Amb la Il·lustració i el progrés cientificotècnic del segle XIX nasqué la modernitat, una forma d'entendre la societat, la cultura i l'art que tingué vigència fins als anys cinquanta del segle passat. Deia Ortega y Gasset, filòsof espanyol, que la primera part del segle XIX estigué dominada per l'idealisme i la segona pel positivisme i que hi estava associada la ideologia que defineix la modernitat, la idea de progrés i la de seguretat. Max Weber, sociòleg i historiador alemany de final del segle XIX i principi del XX, ja advertí, però, que la racionalització, la burocratització i l'especialització que estimulava el capitalisme industrial anava lligada a la cosificació i a la deshumanització, i allunyava l'home del "jardí encisat de les religions i les concepcions del món premodernes". En els temps presents, els de la hipermodernitat, dels quals parlarem més endavant, aquesta alienació ha pres proporcions desconegudes fins ara i el capitalisme neoliberal ja no explota la natura, sinó el mateix ésser humà mitjançant la modificació de la seva conducta per comercialitzar amb ella.
Durant la modernitat, l'art responia a uns valors estables i absoluts, tant culturals com estètics. El sistema de l'art estava format per una jerarquia formada per artistes, crítics, galeristes i museus que donava estabilitat i certesa. L'art era considerat una entitat autònoma on dominaven els criteris de qualitat, originalitat i autenticitat. Baudelaire, crític i poeta francès, digué que la pintura no era altra cosa que la construcció d'una ètica, i en darrer terme d'una metafísica.
França esdevingué el centre cultural de la modernitat i s'hi succeïren corrents artístics, s'hi consolidaren estils, s'hi instal·laren artistes vinguts d'arreu, hi nasqueren les avantguardes més transcendentals de la història de l'art i s'hi construïren els valors de l'art més universals. Els aspectes formals de l'obra d'art regiren durant aquesta "era" i donaren lloc als estils. A partir de l'estructura formal hom penetrava en el significat ocult partint de les idees de Kant, segons les quals els judicis de bellesa són universals, desinteressats i no conceptuals. Arthur Danto, filòsof i crític d'art americà, insistia en el fet que les obres d'art són significats encarnats als quals s'accedeix mitjançant l'anàlisi estètica. Aquesta concepció sovint requeria un ull entrenat capaç d'apreciar una experiència estètica de qualitat, abans fins i tot que la cognició intervingués. Clement Greenberg, el crític més reconegut de la modernitat, fou un defensor entusiasta d'aquesta visió i del formalisme que regí durant la primera meitat del segle XX. Els anys seixanta, però, aparegué el minimalisme i el pop art. Greenberg es trobà mancat de recursos per analitzar-los.
L'aparició d'aquests corrents artístics vingué precedida per tota una sèrie de fets històrics de gran transcendència. Les dues guerres mundials, els camps de concentració, els totalitarismes, la teoria de la relativitat o el pensament inspirat en la teoria del caos i la incertesa van colpejar profundament la consciència humana i alteraren les regles del joc en la ciència, la filosofia, l'art i moltes altres disciplines. És el que s'ha anomenat l'"era" de la postmodernitat, un temps en el qual els grans relats van caure, el relativisme s'estengué i el mercat adquirí un paper determinant a l'hora d'establir el valor de l'art. D'aquí a quinze dies en parlarem a bastament, de la postmodernitat i del que l'ha seguida, la hipermodernitat, en què la desregulació s'accentua i una suposada llibertat i enaltiment del jo augmenta la fragilitat de l'ésser.