En alguns indrets suburbials de Maó s’havia desfermat un conflicte ciutadà d’allò més «embarassat», dit ara amb tota la doble intenció que permet el cas.
Sí, va ser, literalment, un conflicte carregat d’embarassos, i farcit de dificultats a l’hora de parlar-ne sense vergonyes, amb normalitat humana i franca.
Per a la manera de pensar del comú, l’assumpte feia venir un grop de mal pair. L’esment —el simple esment—, en resultava visiblement incòmode, amb tendència incontinent a la retòrica perifràstica, i, diguem-ne, que també perifèrica i metafòrica. Públicament, a tothom se li feia d’un esment prou costerut, ja que a l’opinió pública se li ennuegava la gola només de pensar-hi. O d’haver-ho de comentar obertament en el carrer.
En l’avenir, però, una tan temorenca actitud inspirarà un somrís benèvol i perllongat, sense gaire gravetat moral. Es demostrarà, és clar, tot un altre sentit del pudor —gairebé, l’antípoda—; i per tant, no es buscaran circumloquis per parlar davant l’opinió pública dels problemes socials de la prostitució en cap de les modalitats habituals que comporta la seva pràctica. Al capdavall, ¿no és açò referir-nos a l’ofici més vell del món? Totes les coses més velles, les coses que són de mena, es tenen guanyada una consideració, sobretot si és la primigènia en la seva espècie.
En canvi, aquells dies d’hivern de 1898 els afers no eren així de senzills, ans una simple al·lusió qualsevol mereixia el repudi sever dels vigilants de la decència pública, oïdes sordes dels hipòcrites i, sovint, amonestacions repressives. Tots plegats engreixaven el tabú i el feien fort.
La qüestió palesa que llavors es va experimentar informava que diversos grups de ciutadans es trobaven embolicats en una pugna d’intencions contràries entre si. Entre ells, actuaven com a forces reactives que es repel·lien l’una a l’altra. Mentre n’hi havia que volien l’extinció de les cases de prostitució que operaven a Maó, sobretot l’allunyament de determinats rodols de la ciutat, d’altres forcejaven per impedir-ho. Creien que aquí on radicaven estaven més que ben situades.
L’any del Desastre colonial havia començat a Maó amb una desfeta batalla per fixar-hi la geografia urbana del lenocinium, si se’m permet el llatinisme. S’escoltava, a tort i a dret, una viva dialèctica entre els caps de família i els empresaris de l’ofici —ras i curt, els alcavots, incloses les treballadores mateixes.
Instància amunt, instància avall, l’autoritat municipal hagué d’intervenir-hi amb una espècie de «pragmàtica sanció», potser persuadida del raonament següent: la prostitució és quelcom d’indissociable de l’existència humana; a Maó hi ha existència humana, idò a Maó la prostitució esdevé quelcom d’indissociable. Clar i llampant!
Així, sil·logísticament, també ho degué de considerar la Comissió Municipal de Governació, després de llargues deliberacions instigades pels favorables i pels detractors en almanco quatre escrits de la ciutadania registrats a les oficines de dalt La Sala.
Cap dels bàndols, amb una obvietat ineluctable, no gosava de dubtar sobre la continuïtat del servei meretrici, si us val l’expressió. Aquest debat, en aquell moment, no era gens nou. De fet, ningú gosava de proclamar la seva absoluta eliminació del medi urbà, ni tampoc muntant creuades que ajudessin a redimir bagasses o bagassers a parts iguals.
El debat d’opinió pública, en realitat, es reduïa a determinar-ne la ubicació, no pas la seva existència. Les parts, no hi apreciaven, per tant, un problema de filosofia de ciutat, o de moral pública, sinó d’una exacta i peremptòria «geografia urbana del lenocinium». Es volia que fos delimitada i pactada.
El puritanisme que llavors pogué esser predominant en la mentalitat d’alguns, calia no barrejar-lo amb la idea absurda de voler, de bon de veres, una eradicació del servei. Talment així ho entenia també la corporació municipal. Lluny d’armar croades de neteja, o de procurar la reconquesta de la moral més impol·luta, va creure que havia d’estudiar un nou reglament sobre la cartografia de l’amor comercial.
La tibantor ciutadana havia esclatat el desembre de 1897. Ara, entrats en el mes de gener de 1898, el problema no suportava noves dilacions.
