Joan Pons Moll, escriptor, cristià i ciutadà compromès

Joan Pons Moll va néixer as Migjorn Gran el 1931, una setmana després de la proclamació de la II república.  Casat amb na Lina Pons Moll, té quatre fills, una neta i un net.

Joan. On va anar escola?

—Els estudis primaris a l’Escola Unitària d’al·lots des Migjorn. Estudi d’humanitats i filosofia en el Seminari Conciliar de Ciutadella, convalidats a l’Institut de Segon Ensenyament de Maó, amb el grau de Batxiller Superior.

Professió?

—Administratiu de l’lNP, amb destinació a l’administració d’institucions sanitàries de Menorca, (Residència Sanitària Verge del Toro), des de 1956 fins a la jubilació el 1996.

Com recorda la infantesa?

—La meva infantesa la veig en gris i negre. El dia de Santa Ana de 1936, al capvespre, la Policia d’Assalt es va emportar de casa nostra dos germans, joves sacerdots. Un altre fosquet, novament la Policia d’Assalt entrà a casa nostra, feu un registre exhaustiu, requisà les eines de matar el porc i s’emportà pres el meu pare. Quina nit!

El 18 de novembre del 36, un grup d’exaltats, als quals l’exèrcit proveí de fusells i de munició de l’armeria de Santiago, es presentà a la presó de davall sa Plaça, amb la intenció de treure presos. Toparen però, amb un carceller responsable, el qual els requerí amb nom de quina autoritat judicial actuaven, i que primer passarien per sobre el seu cadàver, que no s’emportarien cap persona de sota la seva responsabilitat. Avui la memòria històrica no ha tret a la llum el nom del funcionari exemplar, per retre-li homenatge. El meu pare, pres allà mateix, va sentir com un de la colla, que ja devia haver participat en anteriors assassinats, deia: «Anem a l’’Atlante’ i allà farem el que voldrem». En aquella presó el pare hi tenia dos fills.

I, efectivament, anaren al vaixell presó del qual van treure els presos que van voler i els van assassinar a Cala Figuera, entre ells els meus dos germans. Aquest fet, com altres de similars, avui els tracten d’ocultar, al·legant la llei de memòria històrica. Quin contrasentit!: el d’avui i el d’ahir. La història ha de ser global, no parcial; i la República, després de la insurrecció del general Franco, no va saber defensar la vida dels seus ciutadans, que tenia sota custòdia a la presó.

Després d’aquests fets, el pare ja no va estar bé mai més i morí l’any 1942. No desig la meva infantesa a ningú.

Als dotze anys vaig entrar al Seminari. Les meves preferències en els estudis eren la història i la literatura. Precisament, devia tenir 8 o 9 anys quan vaig llegir la història de Menorca d’en Benejam Saura, i l’apotecari Cavaller, amic del meu pare, per aquells anys me va regalar el seu estudi històric sobre les festes de Sant Joan. Sempre he recordat els companys i professors que vaig tenir al Seminari, i agraesc la seva ajuda en la meva formació personal.

Quan vaig estar convençut que la meva vocació no era el sacerdoci, vaig sortir del Seminari, i durant un temps vaig residir as Migjorn, on amb un grup d’amics, ajudats d’en Llorenç Olives, vam organitzar cercles d’estudi, vam representar teatre i vam crear un equip de bàsquet, amb la construcció d’una rudimentària pista.

Traslladat a Maó, vaig treballar en feines precàries. A la CENS hi havia dos empleats, que només hi feien mitja jornada, perquè havien trobat treball més lucratiu. A cada un d’ells se’ls descomptaven 300 pessetes de la nòmina, i a mi per suplir-los, només me’n donaven la meitat. Vaig donar classes de repàs a estudiants de batxiller (llatí, història, literatura) en el col·legi privat Cervantes, del senyor Joan Gomila Beleta. Allà vaig conèixer, per primera vegada, els llibres de «Formación del espíritu nacional», amb què eren adoctrinats els estudiants.

Va participar amb política?

—A Maó vaig assistir a les primeres activitats dels pocs estudiants universitaris, emparats a l’Ateneu o a la Casa de la Cultura, i que després derivarien en JJ. MM. com cinefòrums, audicions de música, alguna conferència, etc. El Concili Vaticà II va ser un    esdeveniment notable d’obertura i un estímul. Vaig fer Cursets de Cristiandat. Vaig formar part de Cristians pel Socialisme, fins que els transformaren en cèl·lules comunistes.

Estimulat pel professor Toni Jutglar, amb els amics Pérez Chuecos i Antoni Vidal, vam reactivar el Cine Club Ateneu, que havia emmudit, tractant d’afavorir el pensament crític per accelerar sortir del marasme del pensament únic de la dictadura.

L’any 1966, amb un grup d’amics que ens trobàvem els dissabtes capvespre a l’Ateneu, formàrem el grup d’opinió col·lectiu «Espacio conexo», que es publicava al diari «Menorca», fins que fórem vetats per la direcció.

L’any 1969, el dia d’aniversari del naixement del meu fill major, al migdia al tornar de la feina, vaig trobar a casa dos policies que venien a fer un registre, emparats pel decretat estat d’excepció. Se me va encendre la sang i els vaig dir amb to desagradable, que ja estava acostumat als registres policials com els que havia patit l’any 1936, amb qui els vaig comparar. Van fer un registre exhaustiu, buidant calaixos, tauleta de nit, obrint i tancant armaris i llibres, etc.

