Bòrees, el déu del vent del nord i de l’hivern, apareixia a la Grècia clàssica durant el solstici d’hivern, el 21 o 22 de desembre. Vingut de la regió de Tràcia, al nord del mar Egeu, escombrava la dolçor del paisatge hel·lènic amb la seva forta bufada gèlida i el deixava desolat i solitari. En la mitologia nòrdica les gelades anunciaven la fi del món. Fins al segle XVII l'hivern sovint es representava com una època de càstig i de dificultats, perquè per a la majoria de la gent ho era.
En els llibres d'hores medievals, aquestes escenes representaven persones a l'aire lliure en condicions de congelació, realitzant tasques hivernals essencials: alimentar animals, tallar llenya i transportar mercaderies al mercat. No gaudien de l'hivern, sinó que el suportaven. És a partir del segle XVII que els plaers hivernals van començar a ocupar un lloc central en l'art. L'artista neerlandès Hendrick Avercamp (Amsterdam, 1585 - Kampen, 1634) i Pieter Brueghel el Vell (Breda, 1525/1530 - Brussel·les, 1569) ompliren els seus quadres amb multitud de gent divertint-se sobre el gel. De tota manera aquestes figures no es prenien el temps d'admirar el paisatge hivernal. Els paisatges hivernals d'Avercamp actuen més com a mers telons decoratius per al patinatge que com a meravelloses vistes en si mateixes per contemplar. L’hivern encara s’associava, però, al càstig o per simbolitzar la pèrdua i la tristesa, com al sonet 97 de William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, Regne Unit, 1564-1616): «How like a winter hath my absence been from thee [...]! What freezings have I felt, what dark days seen!» (‘Que semblant a un hivern ha estat la meva absència de tu [...]! Quines gelades he sentit, quins dies tan foscos que he vist!’).
Amb el romanticisme, un període que abasta des de finals del segle XVIII fins a principis del XIX, neix el plaer del terrorífic i una nova manera de percebre el paisatge d’hivern: neix el sublim. Aquest enfocament havia estat popularitzat per Edmund Burke a la seva obra A philosophical enquiry into the origin of our ideas of the sublime and the beautiful, publicada per primera vegada el 1757. Burke argumentava que perquè un paisatge fos sublim (en lloc de simplement bell) havia d'inspirar meravella i terror alhora. El clima hivernal com el gel, la neu, les tempestes i la foscor eren ideals per fomentar una resposta sublim en l’espectador. Els romàntics van començar a apreciar aquesta època de l'any perquè era més fàcil experimentar el sublim durant una tempesta d'hivern que en un camp ple de flors a la primavera. Contemplar el paisatge a l'hivern permetia als romàntics reflexionar sobre el poder infinit de la natura. Si alguna vegada us heu meravellat davant les aurores boreals o heu gaudit de paisatges glacials, esteu seguint els passos dels romàntics, que ens van regalar la seva manera d'apreciar els paisatges hivernals.
L'artista alemany Caspar David Friedrich sovint pintava escenes hivernals, i potser el més característic del concepte romàntic del sublim és el seu El mar de gel (vegeu imatge adjunta). A la dreta de l’enorme iceberg s’observa un naufragi, víctima d'una natura implacable. El paisatge de Friedrich és sublim perquè el gel, sobretot quan es veu en relació amb la mida del naufragi, és impressionant i amenaçador. El vaixell (i els homes que hi havia a dins) no tenen cap possibilitat.
L'escriptora Mary Shelley (Londres, 1797-1851) també presenta paisatges hivernals sublims a la seva novel·la gòtica Frankenstein. La història comença als erms àrtics del pol Nord, un escenari immillorable per a la història d'un home que s'aventura en territori desconegut i perillós en el seu desig de crear una nova vida. Shelley estava familiaritzada amb els paisatges sublims. El 1814 visità els Alps i quedà meravellada per la grandesa hivernal de les muntanyes. Més tard escrigué sobre la seva resposta (plenament sublim) a la contemplació dels cims gelats, que va ser de «meravella extàtica, no aliena a la bogeria».