En la recent edició de la Fira d'Antiquaris de Barcelona, celebrada a les Drassanes, em va sorprendre l'estand d'una galeria de Munic anomenada Kotobuki GmbH. La galeria està especialitzada en uns gravats japonesos anomenats ukiyo-e. Es tracta d'un tipus de gravat sobre fusta (xilografia) molt popular al Japó durant el període Edo (del 1603 al 1867). Edo, l'antiga Tòquio, va esdevenir un centre econòmic i de poder molt actiu que va facilitar l'aparició d'una classe mitjana pròspera, lúdica i sensible a l'art. Els ukiyo-e representaven molt bé aquest esperit ociós amb les seves escenes de la vida urbana, les cases de te, les geishes, els lluitadors de sumo... El nom mateix d'aquest tipus de gravat, ukiyo-e, «imatges del mon flotant», expressa ja aquesta visió hedonista de la vida.
Quan l'any 1854 el Japó va obrir la porta al comerç amb Occident, l'afició a la cultura i l'art japonesos es va escampar ràpidament per la societat europea. Aquest tipus d'estampes populars va esdevenir objecte d'admiració i col·leccionisme, tant per part de la burgesia com dels mateixos artistes. Els interiors burgesos es van omplir d'ornaments japonitzants –robes estampades, paravents, ombrel·les, ventalls...– que més tard serien assimilats per les arts decoratives europees, com és el cas del modernisme. A diferència del corrent orientalista, també molt actiu al llarg del segle xix i interessat a desvetllar els misteris i l'exotisme de l'Àsia occidental (en especial d'Egipte i el Magreb), el japonisme va tenir una influència cabdal en les avantguardes europees. La línia, les tintes planes, els enquadraments i els formats dels ukiyo-e van interessar especialment impressionistes com Camille Pissarro, Claude Monet, Edgas Degas, Henri Toulouse-Lautrec, Paul Gaugin o Vincent van Gogh. Aquest últim va deixar escrit: «Envejo els japonesos per la increïble i neta claredat de què estan impregnats tots els seus treballs. Mai no resulten avorrits ni fan l'efecte d'haver-los realitzat a corre-cuita... El seu estil és tan senzill com respirar. Són capaços de fer una figura amb uns quants traços segurs, i que sembli tan fàcil com cordar-se l'armilla.» Claude Monet es va sentir especialment atret pels gravats de Katsushita Hokusai (1760-1849). Els quadres de la sèrie dels nenúfars estan inspirats en les flors d'Hokusai, així com les vistes del mont Fuji inspiren la llarga sèrie de la catedral de Rouen. L'admiració de Monet per la sensibilitat japonesa el va empènyer fins i tot a construir un jardí i un pont japonesos a casa seva. La música també va rebre influències dels ukiyo-e, en especial les composicions de Claude Debussy, pare, juntament amb Stravinsky, de la música moderna.
L'interés d'Occident per Orient no va pas decaure al llarg del segle xx. Són molts els pintors que a mitjan segle xx van recórrer a les ensenyances de la pintura tradicional xinesa: des de Mark Rothko a Antoni Tàpies passant per Jackson Pollock, Mark Tobey, Hans Hartung i molts altres. El cas d'Antoni Tàpies és especialment significatiu. En el seu interès per la gestualitat, el paisatge i la filosofia oriental hi va jugar un paper destacat la seva amistat amb Dai Bih-In, un artista taiwanès arribat a Catalunya els anys setanta i que des d'ençà ha alternat les seves estades entre Taiwan i un petit poble de l'Empordà. A la inversa, també l'informalisme de Tàpies va exercir una forta influència en l'obra Dai Bih-In, una obra que és el resultat de la barreja de dues cultures i que avui, com ho ha estat sempre, és una mostra de tolerància, respecte i capacitat innovadora i creadora. Parlarem d'ell més endavant.
Hiroshige Utagawa, 1858. "Hakone no kosui". Ukiyo-e. 25 x 37 cm