc, sobre les companyies italianes (i no tant italianes) d’òpera que venien a fer la temporada a Menorca. Per una banda, descobrim les relacions que s’estableixen entre els membres de la companyia i amb els empresaris teatrals locals, així com també les que els artistes -masculins i femenins- creen amb la gent de Maó, d’aventures i d’interessos. També es reprodueix l’ambient al teatre Principal durant aquelles representacions, els espais que ocupen cada estament social del poble, el paper dels militars, el funcionament de les gales en benefici dels artistes, etc. Amb els personatges, i durant el carnaval, recorrem els diversos casinos de la ciutat, en els quals Allés fa un retrat de la parròquia que a cada temple va; i així també descobrim costums del carnaval maonès burgès del segle XIX.
Altres espais d’aquella Maó al que Joan Allés ens mena són al passeig d’Isabel II, durant els concerts del regiment (de la banda de música militar), el passeig de la carretera de Sant Lluís - que es veu que aquells anys era molt popular-, a les festes de societat que s’oferien a les cases benestants, etc. Sense que sigui gens original, la novel·la també ens mostra a Clara que fa front a una societat que vol exercir un control moral inacceptable sobre els seus membres i que, quan se sent en perill, posa en marxa estratègies de desprestigi basades en les calúmnies i befes (gairebé com ara). L’amic Miquel Àngel Limón m’ha contat que fa uns anys, Lluís Casasnovas Marquès, va tenir la idea de preparar una edició moderna d’«Amor Estéril» a Edicions Nura, que va quedar sobre la taula quan Lluís va morir. No crec que els lectors hi perdessin molt amb aquesta reedició frustrada. Ara, segur que sobre l’autor, el nostre personatge, hi hauria molta més cosa a contar, si la coneguéssim.
Molt interessant. Gràcies.