José María Pina Brotons va néixer a Oriola el dia 14 d'abril de 1904; sabem que és fill d’Eugenio Pina. Estudià el batxillerat al col·legi de Santo Domingo, amb els jesuïtes, com tots els fills de bona família. Es llicencià en Dret per la Universitat de Múrcia i escrigué articles i poesia, amb el seu nom o amb el pseudònim d’Eugenio de Pinumbrío.
José María Pina Brotons va ser a Menorca durant la guerra, hi va ser l'any 1937 per fer-se càrrec del Jutjat d’Instrucció. Probablement, aquesta nova estada a Maó va ser breu, ja què en trobarem molt poques referències periodístiques o documentals. L'any 1938 va publicar dos articles a «Justicia Social», però tot indica que estaven redactats des de fora de l'Illa. No era la primera vegada que Pina Brotons venia aquí. La primera referència d'ell que descobrim és una poesia que signa a Fornells, l’estiu de 1923, quan té 19 anys, i que es publica temps després en una revista literària d'Oriola. Hi va tornar ser l’any 1929, però desconec per quant temps i si va ser una estada única.
Sabem de l’estada de 1929 per les poesies signades a Menorca i publicades a la revista menorquina «Menorca Gráfica» i a la revista literària «Destellos» (1930-1931), que sortia a Oriola. Potser l’aspecte més destacat de «Destellos» siguin els seus fundadors, José María Ballesteros i José Marín Gutiérrez, més conegut pel seu pseudònim, Ramón Sijé. José Maria (Oriola, 1897-1939), fill d’un destacat polític de l’època, Francisco Ballesteros, que havia estat alcalde d’Oriola, president de la Diputació d’Alacant i Diputat nacional, s’havia establert a Oriola com a metge i va ser cronista honorari de la ciutat. José Ramón (a) Ramón Sijé (Oriola, 1913 – 1935) era fill d’un comerciant de teixits, estudià al col·legi de Santo Domingo i es llicencià en Dret en la Universitat de Múrcia. Des de molt jove va mantenir una gran amistat amb Miguel Hernández, a qui admirava i amb qui compartia inquietuds polítiques i literàries.
Va fundar les revistes «Voluntad» i «El Gallo Crisis». A diferència d’Hernández, i com la majoria de membres del grup de literats locals, com el mateix Pina Brotons, Sijé mantenia uns forts principis religiosos. Va morir de septicèmia al cor la nit de Nadal de 1935, amb 22 anys. El fet inspirà una de les obres més celebrades de Miguel Hernández, «Elegía», que va incloure en el seu llibre «El rayo que no cesa». Sense aquest poema, segurament no coneixeríem ara a Sijé. I possiblement tampoc el coneixeríem si Joan Manuel Serrat no l’hagués cantat en el disc dedicat al poeta cabrer.
El jove Sijé n'era redactor principal de «Destellos», juntament amb el poeta Miguel Hernández. Pina Brotons figura entre els seus col·laboradors habituals. El 30 d’abril de 1931, fresca encara la proclamació de la Segona República, José María Pina firma el seu darrer article en el que serà penúltim nombre de la revista, «Poetas y rimadores», de molt escàs interès, on pretén marcar la distinció entre els escriptors que es dediquen a fer rimes i aquells que són poetes d’elevada altura. Alhora, José María Pina és articulista destacat al setmanari «Actualidad», que també surt a Oriola. Hi trobem escrits seus l’any 1930. En un, «Hamlet y Don Quijote», intenta traçar una comparança entre el cavaller i el príncep, i entre Cervantes i Shakespeare.
Pina Brotons i Ramon Sijé eren bons amics. Pina Brotons publica a «Destellos» (18/02/1931) un retrat del jove, que en els llibres de literatura d'avui apareix com el primer que se'n fa.: «(…) este Ramón Sijé. Este Ramón Sijé menudo y vivaz, de tez de árabe, y ojos de árabe y de imaginación árabe. Este Ramón Sijé menudo y nervioso como un egeo. Habla de prisa y a veces despacio Ramón Sijé. Ramón Sijé es intelectual y estilista como su maestro José María Ballesteros. Y Ramón Sijé tiene diecisiete años. Y sin embargo no es un niño prodigio. Muy al contrario, es un hombrecito comprensivo y de una gran naturalidad. Por eso me gusta hablar con Ramón Sijé. (…) Húmedo verdor de bancales a los lados. Un horizonte de un oro en ascua, donde se recortan gráciles palmeras, muchas palmeras. Cielo alto. Y la arena y los guijarros crujen bajo nuestros zapatos. Y hablamos mucho. A borbotones. Tenemos la avaricia de cambiar impresiones. Pero… yo soy abogado y Ramón Sijé estudiante de Derecho y sin embargo ni una palabra de leyes…». Ramón Sijé també es refereix públicament a Pina Brotons. Ho fa en un article amb motiu de l’homenatge a Gabriel Miró: «... Aquí están, Ballesteros, el de ‘Oriolanos’; José María Pina, con sus bigotes y su afán de morir estrellado, en una carretera levantina, recordando a Baudelaire el bueno, a Poe el fúnebre; Pescador, con su marxismo y su cara de niño espantado; Rodríguez, el pintor, Miguel Hernández que conduce cabras y es poeta; y yo mismo, con mi nariz de César y el cráneo completamente rasurado…». A través de Ramón Sijé, Pina pren contacte amb el grup d’escriptors oriolans del 1930, encara que mai no s’hi va incorporar, potser per la diferència d’edat.
