Rissaga no és una exposició més en l'agenda cultural menorquina. Rissaga, nova onada d'artistes menorquins vol reivindicar una manera de concebre la creació artística que, allunyada de les convencions tradicionals, estableix un lligam íntim entre vida i art en la qual el llenç és el cos mateix del creador. Daniel Amorós, comissari de la mostra –i també participant– ha reunit un grup de joves creadors que reflexionen sobre el fet de ser menorquí a partir de recursos artístics diferents als habituals. Ho tracta en profunditat en el catàleg editat en motiu de l'exposició, disponible a la llibreria de Ciutadella vaDllibres.
Pertanyen al corrent anomenat «art performatiu» o «d'acció» en què la idea es manifesta a través del propi cos mitjançant una escenificació efímera, de la qual només queda un registre visual o auditiu. A la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella veurem, doncs, nombroses pantalles de vídeo i enregistraments de veu on aquests creadors ens transmeten visions íntimes i personals relatives a la seva condició de menorquins, però també relacionades amb qüestions de caràcter social i polític, en especial amb temes de gènere; masculinitat i feminitat.
L'art d'acció, tot i ser un corrent minoritari, al marge del sistema oficial, absent en el mercat artístic i ignorat per les institucions culturals, té una importància cabdal en l'art contemporani. Gestat en el dadaisme, moviment nascut arran de la Primera Guerra Mundial que evidencia la fi de l'home racional i proclama la indissolubilitat de l'art i la vida, l'art de la performance prendrà formes distintes al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta, quan el moviment es consolida tot mantenint un caràcter transgressor i anàrquic. És un art que fa ús de tècniques diverses (instal·lació, assemblatge, collage, escultura, pintura, fotografia, vídeo, etc.) i sovint busca complicitats amb la poesia, la dansa o el teatre. Un exemple de la seva vitalitat és el festival Acción!MAD que està tenint lloc a Madrid aquest mes de novembre amb tot un seguit de performances provinents de països molt diversos.
Al nostre país hi ha artistes de renom internacional com Esther Ferrer, Alicia Framis o Eulàlia Valldosera que han esdevingut verdaders referents en aquest camp. A Menorca també les dones juguen un paper determinant en aquest gènere. Clara Bañón i Marina Enrich són algunes de les joves menorquines que presenten treballs interessants a Rissaga.
Clara Bañón, becada per la Reynolds Foundation l'any 2013, reflexiona sobre la nostra condició d'illencs (illòmans, com diria Ponç Pons) mitjançant el vídeo Amphibia (2013): a modus d'amfibi, l'artista ingereix aigua per la boca i l'expulsa per el nas. Així com l'amfibi viu entre dos mons, el terrenal i l'aquàtic, nosaltres sense la mar, horitzó etern, no seriem menorquins.
Marina Enrich ens proposa reflexionar sobre el lligam indissoluble entre llengua i identitat mitjançant una performance enregistrada, Llengua, terra, pell (2013): l'artista es tatua als peus un mapa de les llengües del món en perill de desaparèixer, processos ambdós dolorosos. Els peus nus tatuats sobre la terra, les pedres i les fulles dels usinars de l'illa constaten que paisatge i llengua ens conformen.
A l'exposició també hi ha obres de Daniel Amorós, Macià Florit, Omar Delorage, Ana Llorens, Col·lectiu Nio i Pau Garriga. Partint de conceptes diferents i amb narratives sovint autobiogràfiques, reivindiquen la seva identitat davant d'un món globalitzat i homogeneïtzador. Els recursos emprats (vídeo, fotografia i instal·lació principalment) i la presència de l'artista en l'acció poden sorprendre, però els recomano que s'acostin sense expectatives ni prejudicis i es deixin endur per les imatges, en alguns casos plenes de poesia i magnetisme. Tenen temps de visitar-la fins al proper 28 de novembre.