Petitó meu, fa dos anys no tenia clar si escriuria mai aquesta carta. Quan vaig començar aquesta aventura d'intentar-te explicar aquest món nostre, no sabia si tindria arguments i constància per arribar fins avui. Finalment, ho he fet, i avui reps la carta nombre 100.
Mirant enrere i repassant tot allò que t'he explicat, no tenc clar que hagi aconseguit que entenguis ón i com vivim. Record que a la primera carta et vaig xerrar d'un nombre, el cinc milions, que no sortia als contes. Era la xifra de persones sense feina en aquell moment, i llavors trobava que era un nombre desorbitat. A dia d'avui, aquell cinc milions ha quedat curt.
Veig també que en diverses ocasions t'he parlat d'avions i transport aeri. La primera vegada que ho vaig fer, et vaig dir que esperava que algun dia el transport aeri no ens ofegués tant com llavors. Avui, crec que ens manca encara més l'aire que fa dos anys.
Repassant cartes, veig que he estat molt cansat amb el tema de les retallades, però és que, petitó, si algú fa uns anys va decidir obrir una fàbrica de tisores es deu haver fet d'or, perquè avui dia és l'eina més emprada entre els polítics. Ho era fa dos anys, i ho segueix essent ara. De fet, des que et vaig començar a escriure, ja hem fet passes enrere en sanitat, educació i prestacions socials. La calculadora, petitó, segueix estant per damunt de les persones. Malauradament, açò no ha canviat després de cent cartes.
També t'he xerrat i molt de l'escola. Sobretot en aquests darrers mesos. En aquest país no hi ha manera que deixin l'educació en pau, que s'arribi a un acord per trobar un model que agradi a tots. Serà que ningú té clar que açò de l'educació no és una joguina per a tirar-se els trastos pel cap, sinó que és la clau del futur i del present. Moltes paraules polides i massa hipocresia. Massa ganes de confrontació i poca, molt poca educació.
Durant cent setmanes t'he escrit de futbol, d'esclatassangs, de caramel·lers, de bicicletes, amics, avis i mares. I també he intentat posar sobre paper allò que no es pot escriure. He intentat que entenguessis que ara mateix la meva vida i la de ta mare sou tu i la teva germana. Alguns dies m'he posat molt sensible, segurament per a segons qui he estat cursi, però de tant en tant necessito posar sobre paper tota l'estima que va néixer el dia que tu vas arribar a aquest món boig i que es va multiplicar el dia que hi va aterrar la teva germana.
Petitó, no sé si aquestes cartes te cansaran, t'avorriran, et faran empagueir o si algun dia les llegiràs totes i esbossaràs un somriure. Jo només t'intent transmetre la meva visió d'aquest món que gira tot el dia. De moment, ho seguiré intentant. Avam si arribam a les 200!