Petitó meu, les coses canvien. És una de les poques normes que no podem canviar en aquesta vida. Hi ha molts tipus de canvis, i tambe moltes actituds davant els viratges que ens depara l'existència. La setmana passada es va produir un cop de timó que alguns no han sabut o no han volgut apreciar en tota la seva dimensió, però que des d'aquests línies, observo amb certa esperança.
Fa temps que et dic que alguns dels senyors que comanden estan instal·lats en una espècie de món a part, una bimbolla que els aïlla dels ciutadans a qui suposadament han de servir i que ells mateixos procuren que no es desinfli. Cada dia més, aquest sistema que alguns polítics han podrit provoca més cansament i tedi entre la gent de carrer. El problema és que moltes vegades no se sabia com canalitzar aquest "ja n'hi ha prou". Les manifestacions servien de poc, i les orelles que havien d'escoltar les proclames estaven tancades, com qui es posa una música ben estrident per no sentir la renou del carrer.
Diumenge passat, però, molta gent va dir amb el seu vot que fins aquí hem arribat. Que les coses han de canviar. Que qui rau acomodat en la manera de fer política de sempre no respon a les necessitats d'un poble que ha avançat molt més que els partits polítics que el governen.
Alguns han captat el missatge. Altres, en canvi, fan un discurs però practiquen uns altres fets. Si algú vol canviar, ha d'estar convençut de fer-ho. No és suficient en baratar la decoració del vaixell per seguir navegant quan nau es dirigeix contra les roques. És necessari renovar el rumb. El canvi es demostra, no es diu. I petitó meu, aquests dies hi ha qui xerra d'un canvi que em sona a fum de formatjada, i altres ni parlen de canvi tot i que el poble els ho demana a crits.
Molta gent vol que les coses canvïin. No tenc clar quin ha de ser el nou rumb, però sí sé quin no ha de ser. El de la partitocràcia de sempre, el de l'endogàmia política, l'afavoriment d'uns pocs sobre les esquenes de molts, el de no escoltar el carrer, engreixar les butxaques d'alguns a costa d'aprimar els serveis públics... Aquest no ha de ser el rumb.
No sé qui vull que capitanegi aquest nou trajecte. Em fa por que allò que ara il·lusiona acabi essent un miratge engolit pel sistema. Però sigui com sigui, benvingut sigui aquest miratge, perquè ens mostra que hi ha més opcions que les de sempre. I perquè, esper, que faci veure als de sempre que han de canviar o sinó el present els demostrarà que viuen en el passat.