El plenari del 28 de desembre havia debatut una instància d’uns veïns del carrer de Sant Manuel i d’altres d’adjacents, encapçalats per Manuel Cólera i Lluís Coda. Hi demanaven que hom prohibís l’obertura de cases de barrets en aquesta zona i en tots els rodols més o manco propers.
El 4 de gener, el mateix òrgan municipal havia rebut una altra instància, però de signe contrari. La firmaven Josep Ponsetí Coll, vesí del Camí des Castell i exregidor municipal, i Mateo Cabrejas Salas, natural de Cuba i regent d’una casa de begudes al carrer de Sant Pau 23. Actuaven un i altre en representació d’un grup de ciutadans que, per contra, sol·licitaven que l’ajuntament «desestime la [reclamación] presentada por D. Manuel Cólera [...]». I per tal d’evitar-ho, aquests mateixos veïns «ofrecen edificios de su propiedad para este objeto, enclavados en dicha calle y la de Fernando y San Andrés».
A la vegada, Cristòfol Estela Thomàs, Pons Nin i altres havien pregat al batle, Joan Biale Coll, que desestimés la instància de Marc Mercadal, Pere Bellot i altres, «pidiendo se manden trasladar a otras calles las casas de mancebía establecidas en las de San Nicolás y otras afluentes» [«El Bien Público», 7-1-1898, 7.377]. El conflicte d’interessos enfrontats estava servit en safata —llampant i ardent.
La resolució municipal no s’esperà gaire a ser tractada i votada. Es feu en el curs de la sessió de l’11 de gener. En ella, els regidors aprovaren, per unanimitat, una norma de quatre articles de formulació senzilla i concreta. Les disposicions romandran observades gairebé cent anys —no cal dir que amb totes les excepcions que hom vulgui recordar, o que l’experiència personal pretengui d’al·legar. Heus aquí, entretant, la determinació aprovada:
1) Destinar per a l’establiment de cases de meuques tot el carrer de Santa Cecília, el de Sant Nicolau i de Sant Sebastià, en les seccions compreses entre les de Santa Rosa i Santa Cecília, així com els carrers de Sant Andreu i de Fernando. O sigui, una legió gens fútil del santoral més pur de la cristiandat, destinada, en aquest cas, al comerç de l’amor carnal.
2) No permetre la instal·lació de cap de les dites cases fora dels carrers esmentats.
3) Que quan es desocupin les que ara existeixen en altres carrers distints dels expressats, no se’n permetran de noves en elles, tot i que les ara existents hi podran continuar en l’actualitat.
4) Que, tanmateix, es compleixi amb tot rigor l’article 17 del reglament d’higiene de la prostitució en totes les cases de meuques de la ciutat.
Malgrat el que semblava un bon acord, en la mesura en què posava fi a una proliferació incontrolada del lenocinium, tot demarcant una geografia urbana molt precisa, els incompliments floriren prest.
«El Liberal» del 24 de gener cridava l’atenció del batle «sobre el hecho de haberse establecido en el día de hoy una casa de mancebía en la calle de San Nicolás 16, y en el trozo comprendido desde la de Santa Catalina a la de Santa Teresa, por ser sitio que, según acuerdo de la corporación municipal, no pueden establecerse en él nuevas casas» [24-1-1898, 4.930].
La rèplica enfurismada saltà prompta i rabent a les planes de l’endemà: «[...] El contrato de inquilinato de la casa de la calle de San Nicolás 16 se hizo con anterioridad al acuerdo tomado por el municipio [...] De modo que se ha cometido una plancha —que remata, un punt envanit l’anònim afectat—, al querer denunciar un abuso que no existe, puesto que, si bien es cierto que hasta el día de ayer no se ocupó la casa en cuestión por el inquilino, no lo es menos tampoco que hasta la llave de la citada casa la tenía en su poder desde hace bastante tiempo» [25-1-1898, 4.931].
Des d’un punt de vista reglamentarista, els arguments semblaven irreprotxables, ja que el Dret —per a no anar de tort de tort— sovint adverteix de la no retroactivitat de les normes.
Voladura del Maine
L’estat de guerra que Nord-Amèrica declararà als espanyols després de la voladura del cuirassat Maine a la badia de l’Havana el 15 de febrer del mateix any de 1898, a la Cuba alçurada, posarà Menorca sota unes condicions de defensa militar excepcionals i d’increment de la guarnició. Així serà que, a finals d’abril, arribaran devers un milenar de soldats, especialment acantonats en els volts de Maó.