Després de l'estada menorquina de 1929, l'advocat s'ha assentat a Oriola, on el trobem l'any 1933 exercint de jutge municipal. No és un home compromès, com ho serà el seu germà, Francisco, comunista. La seva activitat se centra en el món de la creació literària i de la cultura local. Així, el 1932, ell va presidir l'homenatge que els escriptors i autoritats d'Oriola van retre a Gabriel Miró; amb ell, Miguel Hernández i Ramón Sijé. Aquell homenatge, que també tenia quelcom de reparació de deute històric, suposa una fita en la vida d’aquell grup. Miró havia mort a Madrid l’any 1930, als 51 anys. Dos anys després, aquella celebració literària i popular el reivindicava com a far del grup i de les lletres alacantines. Miró podia exemplificar la barreja ideològica d’aquella colla, ja que ell mateix va viure una joventut profundament catòlica i tradicionalista i una experiència artística que el van apropar a l’anticlericalisme.
Després d’una llarga absència, l'any 1937, Pina Brotons torna a Menorca com a jutge. No hem pogut documentar la durada de la seva presència, però resulta estrany que hi hagi tan poques referències en la premsa local sobre el seu ministeri. Possiblement degué ser una estada breu. D'aquell pas ens va deixar dos escrits datats el febrer i març de 1938, publicats a «Justícia Social», que era el periòdic portaveu dels socialistes menorquins. Són dos escrits que ens mostren una prosa innocent i carregada de tòpics, sense gaire valor. El primer article, que intitula «Blanca Nura» (JS 14/02/1938), el dedica al coronell José Brandaris de la Cuesta.
En el discurs parla de la importància estratègica de Menorca en la Mediterrània Occidental i de com les diferents potències l’han volguda posseir. La peculiaritat és que Pina Brotons contempla el futur de l’Illa en una possible nova guerra europea: «O estalla la guerra o no. En el sentido afirmativo, Menorca tendría que ser del pueblo más fuerte porque le sería indispensable para el resto de las operaciones en el Mediterráneo y este pueblo más fuerte todos sabemos cual es. Y si no surge la guerra mundial no es objetivo de momento para ningún pueblo y únicamente a una Nación le interesaría que Menorca no fuese enemiga por sus colonias en el otro continente y esta Nación ayudaría a la República española con todas sus fuerzas para evitar la pérdida de ella» No és únic, en aquest plantejament.
El 1938 són diversos els autors que situen el futur i salvació de Menorca en el marc d’una guerra europea i de l’ocupació per part dels britànics o els francesos, que tampoc no poden deixar de mirar amb temor el pes que guanyaven els italians a Mallorca. En aquest sentit, la lectura del llibre «Menorca dins el dominó mediterrani», de Josep Massot, és molt recomanable. Però, Pina Brotons era més literat que polític, i aviat deriva l’escrit cap a la llegenda: «...La Isla, más que por sus cañones, está defendida por tres fantasmas, por el aliento de tres espíritus que la vigilan y guardan día y noche. El roce de los siglos los ha demacrado y empavorecido un poco. Allí están, el general Kane, el duque de Richelieu y el duque de Crillón. Cuando la tramontana, fuerte y bravía, acaricia la dulce Menorca en las noches de invierno, los tres caudillos de la misteriosa Nura se agitan en sus tumbas y salen de ellas…» El segon article s’intitula «La razón de la victoria» (LVM 16/03/1938) i el dedica a Francesc Hernández Sanz, que presenta com «patriarca de las letras hispánicas». En l’article, Pina Brotons, posseït d’una fe incommensurable en el determinisme històric, afirma que la victòria de l’Espanya republicana en aquella guerra és un fet històric, un imponderable que ni res ni ningú pot desbaratar: « (...) En España existe una guerra. En un lado lucha España, en el otro, unos españoles funestos que se alzaron injustamente contra España. Y España perdió Málaga, perdió el Norte, perdió últimamente Teruel. Muy bien. Esto es la contingencia material, pero queda lo imponderable, porque España a pesar de esos reveses, no puede perder. Está a su favor el imponderable radiante y magnífico de la Historia y de la raza. Que se pierda Almería, Murcia, Alicante, Valencia y todavía España no perderá la guerra. Epitecteto el estoico, vence a Epicuro, el grosero y materialista. La materia triunfa fugazmente. Pero el espíritu vence al final (…) Es raro que Franco que, al fin y al cabo es español, no sepa o no recuerde la historia de España (…)» Pot ser que fos un bon poeta, però com analista militar no tenia gaire futur. Desconeixem què passà amb ell al final de la guerra.
