Quan a finals dels anys quaranta Francesc Hernández Mora es reclogué a la seva casa de Ciutadella davant la incomprensió del públic envers la seva pintura, de marcat caràcter expressionista, poc podia pensar que haurien de passar seixanta anys perquè tot un seguit d’exposicions reivindiquessin el seu paper clau en la història de l’art menorquí. A la Menorca dels anys cinquanta, l’illa encara es trobava empobrida i l’activitat artística girava entorn de l’obra de Vives Llull i, més endavant, de la de José Roberto Torrent també; poca cosa més. En aquells anys cinquanta el nostre artista vivia de la seva feina com a dissenyador modelista de joies a la fàbrica de bijuteria Torrent, feina que a la dècada següent, la dels seixanta, faria a CATISA, aquesta a Maó. Menorca començava a trobar el seu propi camí amb un desenvolupament econòmic equilibrat, en el qual es fundaren El Caserio, COINGA, centenars d’empreses de calçat i una incipient indústria turística estalonada en la construcció de l’aeroport (1969) i l’aparició de les primeres urbanitzacions. La cultura començà a fer-se un espai amb lingüistes com Francesc de Borja Moll, l'historiador Fernando Martí i Camps o estudiosos de l'arqueologia com Josep Mascaró Passarius, Maria Lluïsa Serra Belabre i Gabriel Martí i Bella.
A la resta d’Espanya, però, el Plan de Desarrollo propicià un creixement econòmic encara major i s’inicià un aperturisme que utilitzà l’art d’avantguarda per cercar reconeixement internacional per al règim. A les biennals de l’art de 1957 (São Paulo) i 1958 (Venècia) hi participaren autors com Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Manuel Rivera o Josep Guinovart. A Venècia, quatre anys abans, hi havien participat Salvador Dalí i Joan Miró. Nasqueren moviments artístics i grups com Dau al Set (1948), El Paso (1957) o Equipo Realidad (1957), que connectaven amb les avantguardes artístiques que tenien lloc a la resta d’Europa i als Estats Units.
Hernández Mora, des del seu aïllament, mantenia alguns contactes a l’estranger. A Menorca tingué una breu relació amb Arnulf Bjørndal, fundador del Grup Menorca i un dels pocs pintors abstractes que s’instal·là a l’illa, entre 1956 i 1969. A part de la seva feina com a dissenyador de joies, l’artista també obtenia ingressos de la venda dels gravats i les aquarel·les costumistes que tant èxit tingueren i que forjaren un dels trets identitaris de la menorquinitat que encara avui és present a moltes cases de l’illa.
Hernández Mora no mostrà mai l’obra amb la qual verdaderament se sentia lliure, artista amb majúscules. Perfectament imbricat amb el seu temps investigà sobre els llenguatges que sorgiren després de la Segona Guerra Mundial i que estaven molt influïts per l’existencialisme. Els dos corrents majoritaris, el pictòric i el lineal, cercaven un art fonamentat en la puresa del llenguatge plàstic, una puresa que requeria deslligar-se de la realitat, del que és narratiu, literari, per esdevenir autònom fins a esborrar l’empremta del propi artista.
El corrent pictòric es desenvolupà a Europa amb el moviment informalista i als Estats Units amb l’expressionisme abstracte. Ambdós preconitzaven la dissolució de la forma per donar al color, la matèria i la textura tot el potencial comunicatiu. Hernández Mora ho investigà emprant la tècnica dels monotips, obres úniques resultants de l’empremta d’una matriu de vidre en la qual s’aplica la pintura, en què l’atzar és el protagonista. El corrent lineal remet als moviments minimalistes i cinètics que sorgiren en aquells anys i que Hernández Mora desenvolupà mitjançant trames, estructures modulars centrífugues verticals i seriades. La crítica d’art Rosalind Krauss afirmava que la retícula era la màxima expressió de la modernitat de l’art modern i recordava Aleksandr Ródtxenko (Sant Petersburg,1891 - Moscou,1956), el primer a emprar-la, ell deia que era la darrera forma d’art no objectiu.
Ahir s’inaugurà al Centre d’Art Ca n’Oliver l’exposició «Francesc Hernández Mora i el seu temps», amb l’objectiu d’il·lustrar com Hernández Mora fou capaç de connectar amb l’esperit del seu temps posant-lo en diàleg amb Antoni Tàpies, Moisès Villèlia, Joan Miró, Josep Maria Subirachs, Manuel Rivera, Salvador Dalí, Hans Hartung, Arnulf Bjørndal, Jaume Ribalaiga, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Miquel Barceló, Henri Michaux i Will Faber. L’exposició restarà oberta fins al 28 de setembre. En seguirem parlant.