Després del registre a casa meva, els ‘polis’ van anar a escorcollar la casa del meu amic Joan Mercadal Thomàs. Aquest, amb un tarannà diferent al meu, els rebé amablement dient: «Passin, passin, que ja esteim acostumats als registres des de l’any 1936». Els policies, sorpresos, van comentar que acabaven de dir-los el mateix. Així va saber en Mercadal que havien estat a casa meva.

Feia dies, que es produïen escorcolls, especialment en cases de vells militants de l’esquerra, cosa que només es transmetia en veu baixa, entre amics. Nosaltres, vam adoptar l’actitud contrària. En l’oficina, en la botiga, en la lleteria, en el bar... vam fer saber amb veu alta que els policies Ainsa i Miquel Ferrer havien vingut a fer un registre a les nostres cases. Un dels policies, per mitjà del pare Macián em va fer saber que nosaltres ens portàvem molt malament amb ells, i els complicàvem la vida. Ni en Mercadal ni jo els havíem enviat a demanar, de manera que no teníem cap deute amb ells, ans al contrari.

Al dia següent de l’escorcoll, les dues persones que havien fet de testimonis, un ferrer i un cambrer, me van venir a veure, excusant-se que havien estat obligats, cosa ja sabuda, i des de llavors. quan ens topàvem pel carrer, me mostraven sempre la seva amistat.

Al gener del 75 vaig ser denunciat per haver dirigit un fòrum,    comentant el «Jardín de las Delicias», d’en Saura, en una Setmana de Joventut organitzada per la parròquia de Ferreries. Dos Jeeps de la guàrdia civil de Ciutadella van paralitzar la circulació al carrer de l’Església, a primera hora del matí. Entraren a casa demanant per mi i la meva dona els digué que havia anat a treballar. Anaren llavors a la Residència Sanitària, però jo havia anat a berenar. Vaig ser conduït al petit quarter de la guàrdia civil de Maó, i allà, després d’escoltar l’exordi que jo aquell matí estava fugint d’ells, i que podia col·laborar voluntàriament o que, del contrari, ells tenien mètodes per fer-me claudicar, va començar un exhaustiu i pesat interrogatori, que va durar tot el matí. Quan a les dues i mitja del migdia me van dir que firmàs la declaració, si tenia alguna cosa més per afegir i que estaven agraïts perquè havia declarat voluntàriament, vaig firmar sens més, i vaig sortir d’aquell antre, on havia entrat de manera ben involuntària.

Uns dies després, vaig ser citat al jutjat de primera instància on un funcionari me va comunicar que se m’havia obert un expedient que seria tramitat al Tribunal d’Ordre Públic. Vaig demanar al funcionari: «Però de què se m’acusa?». «Això és secret de sumari, i em sap greu, però no el puc informar», s’excusà. El funcionari Bión Mercadal, a qui abans no coneixia,    d’aquell dia, sempre em donà mostres d’amistat. Després d’uns mesos d’incerteses, vaig ser citat a una casa particular, on el jutge me va comunicar que el temut TOP havia arxivat la causa, que podia estar mitjanament tranquil, però que podia ser reactivada en qualsevol moment. L’amnistia posà fi a un malson.   

En la transició, vaig participar en l’Assemblea Democràtica, en el Moviment Federalista, amb el que vam contribuir a la fundació del Partit Socialista de Menorca, del qual vaig ser Secretari General. Vaig ser elegit diputat autonòmic i vaig ser membre del primer parlament de les Illes, durant uns pocs mesos, ja que vaig renunciar al càrrec per la dificultat de compaginar feina, regidoria de l’Ajuntament de Maó, conseller del CIM, i parlamentari.

I com a escriptor i investigador?

—He dedicat gran part del temps lliure a la investigació històrica, especialment referida as Migjorn. He publicat «Orígens i desenvolupament de l’església de Sant Cristòfol»; «Festa popular de Sant Cristòfol de ses Corregudes: antecedents i evolució»; «L’església des Migjorn Gran, per dins»; «Sant Antoni de Fornells: d’església de castell a parròquia»; «Francesc d’A. Pons Alzina, pintor i polític vuitcentista»; «L’indòmit vicari Pelegrí (1762-1835)».

He participat en obres col·lectives: «Fornells, la identitat d’un poble en imatges», «Portadors de Crist: Dos-cents anys caminant com a parròquia»; i algunes entrades al «Diccionari del teatre a les Illes Balears».

Com voldria ser recordat?

—Senzillament, com un que intentava ser bona persona i un cristià    conseqüent.

Com veu el món d’avui?

Malament. Els governants poderosos (polítics, econòmics, inclosos moltes vegades els religiosos) amb algunes excepcions, imposen el seu autoritarisme en interés propi, sens mirar pel bé de la majoria del poble, i això tant en règims que es diuen democràtics com en règims autoritaris, amb la paradoxa que una gran part de la població els fa costat.

Ara es parla molt de corrupció. Però qui la practica a gran escala són els dirigents poderosos, assistits pels seus corifeus. A l’estat espanyol, al seu dia, el director de la casa reial militar, el de la casa civil, la guàrdia civil, la policia, tots reien les gràcies i els    tripijocs del rei. Uns proporcionaven palauets, altres organitzaven escoltes per les trobades amb les amants, mentre feien reverències a la reina, a qui estaven traint. En l’aspecte econòmic, li preparaven entrevistes i trobades per negocis fora de llei. Tots aquests personatges, eren col·laboradors necessaris per delinquir. Heu vist mai un fiscal o un jutge interessar-se en el tema? I ara ens estranyam de certes corrupteles?

Per altra part, ningú com el genocida Netanyahu ha fet tant per considerar odiós l’estat d’Israel. I què dir de l’autòcrata Putin o de l’egòlatra Trump, mentre Europa va sense guia per aconseguir les aspiracions dels pares fundadors.