La família i la joventut
Paulín neix el darrer dia de l’any 1922. És fill únic del matrimoni format per Joan Gorrias Sureda (Ciutadella, 1887-1960) i Maria Marquès Soliveres (Ciutadella, 1886 - 1981). Joan era sabater i va fer feina molts d’anys a la fàbrica de can Menéndez, de Dalt es Penyals. Tocava el violí, instrument que va aprendre de forma autodidacta, i anava a sonar al teatre des Born, als balls, i quan feien cine. També el convidaven molts de pagesos als seus llocs quan feien porquejades, hi anava amb el seu nebot Pau Gorrias Mir, que tocava la guitarra. També participava en l’Estudiantina i altres grups musicals del seu temps. Sa mare, Maria Marquès, tenia una botiga de fruites i verdures, als baixos de la casa de sa Plaça, on vivien, a la qual els pagesos duen a vendre els seus productes. Paulín va anar primer a l’escola de sa Plaça i, quan es va obrir, a l’escola des Born. Va anar a escola entre els sis i els catorze anys.
Ell recordava com va veure que sembraven l’arbre de pisos al pati de l’escola i com, a classe, havien dibuixat el retrat de Manuel Azaña, president de la República, que tenia unes quantes berrugues al rostre. Deia que havia estat un bon estudiant, però que les circumstàncies (la guerra) va impedir la idea d’estudiar més. La guerra començà que tenia 14 anys. Durant el conflicte, va estar un temps al lloc de Sant Ignasi amb la família; també va estar a la posada dels pagesos del lloc al carrer de Santa Rosalia. Quan hi va haver sa Girada a Ciutadella, el dia 8 de febrer, ell havia agafat sa velo i havia anat a Ciutadella des de Sant Ignasi i, en el trajecte, el van aturar. Li van dir que si el tornaven a donar qui va i li demanaven la contrasenya havia de dir «Victòria». Va tornar agafar sa velo i girà cap a Sant Ignasi per donar la notícia que la guerra havia acabat, ell cridava: «S’ha acabat sa guerra! S’ha acabat sa guerra!» i ningú no sortia, tothom estava amagat fins que a poc a poc van anar sortint. Paulín tenia 17 anys. De la guerra també recordava la fam que van patir i els ciurons amb llet que es van menjar i com, quan sentien les sirenes, embolicat amb una manta partia amb sa mare cap als refugis del Bastió de sa Font, on hi havia matalassos parats.
A pesar de ser fill únic, la família era nombrosa: la família Gorrias Marquès vivia al núm. 9 del carrer de l’Hospital de Santa Magdalena (abans plaça de Francesc Netto). A la casa hi habitaven dos germans casats amb dues germanes, Joan i Paulín Gorrias casats amb Maria i Joana Marquès, l’avi Pere Marquè, en Paulín i les dues cosines, na Juanita i n’Àngela, que eren com a germanes per a ell. Paulín va començar a fer feina de pistero als 14 anys amb un familiar, a una cotxeria al carreró de la Bretxa. Per açò, durant la guerra civil va servir com a tècnic a la companyia ciclista del batalló de metralladores. El 1942 entrà com a escrivent-comptable a la fàbrica de sabates de Mateu Massanet, al carrer de Sant Joan. El 1945 comença a fer feina en la mateixa ocupació a la fàbrica de sabates i sabatilles d’en Miquel Camps, on va estar-hi trenta-tres anys. El darrer tornall (1978 a 1986) va ser a la fàbrica de bijuteria Galy, fundada per Miquel Camps i Diego Torres, primer al carrer del Sud i, finalment al Polígon.
