La deliciosa, la pulquèrrima vila des Migjorn Gran s’aixeca en un paratge meridional de l’illa de Menorca tingut en brama de salubre i saníssim per a l’esperança de vida dels qui hi habiten.
Ja a les acaballes del segle XIX, l’historiador Pere Riudavets i Tudurí ho remarcava en el tercer volum del seu manual d’història: «Que la situación de Migjorn Gran o de San Cristóbal debe de ser muy sana, lo acredita la longevidad de algunas personas». A continuació, citava, admirat, el cas de Francesca Alzina Villalonga, que guanyà la centena el dia 9 de gener de 1883. Poc podria haver imaginat l’historiador que aquella ‘marca’ empal·lidiria en el segle següent, amb l’aparició del recordat supercentenari Joan Riudavets Moll, que, en cert moment, va ser considerat l’avi del món. Havia nascut el 15 de desembre de 1889. Ben sa i condret, amabilíssim i rialler, afable i de tarannà positiu, es projectà per aquestes valls humanes fins al 5 de març de 2004, divendres, quan comptava 114 anys, dos mesos i vint dies. També dos germans menors van gaudir una desitjada longevitat: Perico Riudavets (1900-2006, prop de 106) i Josep Riudavets (1907-2008, amb 103). A més, l’any passat va arribar als cent la seva filla Paca, conservant la mirada de clavellina fresca que sempre ha tingut. Hi ha encara una segona filla que també travessà el llindar centenari: Joana, nada el 1922 i morta el 2023.
La centenària Francisca Seguí Vila, acompanyada, entre altres, del prevere Rafel Bosch Ferrer
En efecte, el primer cas centenari d’entre els documentats as Migjorn tenim el de Francesca Alzina Villalonga. A dia d’avui, passa per ser una de les primeres de la llista històrica del poble. Morí la matinada del dilluns, 15 de desembre de 1884, als 101 anys, 11 mesos i 6 dies. Era fadrina i de galtes rialleres. Tant la premsa de Ciutadella com de Maó se’n feren ressò de l’aniversari, perquè els afers revestits d’excepcionalitat són la mel que més atreu als cronistes.
Tot copiant les pàgines d’«El Diario de Ciudadela» del 10 de gener de 1883, «El Liberal» de Maó explicà el que segueix: «En el día de ayer Francisca Alzina y Villalonga soltera, vecina del pueblo de San Cristóbal, distrito de Mercadal, cumplió la edad de 100 años; con tal motivo las familias más allegadas celebraron una gran fiesta, en la que tomó parte todo el vecindario. Acompañada dicha anciana de un sobrino de 86 años y dos sobrinas de 83 y 79 años respectivamente y numerosa concurrencia, se dirigió a la parroquial iglesia en donde oyó arrodillada la misa que celebró un sobrino segundo, recibiendo de éste la sagrada comunión». [«El Liberal», 11-01-1883, 453]. Fa al·lusió a mossèn Joan Alzina Mascaró, un migjorner beneficiat de la parròquia de Santa Maria de Maó i que, durant llarg temps, actuà com a capellà de les presons. Mort el 30 de novembre de 1910, els seus 77 anys eren llavors una edat prou avançada.
Una gran gentada va aplaudir la passejada de Francisca Seguí pels carrers de Ciutadella el dia de l’aniversari de l’any 1913
La vila des Migjorn semblava immersa en una mena de jubileu, amb la mateixa alegria general que experimentaven els familiars més propers a la centenària. «Acto seguido, se cantó un solemne ‘Te Deum’ que también escuchó de rodillas. Con repique de campanas y al son de la música del pueblo, recorrió el trayecto que expresamente se había enramado desde la parroquia hasta la casa habitación de la festejada. En una corona de laurel que se destacaba desde un arco triunfal colocado a la entrada de dicha casa se distinguía la siguiente leyenda: ‘Francisca Alzina Villalonga ha cumplido cien años’». S’estava a la finca familiar dels Alzina dita Binicodrellet, que —val a recordar-ho— era la propietat matriu de les entranyes de la qual havia sorgit la parcel·lació primitiva de la vila en el segle XVIII.