Dia 27 d’abril, en el bell mig dels temors a patir una invasió americana, la premsa insular donava la benvinguda als contingents armats que havien estat destinats a la plaça militar. «La población ha amanecido hoy engalanada con damascos y banderas nacionales en las calles del trayecto que deben recorrer las fuerzas del Ejército, cuya llegada espera impaciente y entusiasmada la población, viéndose además en las fachadas de las casas, puertas y escaparates de los establecimientos vistosos rótulos de ¡Viva España! ¡Viva el Ejército! ¡Viva la Marina!» [«El Bien Público», 27-4-1898, 7.467].
Les forces desembarcades eren les constituïdes pel Batalló del Rei al complert i per dues companyies d’Infanteria del Regiment de Lleó 38. Encara que una part havia de romandre acantonada as Mercadal, Fornells i Ciutadella, el gruix de les tropes reforçaren les posicions de Maó i els seus encontorns. Idò, tan bon punt hagueren posat peus a terra en ser desembarcades, remuntaren les carenes del port fins al centre de la ciutat, «precedidos por la banda del Regional, las comisiones de sociedades recreatives con sus respectives estandartes y por los estudiantes de nuestro Instituto con la bandera nacional» [Ibídem]. Fins i tot, el bisbe en persona hi prengué part en l’entusiasta benvinguda.
L’exaltació patriòtica d’espanyolitat fou màxima i desbordada, en la seguretat que aquella soldadesca representava la garantia de la salvaguarda de la nació i, en particular, de la petita illa balear, sovint afectada pels records dels avis encara escaldats per les històries del temps dels jans, just finalitzats el 1802.
Però, davant d’aquestes circumstàncies —ja se sap—, el negoci de la prostitució sempre té tendència a descontrolar-se —a créixer i a multiplicar-se— en les àrees portuàries amb fort moviment de cabotatge i de marineria de guerra que va i ve. I també en les àrees de gran concentració de soldats de terra, com era el cas que ens ocupa.
Eventualment, aquest fenomen de la mobilitat demogràfica podria explicar aquesta altra protesta de la vídua Magdalena Gahona Hernández, Ramon Orfila Fanals i un auxiliar administratiu de la Comissaria de Guerra de l’Exèrcit, Manuel Cólera Salas, d’ascendència aragonesa, però arrelat a Maó per matrimoni. El 24 de maig reclamaren, potser per enèsima vegada, que «se mande trasladar una casa de lenocinio que se ha establecido en la calle de San Manuel contraviniendo lo acordado por esta corporación en sesión de once de enero último» [«El Bien Público», 25-5-1898, 7.515].
L’endemà mateix d’aquella ordre municipal, la ciutat de Maó va rebre l’arribada de més forces armades, «compuestas de 735 individuos, de los cuales 304 van destinados al Regimiento del Rey y 431 al de León» [Ibídem, 26-5-1898, 7.516]. Així que van abandonar el vapor correu, feren una parada a la plaça de la Constitució, «donde esperaban para dirigir el alojamiento dos empleados del municipio y los alcaldes de los barrios designados para distribuir en ellos a los alojados, que lo han sido en una parte del barrio noveno, siguiendo el décimo, onceno y duodécimo, operación que se ha efectuado inmediatamente» [Ibídem].
Aquells barris esmentats pertanyien al segon i quart districtes de la ciutat, dins dels quals s’incloïen els carrers, entre d’altres, de la Concepció i de tota la tirallonga del santoral escampat per les Tanques del Carme: Sant Sebastià, Sant Nicolau, Santa Ana, Santa Teresa, Santa Rosa, Santa Cecília, Bellavista y Santa Catalina. La conflictiva via de Sant Manuel, pel seu costat, pertanyia al barri desè, també en el segon districte. Era el bull del «lenocinium», no ho amaguem.
Al senyor Cólera, aquell emplaçament li queia massa a prop, per com vivia a l’immoble llavors assenyalat amb el número 17 B d’aquell mateix carrer, en una casa de dos balcons de ferro forjat, potser massa esbatanats al trànsit de la bullanga eròtica.
Sí, sí, fou un altre intent de lenocinium a Sant Manuel, el carrer en el qual degué d’haver-hi algun proxeneta reiteratiu (potser un alcavot amb cara ben alta), entossudit a provocar maldecaps als residents. Vull dir, clots, bonys i embarassos.