Continuem la història al punt on la vam deixar.
20 de setembre. Aldarulls al Circo Colón i màrtirs per la causa
La nit del dia 20, els obrers de la FOM convoquen una reunió pública al Circo Colón, que no era un circ, sinó el nom que rebia el local on es feien diferents activitats artístiques i d’entreteniment les classes populars de Maó. En aquell temps de sangs enceses era normal que tant el to com el contingut de les veus fossin alts, molt més quan la nit anterior la policia havia retingut a alguns líders obrers. En un moment de l’acte, apareix un inspector de policia que ordena la suspensió immediata de la protesta. Segons El Liberal, els reunits van marxar pacíficament cap a les seves cases, protestant pel tracte rebut. Coses de la vida, resulta que alguns grups en retirada es van trobar pel carrer amb el delegat del Govern civil, que sortia de practicar la Vetlla Nocturna de la seu carlista de Maó. Segons uns, el delegat va insultar els obres, segons altres va ser a l’inrevés. A resultes dels incidents, l’home ordenà la detenció d’alguns dirigents sindicals i el tancament del local de la FOM.
El primer detingut, no podia ser altre, va ser Joan Mir i Mir. Amb ell també van caure tres catalans que eren per Maó: Ramon Durbà, Josep Casadevall i Argelada, i dos dirigents locals: Joan Manent Victory, que després tindria una llarga trajectòria política, i Josep Sintes Vidal, con pare del conegut polític del PSOE, Nardo Sintes. Si mateix els van tenir tancats uns quants dies: Mir, Sintes, Manent i Durbà van ser alliberats l’1 d’octubre, mentre Casadevall i Antoni Prats continuaven tancats i a disposició de l’autoritat militar.
22 de setembre. Comencen a aparèixer interrogants
Per sort, com sol passar, no tothom es va creure la versió oficial i, molt menys, el paper dels sergents, que passen de ser còmplices necessaris a herois premiats. Aquells dies passava un temps amb la seva família des Castell, Joan Manent Victory. Manent era el lloctinent de Joan Mir i llavors residia a Barcelona. Arran dels fets i la persecució de la que són víctimes els sindicalistes menorquins, es posa en contacte amb l’escriptor i periodista Josep Mas-Gomeri, el qual, a través de Joan Vion, escriu a Manent (29-09-1903. Carta arxiu Joan Mir i Mir. Fons Josep Portella) i li diu: «Pues bien, amigo Manent, has de saber que conozco personalmente al sargento volador de polvorines y aunque no lo he tratado mas que superficialmente puedo decirte que dicho individuo no ha pertenecido nunca á ninguna sociedad obrera; carece de instrucción, jamás ha frecuentado centros de instrucción, cultura ó societarios de ninguna especie, y por lo tanto desconoce completamente todo ideal así político como económico. Su padre dueño de una zapatería establecida en la calle Urgell, me decía el otro día (pues fui expresamente para pedirle informes) que el viaje de su hijo obedecía sencillamente al afán de vender unos cuantos pares de zapatos procedentes de un saldo, y el pobre hombre con la convicción del hombre que nada tiene que temer se reía francamente asegurándome que dentro de poco sería su hijo puesto en libertad. Es cierto -decía el buen hombre- que mi hijo ha cometido algunas calaveradas propias de su edad, tales como quedarse con el producto de una venda y permanecer una temporada sin acudir á casa; pero puedo asegurar que si mi hijo ha tratado de hacer lo que se le imputa lo habrá hecho inducido por esos sargentos que después de pasar todo el día con él le invitaron a ir a dormir al susodicho polvorín.
Dissabte, 3 d’octubre de 1903. El míting
Lluny de recular, les organitzacions obreres se senten estimulades a fer sentir la seva veu i convoquen un míting al Teatre Principal pel dissabte 3 d’octubre. L’acte està presidit pel metal·lúrgic Josep Vicens, català que fa anys que viu a Maó i hi intervenen Joan Manent, en nom dels obrers des Castell, Rafel Cardona, en nom dels obrers des Mercadal i Joan Bagur Aloy, com a president de la Federació Obrera de Menorca, encara que l’orador principal d’aquella nit va ser Joan Mir i Mir, aquest recorda els dos obrers que encara estan presos i demostra, amb la informació rebuda de Barcelona, que el jove Ricci, que continua pres a les presons militars de l’Esplanada, no en té un pèl, d’anarquista. A poc a poc, gràcies a Mir i Manent, el cas arriba a Tierra y Libertad (Madrid) El Diluvio (Barcelona) i Unión Republicana (Palma). També arriba, per mà d’un diputat republicà, al Congrés de Diputats, i per via socialista passa a Europa, encara que morirà prest.