La senyora Alzina sempre havia viscut les seves creences religioses amb fervor intens. Era fama en el poble que ella acostumava a escoltar dues misses diàries, sempre posada de genolls. Tenia com a ofici la mil·lenària tradició de filar llana, practicada des de ben al·loteta.
Els vesins que coneixien l’itinerari que resseguiria per anar a la parròquia a donar gràcies a Déu van embellir tota la carrera amb rames de murta verda, en senyal de l’excepcional triomf de la vida que representava la centena, llavors inaudita i raríssima. Mentre desfilava cap a l’església «la niña de cien abriles fue objeto de una ovación completa: pocas son las que se obtienen —observava «El Bien Público»— por el expresado motivo».
Gairebé quaranta o cinquanta persones lligades en un grau familiar o altre l’acompanyaren a l’església, i un bon tropell de veïns feu desbordar l’aforament del temple. S’hi veieren també algunes persones estranyes a la vila, admirades per comprovar en viu l’estat rialler i un punt en flor de l’homenatjada.
Al vespre, es compartí una serenata amb veus i música, enmig de l’emocionada satisfacció de la venerable senyora. Tanmateix, ella només saludà durant uns minuts fugaços des del portal de ca seva, perquè la nit glaçada de gener aconsellava morigeració i prudència.
La longeva migjornera, però, no pogué prolongar gaire més una tan dilatada vida. Faria el traspàs a l’eternitat dos anys més tard.
Entretant, també «El Liberal» llançà aquest altre comentari de gasetilla: «Según nos escriben de San Cristóbal, el día 12 del actual [març de 1884] falleció en el citado pueblo la anciana Lucía Gomila y Gomila, viuda de José Barber, la que contaba la friolera de noventa y cuatro años, pues nació el día 7 de diciembre de 1790. Séale la tierra leve» [15-03-1884, 815].
El setmanari catòlic «El Grano de Arena» de 1905 va treure a llum una nota de corresponsalia enviada des des Migjorn, probablement redactada pel rector de la parròquia. Hi feia la següent relació: «El pueblo de San Cristóbal de esta isla de Menorca, según la estadística parroquial eclesiástica, cuenta con 1.200 y pico de habitantes: de estos, hay 11 hombres y 8 mujeres que cuentan más de 80 años. Los hijos de este pueblo Bernardo Moll y Pelegrí, que tiene 89 años, lleva 68 de matrimonio, con Margarita Febrer y Alzina, de 90; y Francisco Riudavets Pons, de 85 años, cuenta 60 de matrimonio, con Margarita Ametller y Seguí de 82 años. También existen diez hermanos hijos de este mismo pueblo, todos vivientes, y el menor ya ha cumplido 60 años, uno de estos vive en Maison Carrée, Argel. Han salido además de este pueblo seis sacerdotes, uno de estos vive en Fort de l’Eau, Argel, y otro que es hijo de San Ignacio, dos médicos y un farmacéutico» [20-12-1905, 887].
Curiosament, en el segle XIX, els casos centenaris foren més freqüents entre les dones que no entre els homes. En el dia, si fa no fa, també la proporció afavoreix més a les primeres i no tant als segons. Però, és clar, els exemples d’un o altre sexe no hi manquen.
A Maó, durant la matinada del 26 d’octubre de 1908, morí un alaiorenc de 101 anys i 6 mesos. Es deia Miguel Petrus. «El ataúd que encierra los restos mortales […], colocados en el coche mortuorio, iba envuelto con la bandera de la Cruz Roja y encima, el espadón y gorra que usa dicha institución [de la que él era miembro]; a los lados y a la cabeza del sarcófago se veían tres cañas verdes», acomplint un ancestral costum menorquí d’oferir triomfs de verda clorofil·la a qui havia vençut la mort més enllà de la centena.
