Petitó meu, aquesta setmana els policies de Maó han tornat a classe. Un senyor que sap moltes coses del turisme els ha fet una xerrada per explicar-los que als turistes se'ls ha de somriure. Molt bé, riure i oferir una cara amable és molt recomanable, però tu creus, petitó, que amb açò és suficient?
Imagina't la situació. Aquest cap de setmana arriba un turista a Menorca. Aterra a l'Illa després de pagar diversos centenars d'euros per poder pujar a un avió. Una vegada a l'Aeroport, recorre centenars de metres a peu per una instal·lació desmesurada, i finalment agafa un taxi que el du fins al seu hotel. Surt de l'habitació i decideix anar a fer una volta per l'Illa. Primer, però, llegeix el Diari. Veu que aquella terra que li han dit estimava com quasi ningú el seu territori es prepara per omplir la carretera de rotondes.
Tanca el Diari, i agafa el cotxe. Vol anar a passejar per una urbanització i menjar alguna cosa típica d'aquesta terra mentre la renou de la mar li acarona l'orella. Arriba, i no troba ni un restaurant obert. Tots els locals tenen els vidres tapats amb papers de diari, i la vegetació envaeix part de les voreres. Finalment, veu un local obert. Hi entra i demana la carta. Gazpacho, bistec amb patates fregides o una pizza. La seva il·lusió de provar alguna cosa autòctona s'esvaeix.
HO RECONEC, HE EXAGERAT un poc, però aquest podria ser el panorama que es trobés un turista que triï Menorca avui dia. Tu creus que aquest senyor reduiria la seva frustració per molt que el policia de torn de Maó li somrigués mentre li explica que els diumenges a matí a la ciutat quasi no hi ha cap botiga oberta?
El problema de Menorca amb el turisme no és si els menorquins som més o menys amables amb aquelles persones que ens visiten. El problema és que a l'hivern no hi ha qui arribi fins aquí perquè hi ha pocs avions i caríssims, i a més no hi ha quasi res obert. Segurament una cosa és causa de l'altra, però què fou primer, l'ou o la gallina?
Sí, hem de ser amables. De fet, crec que ho som, i compartim la nostra estimada illa amb un somriure a la boca. Però petitó, trobes que hem de gastar doblers de tots, per pocs que siguin, per a què algú ens digui que hem de somriure?
El poder del somriure és brutal, certament. El teu i el de la teva germana tenen la capacitat d'alegrar-me el dia i de fer-me oblidar els maldecaps. Però somrient no desapareixen els problemes. O sigui que, somrient o no, els senyors que comanden ja poden esforçar-se de valent per millorar les connexions aèries, perquè ara mateix fan més ganes de plorar que no de riure.