«A veure, Joan; no coneixeries un parell de maoneses de certa edat, que hagin mantingut la manera de xerrar antiga, conservant les paraules d’abans i la seva pronúncia?» I jo li contestava que nosaltres ja parlàvem com ho feim avui, que estàvem molt contaminats, que ja havíem incorporat noves paraules i que n’havíem perdut moltes d’antigues, havíem castellanitzat algunes frases i la nostre entonació havia evolucionat... «però, mira Ignasi, potser unes ties meves que viuen pel cap de Creus estarien en disposició de rallar amb tu». Just començat el segle xxi, aquesta va ser una de les primeres converses amb n’Ignasi Mascaró, quan ell investigava les fonètiques als dos extrems de l’Illa, gravava les veus de persones amb una parla interessant i es dedicava amb força il·lusió i certa intensitat als treballs sobre temes lligats a les llengües, que publicava en els mitjans especialitzats.
D’altra banda, m’encantava com n’Ignasi escrivia els articles al diari MENORCA, i mira que ell deia que no era escriptor: prosa clara, ben ordenada, sense perdre la idea clau que volia transmetre, amb algun contrapunt irònic, ben estructurada, subtil; llenguatge proper, contundent i valent amb dir el que pensava, però sempre ben dit. En els bons temps, quan estava inspirat, anava publicant els seus articles sobre temes d’actualitat, opinions netes i clares, que donava gust llegir. Aquells anys, a partir del 2010, obria el Diari ansiós de trobar un escrit d’Apatxe Ojo Caliente, que no entenia què volia dir, i quan ens trobàvem sempre li deia que hauria d’escriure amb més assiduïtat. Però ell sempre em responia el mateix: que no tenia pressa ni cap ganes de rompre la seva llibertat d’escriure quan li vingués en gana.
La nostra amistat es va intensificar a través del jazz. Les lectures dels llibres de Julio Cortázar m’havien introduït en el món d’aquesta música del segle xx, en què la improvisació és l’element que la fa preciosa i sorprenent, i n’Ignasi s’havia incorporat en un petit grup d’entusiastes ciutadellencs, entestats a fer que el jazz a Menorca fos un esdeveniment important. Vint-i-set anys després, el Menorca Jazz Festival està consolidat i la junta d’al·ligàtors que la va crear l’any 1999 —renovada amb nous elements joves, encara més entusiastes i altruistes— manté un alt nivell d’exigència en les contractacions dels artistes que cada any arriben a l’Illa: ja hi ha un públic a tot Menorca que s’estima el jazz.
Però els inicis no van ser fàcils: els aficionats al jazz érem minoria, sobretot a Maó, on mai hi va haver un soterrani o una cova de jazz com a Ciutadella, i es feia imprescindible eixamplar el ventall dels amants de la música cap a altres manifestacions properes al jazz. Encara no hi havia les xarxes socials i el Diari era l’únic mitjà que podia escampar l’interès per aquesta música que havia tingut el seu màxim esplendor els anys cinquanta i seixanta del segle anterior. N’Ignasi va començar a publicar articles sobre els músics de jazz per fer ambient abans de cada concert i, entre d’altres qüestions, explicava el patiment que ens provocava algun d’ells quan arribaven a l’Illa «en mal estat»: «I avui, què farà Freddie Huberd», publicat el 11 de juny del 2003, així com totes les ressenyes i introduccions dels programes de mà dels festivals. No ho record gaire bé, però crec que va ser ell qui em va animar a escriure també sobre els artistes de jazz que anaven passant pels teatres des Born i el Principal, amb una mena de vis-a-vis periodístic cada temporada, en què ell escrivia molt bé i jo feia el que podia.
De l’any 2002 fins al 2018, quan ja va ser evident que la divulgació del Festival de Jazz era molt més eficient a través de les xarxes que de la propaganda periodística, vam anar publicant articles, previs als concerts, en què explicàvem com eren els músics, o les anècdotes i característiques del tipus de jazz de cada festival. Intentàvem animar la gent a anar a les sales a escoltar bon jazz.
Però, quan més xalàvem era a les trobades per triar el cartell que hauria d’anunciar cada festival, en reunions nocturnes al primer local que l’associació va tenir i, més tard, a can Bernat. Llavors, n’Ignasi sempre triava algun pòster que els altres trobàvem prou lleig, i ell insistia votant aquella imatge, mentre la majoria, que sempre el vam estimar, feia conya i rèiem a les totes. En acabar cada festival de jazz, després de mil anècdotes (realment els artistes més famosos sempre tenien manies que havíem de satisfer, i a n’Ignasi, pel seu do de llengües, quasi sempre li tocava anar a sopar amb ells després de cada concert), ens reuníem a casa de n’Isaac Melis, al voltant d’un arròs ben al seu punt, i n’Ignasi, que era el més gran del grup, posava ordre i comentava tot tipus de situacions que havien passat.
A cada concert al Teatre Principal, n’Ignasi tornava a Maó, quasi sempre amb n’Isaac, per escoltar les proves de so, que moltes vegades es convertien en un petit concert que ens permetia avaluar el nivell dels músics, per després anar fins al bar La Murada a prendre una canya. Asseguts en una taula, tot contemplant el Pont de Sant Roc, n’Isaac i jo escoltàvem els seus bons records dels anys que va passar donant classes a l’institut: de quan anava a la Bodega Martínez, el record de les tapes de tornelles de Ca Uenxi, de les bones tapes de La Murada (que ja eren passat), dels carrers per on anava per arribar a l’institut i de la casa on vivia, un pis petit davant Catisa que li havien deixat. Li encantava comprovar com havia evolucionat tot allò que ell havia viscut, des de l’any 1979 fins al 1983, quan va partir cap a València.
El 26 de febrer del 2023, em va demanar si hi era al concert de Brad Mehldau, que commemorava els 25 anys dels nostres festivals de jazz, però jo era a Barcelona en feines de recuperació, i ell ja havia patit un daltabaix: «Idò, ja ens ho contaran!», em deia. El 28 de setembre del 2023 vam fer la darrera xerrada llarga, i el maig d’enguany vaig poder ser amb ell a la Juaneda: «Joan, estic fart de les infeccions.» Tenia un bon aspecte de cara, amb la barba llarga i ben retallada.
Sempre vaig estar encuriosit amb el significat de l’encapçalament dels seus articles al diari MENORCA, i mai havia pogut demanar-li el significat d’aquestes tres paraules: «Apatxe Ojo Caliente». En les converses sortien altres temes més importants i aquesta qüestió se m’oblidava. Després del comiat, ho vaig demanar a amics seus, a algun professor, a coneguts o companys de feina, però ningú em donava cap referència. Finalment, en Jaume Mascaró, el seu germà, m’ho va aclarir: Apatxe Ojo Caliente era ell mateix. Era una manera d’escriure des de la llibertat. Sempre li havien interessat les llengües índies del continent americà i va adoptar aquest encapçalament per als seus articles com una broma, una referència a la parla d’aquestes tribus amb una escriptura ben diferent, valenta i compromesa.
Bon voyage, Apatxe Ojo Caliente.
Bon viatge, estimat amic.