Acció Catòlica i Joves
Entre 1940 i 2000, durant seixantaanys, Paulín Gorrias va desenvolupar una gran activitat social en molts de fronts, però sempre en l’àmbit de l’església, l’educació i l’acció social. En això, va ser fill del seu temps. Després de la guerra, Paulín va entrar a l’Acció Catòlica dels Homes (i dels joves), on es feien tot tipus d’activitats i catequesi, a aquell local del carrer de Sant Sebastià, on ara hi ha un hotel Luxury. Aquesta dedicació la compaginava amb la feina al centre catequístic de sant Miquel, que ja veurem. Va ser delegat d’aspirants, joves del poble de 13 a 16 anys, que assistien al Cercle d’Estudis, els diumenges sobre les 15:30 o les 16 h, anaven a l’Acció Catòlica. També eren d’aquell temps, els exercicis espirituals que es feien al Toro i a Sant Joan de Missa. Els consiliaris eren Rafel Oléo i Fernando Cortés. Amb aquests joves, va ser igualment entrenador i àrbitre de futbol; val a dir que, com a àrbitre, deia que mai perdia de vista el rector que assistia als partits i, per seguretat, sempre s’hi posava a prop, sobretot quan acabava el partit i havien de sortir. Feien partits per tot Menorca amb grups d’aspirants d’altres pobles i de parròquies. Ell entrenava el grup de Ciutadella. A més, en aquest camp, va ser també tresorer del Club Esportiu Medi i tresorer dels Joves d’Acció Catòlica.
L’Apostolat rural
Més endavant, amb Rafel Oléo van començar l’Apostolat rural per a joves del camp i, a poc en poc, hi van ingressar les joves i els homes i dones pagesos. Madona de Parella, Margarita Serra, presidenta de les dones de l’Apostolat rural, formava part de les juntes directives de les joves i la mare dels «Ferrers», Maria Benejam, va ser presidenta de les joves. La delegada d’Acció Catòlica de l’apostolat rural de les joves era na Pabla o Paulina Pons, que després seria l’esposa de Paulín. Aquesta aposta de l’apostolat rural va tenir molta acollida entre la ruralia de Ciutadella. A part de les xerrades i la catequesi al carrer de Sant Sebastià, els diumenges fosquets, en el temps de Quaresma, també es feien xerrades de preparació de Pasqua a diferents llocs (Son Felip, ses Tavernes, Son Angladó, etc.) amb el consiliari, els delegats, etc. Els diumenges, després de la missa de les dotze a la Catedral, es feia escola per aprendre a llegir, escriure i fer comptes (sumar, restar…). A les 12:30 h. primer hi havia la catequesi del senyor Pedro Salord i, a continuació, una hora d’escola a ses Andrones, aprofitant que les monges cedien les aules per a aquesta activitat, i, que algunes joves d’Acció Catòlica, impartien les classes. Parlam dels anys cinquanta. Segons hem sentit explicar, alguns senyors de lloc es van oposar a aquesta formació, ja que no la trobaven necessària. Paulín es va formar en aquest ambient i donava xerrades al camp durant els anys seixanta, as Tudons, a ses Tavernes... Es pot dir que coneixia a quasi tots els pagesos, joves i majors, potser per açò era molt santjoaner.
Anys venidors, també va prendre part en els Cursets de Cristiandat. Eren un grup de 4 o 5 joves que anaven a missa a les 6 del matí cada divendres a la Catedral, i alguns dissabtes partien a Mallorca, al santuari de Santa Llúcia, on feien els cursets. En els anys setanta, l’Acció Catòlica va perdre el seu lloc en una societat que havia canviat, i va ser substituïda pels moviments cristians i progressistes a les parròquies, no hem d’oblidar que és durant aquests anys que es funden les noves parròquies de Sant Esteve, Sant Rafel i Sant Antoni Maria Claret.
