Els morts de Mazon, de la periodista i escriptora menorquina Esperança Camps, és un magnífic exercici d’investigació periodística que combina entrevistes amb familiars de les víctimes mortals de la Dana del 29 d’octubre de 2024 amb una minuciosa reconstrucció del que va fer el president Carlos Mazón aquell fatídic dia i els esdeveniments que es produïen sobre el terreny.
La reproducció de la cronologia de la jornada presidencial es basa en declaracions judicials, documents materials, convocatòries de premsa i més materials. On era cadascú, amb qui era el president valencià, o què deia, mentre es feien els primers rescats de persones atrapades per l’aigua.
La reconstrucció es topa, però amb un forat negre, després del famós dinar al restaurant El Ventero hi ha un llarg espai de temps en el que no se sap de cert que va fer el polític del PP mentre molts pobles de la Comunitat Valenciana s’ofegaven per unes pluges i unes riades que van superar qualsevol antecedent.
«On era Mazón quan tothom s’ofegava -es pregunta Camps-, no ho sap ningú. La versió oficial és que era al despatx de la Generalitat treballant. Però ningú ja no es creu les versions oficials de Carlos Mazón. Encara més quan és la seua paraula contra el món, quan no pot aportar cap prova o no ho vol fer, quan les imatges de les càmeres de seguretat de palau van ser esborrades. Quan cap testimoni no pot dir, o no vol dir, que va veure el president o que va estar amb ell. Quan Mazón refusa de lliurar la informació sobre els recorreguts, els horaris i el quilometratge del cotxe oficial d’aquell dia. Quan diu que no té res a amagar, però ho amaga tot».
Els morts de Mazón deixa clar que l’actuació del Govern valencià en aquella jornada fatídica va ser si més no negligent. Bona part de les víctimes imputen a la inacció del president la responsabilitat pels mals humans i materials que causà la brutal Dana del 29 d’octubre.
Els morts de Mazón
Esperança Camps
Editorial VilaWeb
205 pàgines
Si si, sense dubte és un llibre no ideològic i totalment imparcial, a jutjar per el nom… després ens demanam perquè passi el que passi, a Espanya tot acaba al terreny de l’enfrontament polític. A Anglaterra és xerra menys de la meitat de política, probablement Menorca hauria d’haver seguir sent británica