Divendres, 16 d’octubre de 1903. El Consell de Guerra
El Consell de Guerra contra Ricci té lloc el 16 d’octubre a la sala de banderes del quarter de l’Esplanada. A pesar que és un acte públic, només hi van militars, ja què en cap lloc s’ha anunciat. Només un paisà se’n tem, es tracta del periodista d’El Liberal, Martí Gornés, un periodista de raça amb una història realment rocambolesca i dramàtica. Com que Gornés no és avui el protagonista, tornem a la sala a través seu (EL. 17/10/1903). El president del tribunal militar és el coronel Manuel Adler Bañeras, un valencià que havia arribat destinat a la fortalesa d’Isabel II el 1902. Casat amb Maria del Pilar Barón, l’any 1908 passà a situació de reserva i va morir el 1911. També formen part del tribunal el capità d’artilleria José Mascareñas i els capitans d’infanteria Luis Bauzá, Juan Cordoncillo, Antonio Berdié, Pedro Monjo i Josep Clapés. El jutge instructor del cas va ser Pablo del Amo. Tant l’instructor com el fiscal, repeteixen fil per randa la versió dels dos sergents i afirmen, sense cap mena de dubte, que el pobre Ricci era un anarquista disposat a cometre un atemptat que hauria estat fatal. El fiscal, Miquel Antich Venys, capità d’infanteria, mallorquí que va fer gran part de la seva carrera militar fins ascendir a tinent coronel a Maó, demana una pena de sis anys de presó militar i accessòries. El defensor de Ricci va ser el capità d’enginyers, Joaquim Pascual. Si feim cas del periodista, va fer bona feina. Joaquim Pascual Vinent era un militar menorquí, estava casat amb Francisca Montañez i, en la seva carrera arribà al grau de general; va morir a Maó l’any 1933, a 69 anys. Bé, Joaquím explica i demostra que el jove no té cap relació amb societats obreres o anarquistes de Barcelona com es vol fer veure, que quan se’l presenta com amic de Pallàs no es diu que Ricci tenia 10 anys quan l’atemptat a Martínez Campos, que quan es diu que assisteix a mítings s’hauria de dir que el jove freqüenta el centre salesià de la capital; que quan en el registre es diu que es trobaren dues publicacions sobre anarquistes no es dona el nom d’aquestes, ja que també podrien ser, per tant, contra els anarquistes i que, a més, Ricci compartia l’habitació amb un altre estadant. Pascual fa un relat per demostrar que els dos sergents van fabricar la història, però no sap si va ser per un excés de zel en les ordres rebudes, per un interès en la recompensa o per guanyar celebritat, però -sigui per la causa que sigui- es lamenta que les autoritats militars haguessin ordenat que dos militars fessin el paper de policies secrets i que muntessin tota una trama tan barroera, fet que li produeix vergonya. Segons ell, els que realment sabien manejar explosius eren els sergents, els que van acompanyar-lo a comprar explosius eren els sergents, els que el van emborratxar i fins i tot el van portar a una casa de prostitució van ser els sergents, els que el van conduir as Castell i després fins a Sant Felip i li van obrir la porta del local eren els sergents, els que li van proporcionar l’olla van ser ells, que si no s’haurien de considerar còmplices haurien de ser vists almenys com a inductors. Per últim, Pascual considera que aquell cas només pot ser considerat una espècie de tragicomèdia. A partir d’un informe d’enginyers, Pascual demostra que per tombar el mur del polvorí feia falta una càrrega de 60 quilos de dinamita de primera classe i que en la bomba només n’hi havia 400 grams i només de tercera classe.
Per desgràcia, no he pogut localitzar ni la sentència ni informació sobre la sentència. És possible que fos condemnatòria i que algú presentés recurs, ja que el cas arribà a Consell Suprem de Guerra i Marina, el qual dictà sentència absolutòria. Així, el 15 d’abril de 1903, el jove Ricci va poder sortir del calabós del Regiment d’Infanteria Balears nº 2, després d’estar-hi tancat durant set mesos. Un parell de dies després, Constantí embarcà cap a Barcelona. La premsa local no li va fer cap cas, només unes breus notes. El silenci potser s’explica perquè aquells dies s’estava enllestint una visita del rei d’Espanya a Menorca, i aquest era el tema central a l’illa.
No va quedar prou escalivat Constantí, ja que el tornem trobar de visita a Menorca uns anys després i definitivament a partir de l’any 1910. Aquest any s’anuncia com a professor d’italià oral pràctic amb local a la Rampa de l’Abundància, nº 1. Aquest immoble era en realitat un magatzem que ell gestionava. Poc després també arriba a Maó son pare, Gaietà Ricci. De fet, el 1914, Llúcia Carreras Reura o Reurer (Maó, 1872), una verdulera que vivia a la plaça de Sant Roc, demana autorització a l’Ajuntament per traspassar la seva caseta de venda del mercat del Claustre del Carme, la número 4, a Constantí i, ell, després, la passa a son pare, que amb els anys es casarà amb una maonesa, Joana Gornés Cardona. Gaietà Ricci morirà el 1934 a Maó.
No he pogut descobrir el motiu, però el 1928, resident encara a Maó, Constantí Ricci rep la medalla per «patiments per la Pàtria», amb una pensió de 25 pessetes mensuals. Segons informacions que no he pogut confirmar, Constantino Ricci passa després a residir a Ciutadella, on conviuria amb una amiga eivissenca, tampoc no he pogut confirmar la informació que hauria tingut un fill, que va ser salesià i morí jove. De fet, en el padró municipal de Ciutadella de 1934 no apareix cap rastre seu. Tampoc no sé si va viure la guerra civil ni com en va sortir. De la mort de Constantí Ricci no tenc cap notícia. Naturalment, si algú té més informació sobre Gaietà Ricci Flaminio o Constantí Ricci Barretta, estaré encantat d’escoltar.
El que és cert és que, a Menorca, durant molts d’anys, el cas de la cafetera explosiva va ser tingut com a exemple d’engany del poder, de la mala pràctica policial, d’història falsa.