Sili Pons Sabater (Ciutadella, 1965) és la guanyadora del Premi Andrés Casasnovas que convoca «Es Diari» i que va ser lliurat a la gala de Sant Antoni al Teatre des Born. L’autora reivindica el paper de la dona a la indústria menorquina del segle XX. L’escriptora va ser premiada el 2019 amb el V Premi Joan Benejam de relat en menorquí. També és autoria de la versió en menorquí de «Es Principet» d’Antoine de Saint-Exupéry, publicada el 2024. Sili Pons també es articulista del diari amb la secció «Sent-i-ment». La publicació respecta la redacció original.
Durant dècades, sa història industrial de Menorca es va explicar en masculí. Es rallava d’empresaris, mestres sabaters, patrons des calçat o des metall. Tot i açò, darrere des creixement econòmic de s’illa en es transcurs des segle XX hi va haver milers de dones sa feina de ses quals va sostenir fàbriques, famílies i comunitats senceres. Moltes es van mantenir en s’anonimat, invisibles per a ses estadístiques i es relats oficials, però imprescindibles per entendre s’evolució industrial menorquina.
Aquest article vol recórrer es segle XX per reconstruir es paper que van exercir ses dones a sa indústria de Menorca, des des tallers artesanals fins a ses fàbriques mecanitzades, passant per sa guerra, sa postguerra i sa lenta conquesta de drets laborals.
A diferència d’altres zones de ses Balears, Menorca va desplegar una forta tradició industrial des des segle XIX. Es calçat, bijuteria, tèxtil, alimentació i, més endavant, sa indústria metal·lúrgica i elèctrica, van marcar es paisatge econòmic d’una illa industrialitzada abans d’hora. Aquesta primerenca industrialització va crear una demanda constant de mà d’obra, i ses dones van ser part essencial d’aquesta força de treball des de s’inici.
A començaments des segle XX, moltes menorquines ja combinaven labors domèstiques amb feines remunerades. Cosir sabates a casa, brodar peces tèxtils o acoblar petits components de bijuteria eren activitats habituals, encara que poques vegades reconegudes com a ocupació formal. Es treball femení es considerava una «ajuda» as salari masculí, no una font principal d’ingressos, maldament a nombroses cases era crucial per a sa supervivència familiar.
Sa indústria des calçat, un des motors econòmics de Menorca, també va ser un des sectors on més dones hi van col·laborar amb sa seva ocupació. Tot i que es càrrecs de més reconeixement i responsabilitat —mestres sabaters, encarregats, propietaris— solien estar ocupats per homos, ses dones feien feines fonamentals: ajuntat, cosit, arronyat, embaülat, acabat, revisió, encapsat.
En molts casos, aquestes feines es feien des des propi domicili, cosa que permetia a ses treballadores seguir atenent sa casa i es fills Ses dones recollien ses peces a sa fàbrica i les tornaven una vegada acabades. Tot i que també hi havia fàbriques que a través d’operaris feien aquesta funció de repartir i recollir sa feina. Es patrons empraven sa concentració de mà d’obra femenina fora de sa fàbrica per evitar costos. Aquest sistema, encara que flexible, implicava salaris més baixos, absència de drets laborals i una clara precarització.
Era molt freqüent trobar famílies senceres que feien feina en es sector des calçat; ses filletes n’aprenien de sa mare i de ses germanes. Eren ses encarregades d’encaminar i d’acabar sa feina de son pare, s’ofici des qual era pròpiament es de sabater. Ses al·lotes que volien aprendre s’ofici i que no tenien ningú de la família que s’hi dediqués, anaven a ca una mestressa que les ensenyava fins que en sabien prou per entrar com a treballadores en una de ses seccions d’una fàbrica, en un petit taller muntat en un menjador, «estudiet» o porxo d’una casa particular, o també en tallers més grans instal·lats en cotxeries.
Una cosa similar va passar amb sa bijuteria, especialment en municipis com Maó i Ciutadella. Es muntatge de peces petites requeria precisió i paciència, qualitats tradicionalment associades a sa condició femenina, cosa que va reforçar sa feminització des sector. Tot i açò, aquesta associació també va servir per justificar sous més baixos i menor reconeixement professional.
Sa Guerra Civil espanyola (1936–1939) i sa dura postguerra van marcar un punt d’inflexió. Amb molts homos mobilitzats, empresonats o morts, ses dones van haver d’assumir per necessitat encara més responsabilitats a fàbriques i tallers. No només treballaven més hores, sinó que es van convertir en es principal suport econòmic de nombroses famílies.
Durant es franquisme, es discurs oficial va relegar sa dona as paper de dona i mare, però sa realitat econòmica de Menorca va fer impossible complir aquest ideal. Sa indústria necessitava mà d’obra i ses famílies necessitaven ingressos. Així, milers de dones van continuar fent feina, encara que en condicions de forta discriminació: salaris inferiors, contractes informals i absència de protecció social.
A més, sa doble jornada –fàbrica i casa– es va convertir en norma. Ses labors domèstiques continuaven recaient gairebé exclusivament sobre elles, sense reconeixement ni descans.
Un des aspectes més remarcables des paper de sa dona a sa indústria menorquina és sa seva escassa presència en es relats històrics. Es arxius empresarials, ses cròniques econòmiques i es discursos institucionals pràcticament no fan esment de ses treballadores, a pesar des seu pes numèric.
Aquesta invisibilitat i silenci no van ser casuals. Respon a una cultura que valorava s’ocupació masculina com a productiva i sa femenina com a complementària. Fins i tot quan ses dones eren majoria en determinats processos industrials, sa seva aportació es diluïa amb es nom de s’empresa o des patró.
Açò no obstant, sa memòria oral —transmesa de mares a filles— ha permès reconstruir part d’aquesta història. Relats de jornades interminables, mans encetades pes fred, salaris aportats íntegres a s’economia familiar i una forta solidaritat entre companyes formen part des llegat femení de sa indústria menorquina.
Va ser a sa segona meitat des segle XX quan es van produir es primers canvis i conquestes. A partir des anys seixanta i setanta, es creixement econòmic, es turisme i es canvis socials van començar a transformar sa situació de ses dones treballadores. Sa mecanització va reduir qualcunes de ses feines manuals, però també va obrir noves oportunitats laborals.
S’accés a s’educació, s’aparició de moviments sindicals i, més tard, s’avanç des feminisme van permetre qüestionar ses desigualtats existents. A poc a poc, ses dones van començar a reclamar millors salaris, contractes formals i reconeixement professional. Sa transició democràtica va suposar un punt d’inflexió. Ses noves lleis laborals i sa igualtat jurídica van establir ses bases per a una major protecció, encara que sa bretxa salarial i sa segregació laboral no van desaparèixer immediatament.
Avui, quan moltes de ses antigues fàbriques han tancat o s’han transformat, es paper de sa dona a sa indústria de Menorca corre es risc de quedar definitivament desterrat de sa memòria col·lectiva. Tot i açò, es seu llegat segueix present en sa identitat de s’illa.
Reconèixer sa feina d’aquestes donasses és un deute social pendent. No només és un acte de justícia històrica, sinó una manera d’entendre com es va construir es progrés econòmic menorquí. Ses dones no van ser meres espectadores des desenvolupament industrial: en van ser protagonistes silencioses, sosteniment de sa producció i des teixit social.
Rescatar ses seves històries i situar-les en es lloc que es mereixen és un deure necessari per completar es relat des segle XX a Menorca. Perquè sense elles, sa història industrial de s’illa simplement no s’entén.