És freqüent anar pel carrer i trobar algú que gesticula, que sembla rallar sol, fins que veus l’aparell que té a la mà.
És freqüent escoltar, sense voler, mitges converses entre frases intermitents; discussions, problemes domèstics, la llista de la compra o si algú fa l’amor enroscant com un cargol o directe, com si fos un clau.
Ja no hi ha temps de descans ni esbarjo que no s’ompli amb consultes a Facebook, a Instagram, a Whatsapp o el que sigui menys a fer cas a qui tens al costat; per açò et van sorprendre aquells dos joves a la barberia a la que tant t’agradava guaitar, compartint respir i conversa, incòmodament asseguts a un banc, cara a cara, amb un petit tauler d’escacs portàtil entremig.
Aquell capvespre de sol rabiós et va semblar que havien guanyat la partida abans de jugar; ells havien vençut al cel·lular. Per brodar el moment, mentre repassaven la jugada d’escac i mat, somrients, es van donar la mà.