Un museu és, o hauria de ser, un espai on conservar el patrimoni artístic, custodiar la seva memòria i educar la ciutadania. Amb aquests objectius va néixer el primer museu d'Europa, l'Ashmolean Museum d'Oxford, Anglaterra, el 1683. Durant en el segle xviii es van crear el British Museum i el Louvre. A Espanya, el Museo del Pardo va néixer el 1819 per iniciativa de Fernando VII. Tots ells van ser creats amb obres procedents de les col·leccions reials i posteriorment han incrementat els seus fons amb adquisicions i donacions de particulars.
Els esdeveniments i avenços tecnològics viscuts per les societats occidentals en els últims trenta anys estan modificant les estructures i funcions de les institucions culturals i artístiques d'arreu. I els museus no són una excepció. Alguns aspectes que voldria destacar il·lustren aquests canvis.
El turisme ha esdevingut la principal audiència dels museus. Les ciutats s'esforcen a construir edificis emblemàtics que esdevinguin icones mediàtics i que, de retruc, produeixin un impacte directe sobre les economies locals. El contingut esdevé, llavors, secundari: no es tracta tant d'educar com de fomentar l'ús d'aquestes estructures des d'un punt de vista lúdic. En el Guggenheim de Bilbao, el Pompidou de Málaga o el Louvre d'Abu Dabi hi trobem la màxima expressió d'aquest concepte. Són museus franquícia, concebuts per atreure turisme. Mentre, a Espanya, només el 10% de la població visita un museu més de tres vegades l'any; el 63% no ho fa mai o quasi mai, i aquestes dades són també aplicables a Menorca.
Per combatre aquesta manca d'arrelament amb la població local els museus tenen, però, una nova eina molt efectiva: internet i les xarxes socials. Permeten conèixer millor el visitant, saber la seva opinió sobre les activitats que es desenvolupen i aconseguir que tinguin millors experiències. És aquest lligam el que farà que la comunitat senti més seu el museu, el cuidi, el difongui i hi torni. Perquè al cap i a la fi, l'èxit d'un museu no és quanta gent hi va sinó que la gent torni a anar-hi.
La creixent externalització de serveis que pateixen nombrosos museus d'Espanya com el Museo del Prado i el Reina Sofía està tenint també conseqüències sobre la institució museística. Empreses externes, i sovint empreses de treball temporal, van començar licitant per la gestió de les cafeteries i llibreries, després per la seguretat, la vigilància de sales o les audioguies, i darrerament s'ocupen de la mediació i l'educació. Ja s'està fent palesa una clara tendència a realitzar activitats d'oci molt allunyades del caràcter pedagògic que se li suposa al departament educatiu del museu. També s'observa una manca de comunicació entre aquestes empreses i la direcció del museu per tal d'establir directrius clares en aquest sentit.
De les interferències de la política espanyola en la gestió museística i de com afecten al desenvolupament del programes no cal estendre's gaire. El que ha succeït recentment al MACBA amb la conseqüent dimissió del seu director i la destitució dels comissaris de la mostra La bèstia i el sobirà és només un de tants casos.
Veiem per últim un altre fet que exemplifica la nova deriva dels museus: la creixent tolerància en la pressa de fotografies i la moda dels selfies. En lloc de tenir una experiència directe amb la realitat es tendeix a viure a través de la pantalla. Els museus semblen així prioritzar la difusió a la conservació (el MOMA i el Metropolitan Museum han hagut de prohibir l'ús de pals que s'utilitzen per fer selfies).
Un quadre està per ser contemplat i fer-nos preguntes i un museu es viu quan el visitant surt fent-se més preguntes que quan ha entrat. Els museus no es visiten, s'experimenten. Dir «no aniré al Prado perquè ja l'he vist» és com dir «no aniré a la platja perquè ja hi he estat».
Guggenheim Museum, New York
Publicat el 23 de maig 2015