Vas de feina, tens un objectiu i el temps comptat. Et trobes enfilada, com una baula més, a la cadena de cotxos que circula per la carretera general mentre els teus pensaments naveguen extraviats. De sobte, la veu de Rosana a la ràdio... «sin miedo, lo malo se nos va volviendo bueno, las calles se confunden con el cielo, y nos hacemos aves, sobrevolando el suelo así, sin miedo»... I tornes a veure el grup de dones de l’associació de persones afectades de càncer de mama cantant, abraçades, com ho van fer a la inauguració de l’exposició del 25è aniversari de l’agrupació.
Recordes que les has retratades en múltiples ocasions: a conferències, penjant cartells, caminant o corrents a diverses curses, darrere una taula informativa o pregonant les festes de Maó..., i, encara avui, et commou la seva il·lusió amb tot allò que fan. Saps que a la seva seu on conviuen somriures i plors, hi corre una alegria que s’empelta, i dins el silenci, si n’hi ha algun, sempre hi navega l’esperança.
Arribada al teu destí, mentre et desesperes per trobar un aparcament, et sents afortunada d’haver -les conegut i, mentalment, desitges llarga vida a ALBA i a totes les seves dones!