Quan el 1860 el mètode Bargue va ser publicat, s'entenia que l'objectiu de tot artista era la imitació de la natura i que el subjecte de l'art era la figura humana. Va ser dissenyat per ensenyar els estudiants d'art a dibuixar a partir de la còpia de litografies seguint un procés fonamentat en els valors tonals, és a dir en l'estructuració de la forma en funció de la llum, l'ombra i les seves transicions. Tingué un gran impacte en els pintors de finals del segle XIX i entre els autors que l'aprengueren trobam Pablo Picasso i Vincent van Gogh. Aquest darrer completà la còpia de la totalitat de les cent noranta-set litografies que formen el curs, un curs ideat per Charles Bargue (1826-1883) i Jean-Léon Gérome (1824-1904). El mètode venia a ser una sistematització dels principis fonamentals del dibuix que havien nascut al Renaixement. Arribà, però, en un temps en què la imitació de la naturalesa perdia interès en l'art i en naixia un de fonamentat en l'expressió i en l'emoció sentida per l'artista.
El dibuix acadèmic anà així perdent atractiu entre els artistes i les escoles, un interès que encara minvaria més amb l'art nascut a partir de la Segona Guerra Mundial. Però no fa gaires anys, el 1991, la Florence Academy of Art, a Florència, recuperà el mètode i aviat despertà l'interès de molts pintors tant a Europa com als Estats Units, en especial dels pintors realistes. L'obertura de la Barcelona Academy of Art (Barcelona) ara fa deu anys ha donat lloc a una explosió de nous alumnes àvids d'aprendre el mètode per aplicar-lo a la pintura realista que s'ha exportat en models com el de Menorca Pulsar a Menorca, si bé amb algunes variacions.
Cristina Blanch, artista i professora de dibuix i pintura, em recordava en una trobada recent la importància de conèixer les bases del dibuix abans d'iniciar-se en les tècniques de la pintura a l'oli o l'aquarel·la, un coneixement, però, que no garanteix el pas del virtuosisme a la creació artística en el sentit ple de la paraula. De fet, les xarxes socials van plenes de magnífics virtuosos que han après el mètode i practiquen el realisme, però que no han estat capaços de transcendir-lo.
A les classes, Cristina Blanch alterna el mètode Bargue amb el blind contour, una forma distinta d'entendre el dibuix des de la intuïció. El llibre de Betty Edwards The New Drawing on the Right Side of the Brain (1999), que té com a antecedent el llibre de Kimon Nicolaïdes The Natural Way to Draw: A Working Plan for Art Study (1941), ha estat també una publicació cabdal per inspirar molts estudiants i permetre'ls desbloquejar-se i dibuixar de forma lliure i espontània. Consisteix a dibuixar sense mirar el paper establint una connexió directa entre la mirada i el llapis, que no s'aixeca del paper fins que allò a representar queda plasmat. És el dibuix que practicava Egon Schiele, Gustav Klimt, Oskar Kokoshka o Auguste Rodin, nascut d'una pulsió interior, que altres autors posteriors també han practicat: recordem Cy Towmbly, que dibuixava amb la llum apagada, a les fosques.
A banda del blind contour i el mètode Bargue, la paleta Zorn també té un paper destacat en l'aprenentatge. Pren el nom d'Anders Zorn (1860-1920), un pintor que utilitzava una paleta de colors molt reduïda, consistent en el siena torrat, el negre, el blanc i l'ocre, que ens recorda la paleta que empraren Rembrandt i Velázquez, pintors que també fonamentaren la seva pintura en els valors tonals que el mètode Bargue sistematitzà.
Aprendre a pintar és aprendre a representar el món exterior amb fidelitat per després reinterpretar-lo i transcendir-lo, i crear una visió personal i única en la qual el vertader artista ens transporta a una nova realitat que ens commou o ens desperta emocions desconegudes.