"I ara anem a ser un poc objectius". Mitja hora després de començar l'anàlisi de les dades d'atur, arribava l'hora de la neutralitat. Per tant, no costa massa interpretar que durant la mitja hora anterior no s'havia cercat en cap moment la imparcialitat. Tot açò passava a un programa radiofònic, conduït per periodistes professionals i que es publicita com un producte informatiu. Desgraciadament, fa temps que costa molt trobar informació a determinats mitjans de comunicació, i cada dia més s'acumula un munt d'opinió disfressada de noticies i una claríssima voluntat d'inclinar l'opinió pública cap a un o altre costat. És el que jo anomeno hooliganisme periodístic.
Tots sabem que el got es pot veure mig ple o mig buit, depèn de qui el miri. D'açò se'n diu pluralitat. La cosa canvia quan les diferències d'observació fan, per exemple, que per uns ni tan sols hi hagi got o que algú altre vegi directament tota una vaixella. L'objectiu essencial del periodista és informar. M'ho deien a la universitat, i ho mantenc. Opinar (crec) és una funció secundària de qui ha decidit dedicar la seva vida laboral a contar allò que passa al món. Per mi, el més important és no mesclar aquests dos vessants del periodisme. Quan algú diu que informa, s'ha de limitar a informar. Quan opina, llavors pot permetre's totes les llicències que cregui necessàries.
Aquells que ens dedicam al periodisme sabem la importància que té triar una paraula o una altra. Sabem que segons enfoquis la noticia per un o altre costat, el missatge que arribarà al lector-oient-espectador-internauta serà un o serà altre. És impossible ser cent per cent objectiu. Sempre hi haurà qui pensarà que has fet banda. Més encara a una illa com Menorca, on hi ha qui té la pell molt fina i sempre veu conspiracions. D'aquests, n'hi ha a tots els bàndols, sense excepció. L'objectivitat no ha de ser la meta, sinó el camí. Ha de ser l'eina, i no el final del recorregut. S'ha d'explicar la noticia des de tants punts de vista com sigui possible. Com a mínim, s'ha d'intentar, tot i que hi ha moltes vegades que no s'aconsegueix.
Però d'aquí a prostituir el periodisme convertint-lo en un braç executor d'aquells amb qui simpatitzes, o d'aquells que t'han col·locat a un determinat lloc de feina, hi ha molta diferència. Personalment, m'indigna i m'avergonyeix sentir-llegir-veure certs ¿companys? de professió que s'han convertit en la veu del seu amo, en simples altaveus dels colors polítics que admiren, en hooligans de determinats partits. Açò no és periodisme. Com tampoc és política aferrar-se a una determinada opinió, defensant-la com qui defensa un determinat equip de futbol amb l'únic argument de "tenc raó perquè ho dic jo" i despreciant qualsevol opinió divergent dient que "no és dels meus". Açò no és ni política ni periodisme. És pur hooliganisme.