Dilluns, 8 d'octubre, celebram els vint-i-cinc anys de Menorca com a reserva de biosfera. Aquesta declaració per part de la UNESCO va ser un reconeixement a la compatibilitat aconseguida a l'illa entre l'activitat humana, la conservació dels recursos naturals i el patrimoni. El medi natural de Menorca segueix gaudint d'una bona salut i el seu paisatge humanitzat ha estat generalment respectuós amb la natura. La recent notícia segons la qual la terra cultivable de Menorca es manté en nivells d'adob químic similars a fa deu anys n'és un exemple.
Tant artistes com poetes i músics han trobat en la natura inspiració i expressió de conceptes com el pintoresc, el sublim, el bell o el terrorífic.
El paisatge idealitzat, classicista, ocupà bona part de la història de l'art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. Per a ells la naturalesa tenia un caràcter idíl·lic, bondadós, que era humanitzat per la presència d'arquitectures monumentals o runes de l'antiguitat grega o romana. Però a finals del segle XVIII i principis del XIX apareix el paisatge modern, la fascinació per l'alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma, en el qual apareix un nou concepte, el sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant de la grandesa de la natura. Fins llavors, tal com Cennini havia recomanat, per pintar els cims rocallosos hom utilitzava una pedra com a model, mai s'endinsava en la natura feréstega. Amb els romàntics el paisatge esdevé un espai de llibertat, infinit, com en el jove Werther de Goethe, que abans de suïcidar-se, i ple de dolor, surt a l'exterior perquè el seu espai interior el comprimeix, l'ofega. La funció terapèutica del paisatge, com a recurs per a exterioritzar el patiment interior, assolirà amb aquest moviment les més altes cotes. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.
La contemplació de la naturalesa com a vehicle per a l'expressió de sensacions i emocions deixarà però d'interessar a partir de la segona meitat del segle XX. Són anys convulsos en els quals l'art com a objecte i els seus espais tradicionals es qüestionen. Amb Joseph Beuys i el Land Art apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l'espai natural i de la relació amb ell. Les aproximacions sovint tindran implicacions polítiques, socials o antropològiques, com amb Mario Merz o Richard Long. D'una banda el primer reflexionarà sobre la natura des de l'acció de l'habitar a través dels seus iglús. La seva simplicitat apel·la a l'ordre natural de les coses i a la seva fragilitat. D'altra banda, el segon s'interessarà per l'experiència del propi cos quan recorre l'espai i per la resposta dels sentits als estímuls de la matèria, el color, la distribució de l'espai, etc.
En un món urbà i tecnològic com el nostre, l'aproximació de l'art a la natura passa per intervenir-hi i explorar conceptes com espai, temps i acció, o apropiar-se dels processos biològics, físics o químics, així com de la matèria, per a reflexionar sobre el cos, la identitat, el dolor, la memòria, etc.
El nostre progressiu allunyament dels ritmes de la natura i les seves dinàmiques ha donat peu a un ressorgiment del natural com a producte de consum. Aquests, podent ser artificials, són revestits d'una certa aura natural o bé són naturals sotmesos a un procés d'adulteració. Sobre aquesta dicotomia entre el natural i l'artificial reflexionen els artistes que participen en l'exposició "Natural/artificial", al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona. A Encaixa't, un projecte de caixes d'artista del Centre d'Art La Panera, amb el suport del Banco Santander, Martín Azúa proposa una activitat formativa per a docents i infants amb l'objectiu que reconeguin l'origen natural dels materials de la nostra vida quotidiana.
Al cap i a la fi, som natura en la natura, i estem fets de la mateixa matèria i energia que les plantes, els animals i els minerals.
"Aguja de Mongofre" Coser la tierra, 2012. Nuria Román.
Foto: Montse Bulbena