A Sant Miquel
He de dir que Paulín Gorrias també va ajudar a la vida del C.C. Sant Miquel. S’hi dedicà quinze anys (1943-1958). A Sant Miquel va conèixer el senyor Martí Domingo, capellà de molta personalitat, i el senyor Antoni Seguí, un seglar compromès amb els joves de les classes populars, fadrí, i que tenia fàbrica de sabates a Ca sa Milionària. Sempre va estar agraït a aquests dos homes per haver-li descobert un camí vital a través de la fe i el servei i ajudar-lo en la seva formació humana i espiritual. Va anar a catequesi allà i va fer catequesi i teatre els diumenges de capvespre, fins que es va casar. Sí, Sant Miquel era la casa del teatre popular; durant uns anys, al llarg de la dècada dels quaranta, en feien cada diumenge a les cinc del capvespre: sainets, comèdies, algunes peces clàssiques…, amb en Joan Gelabert i altres afeccionats. No tenien gaire temps per assajar. Cal dir que la sala s’omplia de gent. D’aquells capvespres al teatre de Sant Miquel, sempre en va contar anècdotes: un dia van fer pujar un ase dalt l’escenari, un altre dia van dur un moix i va dir que el faria desaparèixer i, efectivament, el va amollar i va desaparèixer. Era el teatre de la improvisació, de fet, tenien un apuntador dins l’escopinya central a qui no feien cas. I en una funció, l’home, cansat que l’ignoressin, el va agafar per una cama i li va dir: «No t’amollaré fins que no repetesquis el que jo dic». Un altre dia, per a un decorat, un va dur un cobertor de casa sense permís i sa mare, que era entre el públic, ho va descobrir... Aquesta afició seva pel teatre li va revenir quan va ser president de l’Esplai, i amb en Josep Maria Mompó, na Maria Nadal i molts altres, van crear un grup de teatre amb el qual van fer algunes representacions durant uns anys.
La intervenció social des de l’Església
Un altre àmbit religiós en què va participar van ser en els «Grups de matrimonis» que es van formar a les parròquies, i que van tenir consiliaris com Javier Carnicero, Pere Oléo, Miquel Anglada, Francesc Triay i Berto Vidal. Quan van entrar els «Equips de la Mare de Déu» a Menorca durant els anys vuitanta, impulsats per Maria Dolors Amat i Codina, es va crear primer un grup a Ferreries i, posteriorment, a tots els pobles de l’Illa, i els «Grups de matrimonis» van passar a ser «Equips de la Mare de Déu». Ja jubilat, va entrar al grup de Vida Creixent, creat el 1993 pel doctor Mateu Seguí, amb Sebastià Taltavull, amb la idea inicial de crear un moviment cristià de gent major de 55 anys. Paulín Gorrias i Paulina Pons van ser coordinadors de Vida Creixent a Menorca, entre 1998 i 2001, en substitució de Mateu Seguí Mercadal. Gorrias va ser també tresorer de Càritas. També va participar en el món socioeducatiu. Entre 1970 i 1975 va ser president de l’Associació de pares d’alumnes de la Consolació i, entre 1992 i 1995, membre del Consell Escolar de l’IES Maria Àngels Cardona.
L’Esplai, la cultura i el compromís
L’any 1989 va ser president del Centre Esplai de La Caixa; el 1994 en va ser secretari i, el 2001, novament president. Són uns anys de gran activitat de l’associació: la coral dirigida per Rita Marquès, el grup de teatre dirigit per Josep Maria Mompó, les conferències, els balls, les excursions, els viatges, les celebracions anuals i la vida social que en el sí de l’entitat es desenvolupa. Aquesta actitud de participar en la vida del poble el porta a escriure articles pel diari Menorca i el setmanari «El Iris», a participar en el concurs Josep Vivó de glosa escrita, a impartir catequesi a Sant Miquel i a Sant Antoni Maria Claret, a fer durant un any classe de religió a l’escola Joan Benejam. També va participar en el moviment Auxilia, creat a Barcelona el 1952, d’àmbit estatal, sense ànim de lucre, que tenia com a objectiu, mitjançant activitats concretes, la inclusió social i cultural de les persones amb discapacitats físiques. Durant els anys noranta va tenir també una etapa de compromís polític, amb el CDS, encara que mai no ocupà un càrrec institucional. Posteriorment, va donar suport al seu fill, Joan, regidor del PSOE, tancant la llista que en Joan encapçalava.
La família
El primer de maig de 1959, a la capella del palau de Cal Bisbe, el bisbe Bartomeu Pasqual Marroig va casar Paulín Gorrias i Paulina Pons, que van anar a viure amb els pares d’ell a una nova casa davant Calós. Paulín i Paulina van tenir quatre filles i quatre fills: Joan (1960), Pere (1961), Maria Assumpció (1963), Pau (1964), Jesús (1966), Teresa (1967), Maria Auxiliadora (1970) i Anna (1974). La seva esposa, Paulina, té avui 93 anys. Pau va morir el 22 de febrer de 2007, als 84 anys.