Els annals del Vuit-cents s’havien iniciat el 27 de desembre de 1814, quan va morir Antònia Carreras Pons, vídua de Rafel Gahona, amb 102 anys, i mare d’un altre Rafel Gahona que fou notari maonès i escrivà de Marina. Encara el 17 de desembre de 1812 tenia forces a bastament per prendre part en el Te Deum de gratitud que la família li havia encomanat. Va deixar una descendència de tres fills de 82, 80 i 60 anys i un enfilall de nets i besnets.
El 26 de juliol de 1843, la mateixa ciutat de Maó conegué el sant enterrament d’una entranyable senyora —dolça i provecta— que, popularment, la gent coneixia amb el nom de «sa velleta Company». La inaudita fita li valgué un enterrament gratuït, amb capes eclesiàstiques de vellut, cirials de plata i creu alçada, talment con estava previngut per als cerimonials funeraris de primera classe.
El 28 de gener de 1845 també seria enterrat el pare d’un carnisser (a l’antigor en deien «un cortante») que portava per malnom ‘en Catsana’. Aquell individu, quan Menorca visqué l’ocupació francesa de 1756, ja havia complit 11 anys, de manera que assaborí la centena.
A Ciutadella, ha deixat petjada indeleble, inclosa una placa de marbre de Bèlgica en el carrer de Sant Pere Alcántara, 26, la memòria de Francisca Seguí i Vila, nascuda el 7 d’abril de 1813, i que el 1913 culminà el seu aniversari esplendent. Fou trenta anys la madona de sa Marjaleta, i descendia per línia materna de la saga del primer bisbe contemporani de la diòcesi menorquina, Antoni Vila Camps (1797-1802). També va ser net seu el prevere Rafel Bosch Ferrer, historiador, periodista i arxiver de la Cúria. Els cromosomes femenins probablement li asseguraren una salut radiant, per com la mare havia viscut fins als 99 anys i 8 mesos; una tia, fins als 97; i una germana Antònia, 98. Els més beats, durant l’esclat de joia popular per qui degué ser, ben bé, la primera centenària de la història documentada de Ciutadella, repetia una vegada i una altra: «Déu mos ho deixi veure des nostros».
Tanmateix, la supervivència de Francisca Seguí no anà lluny: morí el 17 de juliol de l’any venidor, 1914, tot i haver travessat amb bon peu el dur hivern que es visqué durant l’estació d’aquest any. Li oferiren unes exèquies extraordinàries, presidides pel batle. Havia tingut plenitud de vida fins a la curiosa edat de 101 anys i 101 dies.
Altres del XX
Posats dins el segle XX, a banda dels germans Joan, Perico i Josep Riudavets des Migjorn, hi tenim el cas centenari de Catalina Sintes Gomila, na Nina Caramuixa des Castell, àvia de l’estimat genealogista Antoni Tudurí Miquel. La seva parenta de sang, tot i haver nascut a Maó el 13 d’agost de 1873 —per cert, l’any de la segregació municipal des Castell—, va residir en aquesta darrera vila i aquí va morir el 4 de febrer de 1984, per damunt de la centena.
Conec també el cas de Maria Marquès Salort. Havia nascut el 8 de novembre de 1909, filla dels pagesos de Sant Tomàs, Cristòfol Marquès Font i Anna Salort Florit. Fou la cinquena de sis germans (Joan, Anna, Nina, Tòfol, Maria i Quica, aquesta última enfilada fins als 98). A 2 anys, Maria Marquès passà a viure amb la família al lloc de Sant Agustí. Tingué escassa escolarització, però val a dir que rebé alguna instrucció elemental de la mà de la mestra Enriqueta Cervera Marquès de Binicodrellet, casada amb un membre de la nissaga ancestral dels Alzina que hem revisat abans.
