Síguenos F Y T I T R
Hoy es noticiaEs noticia:

Maria Borràs, del món de l’hostaleria a la política

Va exercir de batlessa des Castell amb una gran «responsabilitat i actitud de servei»

Maria Borràs a l’actualitat

| Menorca |

Maria Borràs Anglada (Maó 1945) viuda de Josep Irla, va ser la cinquena de set germans. Els seus pares varen ser Damià Borràs i Nina Anglada. Es va criar en una casa molt gran, on hi convivien els seus pares, germans, concos i ties d’ambdós costats, així com una cosina germana. Aquesta casa, plena de gent, era l’antic Hotel Sevilla, situat ben al centre de Maó, avui en dia botiga de roba. Na Maria va conèixer en Josep Irla, un nouvingut de Gelida, un poble petit de Catalunya, amb qui es va casar. Varen tenir dues filles i un fill: Magdalena, Catalina i Tomàs i quatre nets: Lluc, Abril, Mireia i Paula.

D’esquerra a dreta, de peus Maria Borràs; davant ella Tasia, cosina; Marga, cunyada; Toni, germà; Niní, germana; Alfredo, germà.

Maria, a on vares estudiar?
—Vaig cursar estudis primaris (EGB) fins els 9 anys. Com que la meva professora, la Sra. Concepció Giner, mare del que var ser el primer batle de la democràcia Sr. Homs, estava molt implicada i creia que era llesta, durant cinc anys a jo i alguns més ens va ajudar a ampliar els estudis. Vaig estudiar anglès i ja de gran vaig treure l’accés a la Universitat per a majors de 25 anys.

Hem xerrat d’estudis. I formació laboral?
—Sempre vinculada a l’hostaleria –podríem dir històrica d’aquesta illa–, vaig ser ensenyada per un pare, que prioritzava les formes de servir, les taules ben parades, el paladar entrenat per tastar vins, cafès i productes del camp. També vaig aprendre d´una mare dedicada a cuinar per a molts, però que sempre ho feia com si fos per la família, cuidant la qualitat fins i tot en èpoques on no hi havia gaire coses.

I on t’has mogut dins el camp laboral?
—Vaig passar pel Casino Consey, per l’Hotel Sevilla, l’Hotel Xuroi i finalment el Rocamar. Un antic hostal restaurant que gràcies a l’esforç dels meus germans es va convertir en un referent, discret però important, de la cuina Menorquina. Amb el temps vaig aprovar unes oposicions per fer da cuinera dels militars, i m’hi vaig dedicar amb alegria i ganes. Tant és així que, com a anècdota curiosa d’aquells anys, me varen donar la Creu Blanca al mèrit militar en temps de pau. Llavors vaig tenir diferents negocis vinculats a l’hostaleria, com la Cocteleria Bananas, i una botiga de menjar preparat Sa cuina de ma mare, fins que em vaig jubilar, però sempre he intentat posar-hi el millor de mi mateixa en cada cosa que he emprès. Som emprenedora de casta i m’agrada involucrar-me de debò.

Quins records tens de tot aquest recorregut tan actiu?
—Record que els nostres clients menorquins, venien contents i partien contents. Visitants esporàdics, anònims i altres més rellevants. La seguretat és que s’asseien a menjar feliços. El meu germà Toni cantant romances i cançons típiques de Menorca. Els vivers amb la llagosta fresca i marisc... També record alguns clients famosos com els Reis, cantants d´Òpera i melòdics, actors i actrius... allà vaig constatar que és igual qui siguis, que l’important és com ets. Hi ha tot un món variat dins les figures rellevants de cada època.

Del món de l’hostaleria a la política. Vares ser batlessa des Castell. Durant quants anys i com ho vares viure?
—Vaig ser regidora abans. Després la meva època de batlessa va ser, des de l’any 1995 fins el 2003. Potser mai, a part de la maternitat, vaig tenir la sensació de tanta responsabilitat com quan vaig ser batlessa. El sol fet de saber que les teves decisions tindran una repercussió a llarg termini i que de tu depèn el futur proper i, en part, el llunyà de tot un poble... fa que sentis el respecte més absolut cap a una feina a vegades poc valorada. Vaig aprendre a estimar el poble de es Castell de bell nou (com quan era petita). Tractar els meus veïns com si fossin els meus cosins, un privilegi que comporta una càrrega a vegades feixuga, però que vaig ostentar amb vertader esperit de servei, almanco espero no haver fet mal a un poble que estim i haver deixat quelcom de bo. D’aquells anys el que més recordo és la recuperació de l’economia que estava molt malmesa.

Presidenta del PSOE de Menorca. Com vares viure aquell càrrec?
—Va ser tota una sorpresa i un honor que els meus companys de partit, em votessin com a presidenta. Realment és gratificant veure com de bé li cau a la teva ànima, saber que haver sigut fidel a uns ideals i posar-los en pràctica el millor possible, no va passar del tot desapercebut pels meus companys de partit.

Com veus la política actual?
—És realment descoratjador quan veig que s’han perdut les formes, que s’ha perdut el respecte -que és fonamental-, que es suposa fins i tot entre contrincants. Les ideologies s’han esvaït; les formes, no són conceptes antics, són l’única fórmula perquè les persones no es sentin atacades i per tant impossibilitades de col·laborar. És clar que és difícil col·laborar amb uns partits amb els quals pots estar a les antípodes ideològicament, però aquests partits representen una part de la societat de la qual ets també responsable. Si es tracten malament i el respecte no és la base d’aquesta convivència política, els ciutadans es van allunyant dels seus representants a la vegada que veuen legítim tractar-los com ho fan entre ells mateixos.

Quin és el teu dia a dia de jubilada?
—La família, llegir, veure programes interessants per mi. M’agrada la música, cinema, el futbol i sortir amb les amigues.

Com t’agradaria ser recordada?
—Com una persona que ha intentat tractar a tothom per igual, procurant no fer mal a ningú.

Com veus la societat d’avui en dia?
—Diuen que els polítics són el reflex de la societat, i per tant, la societat es reflecteix en els polítics. Hi veig falta de formes, un desencant, com si el poder no el tingués el poble. Hem de recordar que la societat està al centre del poder, perquè tria el poder. La desafecció cap als nostres representants suposa una desafecció cap al propi món en què vivim, encara que explica una realitat on els joves tenen falta d’oportunitats, falta d’habitatge, falta d’esperit de lluita i una absoluta solitud direccional. Entenc que les noves tecnologies han millorat coses, però també ens intoxiquen en cada informatiu manipulat. Hem de sortir de les pantalles i veure més el carrer i remugar. Reivindicar fins que algú ens escolti i entre tots ho hem de fer millor per al bé de les generacions que pugen.

Sin comentarios

No hay ningún comentario por el momento.

Lo más visto