Malgrat aquests escrits, no sembla que fos molt bel·ligerant. A pesar que podríem pensar que el fet d’escriure a «Justicia Social», de dedicar lloança pública a José Brandaris o dels contingut dels seus escrits, José María no sembla que fos un home compromès com ho era el seu germà. Ni tan compromès, ni tan brillant escriptor. José Maria no publicà cap llibre, ni curt ni llarg, únicament unes infreqüents col·laboracions a revistes, o poesies manuscrites de les que no guardava còpia, moltes de les quals s’han perdut en el temps. Poca obra en queda, ni de José María Pina Brotons, ni d’Eugenio de Pinumbrío, pseudònim que utilitzà després de la guerra. Només he trobat una brevíssima ressenya biogràfica al llibre «Antología de escritores oriolanos», que m’ha facilitat José Luís Vicente Ferris, gran especialista en l’obra de Miguel Hernández. Guillén i Muñoz ens mostren Pina Brotons com a : «... un hombre bueno, introvertido, de psicología un tanto extraña, con una gran dignidad y un excesivo orgullo. Estuvo casado, pero vivió poco tiempo con su esposa. Fue un idealista que, por su espíritu retraído, prefirió vivir en el anonimato y en la mediocridad. Sus aficiones fueron la lectura y la música (…) se vanagloriaba siempre de su amistad con Miguel Hernández y con Ramón Sijé. Vivió sus últimos años humildemente, rodeado de escasez y de incomodidades, incluso después de heredar a su hermano Francisco, fallecido en Méjico (…) Su franciscanismo llegó a tal punto que hasta prescindió de la luz eléctrica. Murió el 3 de febrero de 1973». Els pocs documents seus els deixà a Antonio García-Molina (Oriola, 1920-2007), advocat, escriptor i un dels pocs amics que tenia.
Més conegut que José María, és el seu germà Francisco Pina Brotons (Oriola, 1900 – Mèxic, 1971). Marxa a València als 20 anys, comença a fer traduccions i a publicar a «La Verdad». Cap al 1930, com el seu germà, escriu a «Renacer» i «Actualidad». Investiga i publica estudis sobre Pio Baroja i comença a escriure al periòdic republicà, «El Pueblo», de València. El 1930 treu el llibre «Escritores y pueblo». Va a viure a Madrid i fa amistat amb Miró, Valle Inclán, Novais Teixeira, etc. Començada la guerra de 1936, Pina Brotons passa a viure a Barcelona, entra a l’Alianza de Intelectuales para la Defensa de la Cultura i en el Partit Comunista. Al final de la guerra s’exilia a França, des d’on parteix cap a Mèxic. Al seu nou món es consolida com a traductor, articulista sobre temes de cultura i literatura, i, sobretot, com a crític cinematogràfic. Seua és una de les més celebrades biografies de Charles Chaplin (1952). També escriu «El cine japonés» (1965), «Valle Inclán y otros ensayos» (1969). Mor a finals de 1971, sense descendència. Per aquest motiu, la seva modesta fortuna anà a parar al seu germà, José María.
José María va quedar a Espanya i es va adaptar al nou temps. Malgrat aquella època republicana i els articles menorquins, sembla que José María era més tradicionalista i de rígid contingut religiós. El tornem a trobar l'any 1967, quan guanya un accèssit en els Jocs Florals d'Oriola, amb l'obra «Al Cristo de la Agonía de Orihuela», títol que ens posa sobre la pista de la deriva de l'escriptor. Josep Maria Pina va morir sol i retirat del món el 3 de febrer de 1973.
1-Pina Brotons, Francisco (Oriola, 1900 – Mèxic, 1971). Marxa a València als 20 anys, comença a fer traduccions i a publicar a La Verdad. Cap al 1930, com el seu germà, escriu a Renacer i Actualidad. Investiga i publica estudis sobre Pio Baroja i comença a escriure al periòdic republicà, El Pueblo, de València. El 1930 treu el llibre Escritores y pueblo. Va a viure a Madrid i fa amistat amb Miró, Valle Inclán, Novais Teixeira, etc. Començada la guerra de 1936, Pina Brotons passa a viure a Barcelona, entra en l’Alianza de Intelectuales para la Defensa de la Cultura i en el Partit Comunista. Al final de la guerra s’exilia a França, des d’on parteix cap a Mèxic. Al seu nou món es consolida com a traductor, articulista sobre temes de cultura i literatura, i, sobretot, com a crític cinematogràfic. Seua és una de les més celebrades biografies de Charles Chaplin (1952). També escriu El cine japonés (1965), Valle Inclán y otros ensayos (1969). Mor a finals de 1971, sense descendència. Per aquest motiu, la seva modesta fortuna anà a parar al seu germà, José María.
2- Guillén García, José i Muñoz Garrigós, José. Antologia de escritores oriolanos. Ed. Ajuntament d’Oriola, 1974. Pàgines 117 i 118.