A l’edat de vint anys, Maria Marquès festejà Jaume Gomila Vidal i tots dos es casaren el 1934. El matrimoni tingué cinc fills: Joana, Francesc, Tòfol, Elena i Maria. Com que el marit era pagès, van estar a diverses finques: es Planàs de la carretera des Grau (1946), durant tres anys, fins que el senyor es vengué el lloc, i, acte seguit, passaren a Santa Margarita de Llucmaçanes, on van residir cinquanta anys. El marit es va retirar el 1973, però sempre conservà la fama de bon remeier. Practicava l’homeopatia i feia cures amb herbes. Fou providencial que havia intervingut en la curació de la filla, als 12 anys, quan va patir tifus. Jaume Gomila morí als 89 anys. El 1999, Maria Marquès, ja vídua, s’instal·là a Maó amb una filla. Poc després d’haver complit la centena feu el traspàs a l’altra vida, a la mateixa ciutat de Maó [«Menorca», 3-11-2009].
Ara bé, anem al punt de l’illa on anem, de les terres fosques del nord als blancs paratges del sud, es Migjorn Gran serà la comarca que amb més i més fama de salutífera i de longevitat us hi trobareu. Per mi, és un misteri terriblement arcà; i alhora, captivador. De seguida que hi arribau, us estimularà una brisa constant i suau; un aire translúcid i net; una serenor atàvica que recorre els carrers beatífics; i, per damunt de tot, una aglomeració urbana gens densa ni picada per la vanitat de l’arquitectura inflada i petulant de balcons, reixes i boínders. No. Tot hi és a mida i contingut. Les persones no hi experimenten cap símptoma d’estrès, d’ofec o d’agitació de cap mena. Els cotxes no hi circulen a penes: vull dir que no hi ha trànsit interior. El fet es remarcable i excepcional: un lloc sense els cotxos entestats en les rutes vicioses de rodar i rodar els carrers!
Sempre he pensat que algun hàlit de salut i de vida pura deuen amarar, específicament, les parets de Binicodrellet. No fa encara tant de temps, s’hi ha viscut allà el centenari de Pilar Alzina Cervera, vídua del mestre Joaquín Pardo Rodríguez, un tipus de persona de qui vaig aprendre aquest bon consell higienista: «Post prandium, dormire; post cenam, mile passus ire». Vaig pensar de seguida que entrava en perfecta coherència amb aquella altra pràctica observada pel metge Camps i Mercadal, també migjorner, que acostumava a observar una aristotèlica caminada de mil passes totes les nits, abans d’allitar-se agombolat per les estrelles del cel.
Pilar Alzina, el 12 de gener de 2018, exalçada per la nombrosa família que la continua, rebé una simpàtica festa d’aniversari.
L’afortunada havia nascut el 1918 del matrimoni entre Bernat Alzina i Enriqueta Cervera, natural de Banyoles, precedida per tres germans i tres germanes. Com ha volgut Miquel Pons-Portella que va ressenyar l’efemèride per a la premsa, «la família de Binicodrellet [...] és una nissaga d’altes volades als verals des Migjorn Gran. En una part de les extenses terres d’aquest predi s’hi edificaria, durant el segle XVIII, el temple parroquial de Sant Cristòfol i els carrers més antics del poble: les primeres parcel·lacions i les seves vendes serien realitzades per Joan Pons Cassà i pel capità Joan Pons Gonyalons, tot i que les grans distribucions en trasts i el gran eixample des Migjorn serien escomesos per les hereves [...], les germanes Caterina i Francesca Villalonga Pons. El casament d’aquesta darrera amb l’alaiorenc Joan Alzina serví per introduir el llinatge que han dut successives generacions de la família de Binicodrellet» [«Menorca», 12-1-2018].
La llista centenària és un «no parar». El passat 18 d’octubre, finí la migjornera Antònia Menorca Pons a l’esplendent edat de 102.
¿Qui podrà negar que fer el traspàs as Migjorn —arribi quan arribi— deu ser el més celestial que ens podria succeir? Així sigui.