No hi ha res més pur que fer les coses com un les sent. Sense cap necessitat de justificar un sou, o de vendre un disc, o fer de cada lletra escrita una forma de viure. Només mogut, no per cap necessitat material, sinó pel desig irrefrenable de compartir, de treure de tu allò que t'ha provocat tants sentiments, i emocions. Que tant t'ha fet pensar, que tants dubtes i contradiccions et planteja.
En Jaume Anglada Bagur, en Met com el coneixeu molts, possiblement s'enrecordi de quan va publicar el seu primer article, ara fa 25 anys. Però no des de quan ho fa, açò d'escriure, i sobretot des de quan en té necessitat. Quan el món interior de les persones és tan ric, es mou tant, beu de tantes fonts, tot d'una es transforma en sensacions. En art, en música, en pintura. I en lletres.
Curiosament, va ser també fa 25 anys que la pel·lícula "El club de los poetas muertos" va revolucionar l'esperit de tota una generació. També la den Jaume, qui des de llavors fa de l'art de juntar lletres, de redactar articles, de composar poemes, una forma d'espantar els seus propis fantasmes, els que tots duim a dintre, però, sobretot, una forma de viure en el compromís, de despertar consciències, d'empènyer el canvi.
Potser aquest esperit rebel, inconformista, vé de tant d'escoltar Extremoduro. I Rosendo. I Poncho K. I Marea. Però tambe Serrat. I Aute. I els versos de Sopeña musicats per Loquillo. La poesia urbana, i també la prosa més actual, és filla dels grans compositors del segle XX.
Com deia Bob Dylan, els temps están canviant. En pocs anys tots estem sent testimonis de profunds canvis, de continus terratremols que sacsegen la realitat que fins ara havíem viscut, i que sempre havíem cregut que mai no es transformaria. Hi ha moltes coses que passen ara que, segurament, mai no hauríem imaginat.
I per açò tenim a autors com en Jaume. Perquè ens facin partíceps del seu ric univers interior. Per atormentar consciències, i incitar reflexions, i cercar respostes. L'autèntic motor de canvi que ara mou el món.
Escriure el fa feliç. Plasmar a una fulla en blanc allò que sent el seu cor i pensa el seu cap mentre passetja, mentre pren un cafè, mentre viu. Un sentiment que juga amb les contradiccions existencials, que açò és, en resum, la vida mateixa: res no és prou blanc, ni prou negre. Sempre hi ha grisos. L'oxímoron que en Jaume empra com a técnica literària recurrent. Sempre en el llindar entre la realitat i el somni. Com qui es desperta amb un ull obert i amb l'altre somiant…
Diuen que de l'amor a l'odi hi ha un pas. I als escrits de Jaume els extrems gairebé també es toquen. Perquè tot té una part fosca, una decepció. Tot mor, tot acaba. Però tot torna a començar. Per açò és important viure amb il·lusió. Encara que el món estigui ple d'incerteses. Perquè, de dever, només mor qui no fa, qui no actua, qui no es demana. I en Jaume, un alumne de la vida amb un esperit tan inquiet, posant en ordre en aquest llibre els seus pensaments dels darrers 25 anys, està aconseguint perdurar ja en tots noltros.
I com ho fa? Quan aneu llegint el llibre us imaginareu en Jaume davant el mirall. Que és el que tots feim cada matí. És, possiblement, un dels moments més sincers amb noltros mateixos, i amb la condició humana. Quan en Rajoy, o en Mas, o en Bauzá, o en Pablo Iglesias. O en Sabina, i en Florentino…fan una carota, o es toquen el nas. O es senten sols. O tenen remordiments per quelcom que han fet. O no troben motius per l'esperança. El mateix que en alguns moments ha sentit en Jaume. I jo. O voltros mateixos. I és en aquest moment que en Jaume es converteix en la titella menys manipulable que conec. Un home que interroga, reflexiona amb si mateix, sobre la solitud, el menyspreu, les injustícies o la poesia, en un exercici d'autorreafirmació del que, ja ho veureu, us sentireu ben identificats.
L'"orgullós titella" és un banquer que duu una camiseta d'Extremoduro davall la corbata. Una ànima, com moltes de les que ens envolten, que en aquest llibre té temps de viatjar segles enrera per a retrobar-se amb John Lennon, Jim Morrison o Jimmy Hendrix. Però també amb personatges més propers, com en Jaume es Tonto, o en Joan Benejam, qui se'ns apareix com en un conte de Nadal de Charles Dickens per a mostrar-nos la Ciutadella d'abans, les festes de Sant Joan de sempre, i demanar-nos que tots siguem guardians de l'esperit de poble, del poble que sempre hem estat, perquè mai més no es perdi.
I també es converteix en un ciutadellenc dels que fa 500 anys resistiren als turcs, que ara són els especuladors, els falsos messies, o les grans obres, o els interessos d'uns pocs. I torna, supervivent del captiveri, disposat a alliberar-nos de qui vol pervertir tota la màgia i l'encant de l'illa, de qui vol desfigurar-la. I ens ajuda a llevar el gris diabòlic de ciment per tornar a pintar Menorca de blau i blanc. I ens recorda que no podem seguir pigant puntades al ventre de la mare terra que ens duu a dintre.
"Orgullós Titella" també critica la sumptuositat de l'Església, de l'altre església, de la que no és tal. I no entén perquè la pau s'ha de defensar amb la guerra. I la democràcia amb les armes, i no amb les urnes. Perquè no hi ha cap certesa al món per la qual morir, o matar.
Llegint aquest llibre abans que tots voltros, jo també m'he demanat, com en Jaume, per què les dones sempre es surten amb la seva. I m'he sentit per uns moments com aquell enamorat que fa guàrdia 99 dies, amb les seves nits, a la porta de la seua estimada, esperant tan sols a que es digni a sortir i tengui un moment per ell. I encara que no surt i passa d'aquest pobre enamorat, ell se'n va orgullos de si mateix per haver lluitat i haver intentat amb tantes forces allò que tant volia.
Perquè ell, que va guanyar un premi escolar de narració amb un texte titulat "Una noche en el cementerio", sap que el cel pot esperar. Que lo important és viure i estimar fins el darrer alè. Perquè, després de la mort, sols recolliràs l'amor que hagis sembrat en vida…
I així, gràcies a en Siscu i en Nan Ventura, una iniciativa novedosa, un altre oxímoron que fa molt per promocionar la cultura i sobreviu sense ajuts públics, en Jaume pot dir ara, com el poeta, que el camí es fa caminant. I aquí el tenim, convençut ja de poder-se dir autor, o escriptor, i d'haver-nos reunit per mor del seu llibre. Que ja ha escrit. I ha tingut fills… A en Jaume ja només li manca plantar un arbre.
Ja tenim l'"Orgullós Titella", que prest –en un altre espectacle, que es prepara- sabrem que té 96 cordes i sona a música. Però, mentrestant, ens quedam amb les 191 pàgines que ha escrit en Met, un "trobador contemporani", com es diu, que ha posat en pràctica allò que va veure un dia en una pel.lícula. Com un profesor que puja dalt la taula i alliçona als seus alumnes:
"Recoged las rosas mientras podáis, porque veloz el tiempo vuela. La flor que hoy admiráis, mañana estará muerta"
Amics, CARPE DIEM...
https://www.youtube.com/watch?v=T8aIRgtHh0E