El Llatzeret passarà en poques setmanes a ser propietat del Consell. És una bona notícia. Aquest complex històric, on en el segle XVIII els viatgers procedents de països com els que avui pateixen l'ebola passaven la quarantena, estaria en runes, com molts altres, si el Ministeri de Sanitat no l'hagués conservat perquè el seu personal hi pugués anar de vacances. Vés a saber si Teresa Romero hi ha passat algun dia de descans (la podríem convidar quan surti de l'hospital). Així idò, el privilegi d'uns quants ha permès que els menorquins tinguem avui un espai en bon estat, preparat per a tenir un bon ús, amb una rendibilitat social i econòmica.
És evident que avui no esteim per acceptar cessions d'edificis antics o vells que no tenguin aquesta rendibilitat i que representin un cost de manteniment. Però el Llatzeret és una gran oportunitat i el Consell té el repte d'encertar en la funció que li ha d'assignar. És un d'aquells projectes en què tots els partits es poden posar d'acord, un objectiu que no és gens fàcil a la vista de la llarga llista d'oportunitats perdudes.
El debat es pot enrocar en si ha de ser 100% públic o si la gestió ha de ser mixta, obrint la porta a l'empresa i al negoci privat.
És cert que el Ministeri aporta 454.000 euros per pagar les nòmines dels 12 treballadors i despeses de manteniment i que el Consell en rebrà 600.000 més del Govern per la Llei de Finançament dels Consells, que no s'han de destinar necessàriament al Llatzeret. Però sigui quina sigui la quantitat són diners públics que no representen una inversió sinó una despesa.
El punt de partida és que no costi doblers als menorquins. Per tant un hotel és una opció interessant, també una millora de l'oferta turística de l'Illa. Combinat amb educació i activitats socials, no pinta malament.