Torn a peu a casa. Puig pel carrer del Carme des de la plaça del Príncep i no puc evitar mirar per les espitlleres el soterrani on hi ha la bodega Moritz, per si estigués oberta, però avui és diumenge i el personal descansa. El soterrani de la casa que fou de la senyora Paca Martorell és un dels més impressionants de Maó per les dues voltes de marès, moltíssim planes, que es troben en un arc en diagonal que supera una gran llum. M’encanta baixar a la Moritz a l’hivern: és aquella sensació d’entrar a l’interior de la terra, ocupar l’espai deixat pels cantons de marès, seure observant el tall de l’escoda a les parets laterals i prendre un vi amb la mirada fixa cap amunt.
Just passar el local on venen loteria, comença el carrer de Santa Eulàlia, que va des del carrer del Carme fins al carrer de Sant Manuel i que, antigament, va ser el camí Vell d’anar as Castell. De fet, allà baix, al fons, més enllà de Sant Manuel, just darrere el xalet que l’empresari Gabino Sintes va encarregar, l’any 1947, a l’arquitecte Josep Claret per reformar —de fet, desmantellar— l’antic molí d’en Guèlens, es conserva un tram curt de l’antic camí que anava al castell de Sant Felip.
Entrant al carrer de Santa Eulàlia hi ha una verge dins una petita capella encastada a la façana de la dreta, amb una placa que explica que el nom del carrer és degut a la senyora Eulàlia Poli i Taltavull, que va cedir terrenys per completar aquesta via. Però jo, el que sempre faig quan entr al carrer, és mirar cap enfora, cap allà on hi havia el molí, perquè devia ser un espectacle veure’l com a final de la traça del carrer, des de principi del segle XIX, a partir del 1806, quan es va construir. Les primeres cases s’havien establert vora el carrer de la Plana i el de Sant Elies, que, per cert, era la zona de la prostitució de la ciutat a final del segle XVIII i principi del XIX, segons ens explica l’investigador ciutadellenc Marc Pallicer. Situació ben lògica, ja que els soldats que ocupaven el castell de Sant Felip i els que vivien en els seus ravals arribaven a Maó per aquest camí, i els devia agradar romandre a les cases, ben pobres, de les dones que es dedicaven a aquest ofici antic, just abans d’entrar al poble.
El forn de Can Pedro, l’únic de tota la barriada, és un lloc de trobada de primera hora, quan els matiners van a comprar el pa abans de partir cap a la feina. Bé davant, hi ha la plaça del Trianon, un espai verd, cada vegada més petit per mor de les ampliacions del centre de gent gran de la Casa del Poble, i que va dissenyar l’any 1982 l’arquitecte Borja Carreras, abans de ser batle de Maó.
El carrer de Sant Elies, o de ses Vaques, sempre ha estat una mena de passatge transversal que connecta el carrer de Santa Caterina amb el Camí des Castell. Un carrer agradable i acollidor, per on passaven les vaques que, de sa Sínia de sa Punta i d’alguna altra de les tanques del Carme, anaven a pasturar a les sínies des Cuc, a la de la Plana i a altres horts de la zona de Cap de Creus. A final dels anys cinquanta, un grup d’al·lots encara anàvem amb una gran il·lusió, garrot en mà, a menar tres o quatre vaques que l’amo de sa Punta portava a sa Sínia des Cuc, perquè es menjassin l’herba dels horts abans de tornar a sembrar.
Mentre vaig baixant en direcció a la part ampla del carrer, observ les cases a banda i banda. Cases ocupades per gent de Maó, manco la casa Llabrés, que continua tancada; veïns antics, aquells que saludes en passar davant els seus portals, amb els quals fas una curta xerrada. Alguns ja estan jubilats, fa molts anys que són al barri, i viuen a cases de trast amb la seva ànima senzilla i petit pati posterior, però que són la base dels carrers de Maó. Al cap de cantó de Santa Eulàlia amb Sant Elies, hi va viure bastants d’anys l’arquitecte Miquel Barca, a una casa de trast que manté l’estructura tradicional: façana principal a Sant Elies i el perfil de la coberta a dues aigües mostrant-se a Santa Eulàlia, per on tenia la porta d’entrada, i que acabava amb el típic pati de darrere, amb la paret que dona al carrer ben alta. En Miquel va fer una reforma valenta a final dels anys vuitanta: a part de pintar la casa de color terra, va convertir la porta d’entrada en un balcó i va entrar a la casa pel pati, la qual cosa li permetia tenir l’espai d’estar sense circulacions creuades.
Però avui el carrer de Santa Eulàlia està ben fosc i silenciós. No és la primera vegada que l’enllumenat públic d’aquest carrer falla. Hi deu haver alguna mala connexió, no sé si tècnica o de manteniment municipal. Aquest fet em recorda les nits antigues a l’hivern, quan en sortir als carrers de les barriades (al centre sempre hi ha hagut més serveis) només uns fanals amb una mínima llum ajudaven a caminar per les voravies impossibles, si és que n’hi havia. Però el record avui és agradable, ja que una llum a una finestra, una làmpada en un terrat, una claraboia a sobre d’una porta d’entrada, ajuden a avançar dins la foscor. Nit negra, amb núvols blancs que ressalten sobre un cel de llum tènue. Camín amb precaució, perquè el carrer de Santa Eulàlia té dues parts ben diferenciades: la part alta, per on ara camín, estreta, amb unes voravies ridícules, inoportunes, i la part de baix, un passeig amb arbres i les voravies més amples de la ciutat. Si la fosca és densa, has de tenir precaució quan camines sobre l’asfalt i procurar no desviar-te per no ensopegar amb la vorera de pedra viva.
El carrer de la Plana és un carrer pla que travessa Santa Eulàlia i deixa quatre caps de cantó perfectes. Un d’ells va ser una botiga de queviures quan jo era petit, encara que estava massa enfora de la placeta de Sant Roc per venir-hi a comprar. Malgrat que va ser reformat, manté la imatge antiga, amb un balcó sobre mènsules a la façana de Santa Eulàlia; bé, amb una mènsula, ja que l’altra fa anys que algun camió la devia arrabassar. Avui aquesta planta baixa és un habitatge.
El carrer de Sant Joan també s’encreua amb Santa Eulàlia, i cada vegada que hi pas em venen els records de les olors de les flors que es cultivaven en un jardí amagat, rere l’alta paret blanca, que avui encara existeix i que tenia una font. Tampoc puc oblidar com es posa el carrer cada vegada que plou amb intensitat: un riu que supera les voravies i que replega l’aigua de pluja de tots els carrers de l’entorn, fins a assolir un nivell altíssim, en direcció cap a la fibla que hi ha a la part central, que no dona l’abast per evacuar tanta aigua, que, irremeiablement, es perd, en direcció cap al port.
L’edifici de Calàbria va ser un convent de monges carmelites, on, quan érem fillets, algunes vegades havíem fet de missatgers, portant les hòsties que les monges fabricaven fins a l’església del Carme. Avui en dia, encara manté l’atractiu arquitectònic d’una part del claustre, ben orientat a llevant, que és una de les seus de Càritas.
Camín pel mig del carrer ample i un arbre de Nadal, amb llumetes de colors, a la quarta planta d’un dels dos edificis, amb una alçada que no s’hauria d’haver permès mai, il·lumina les meves passes. Ara ja estic pujant suaument cap al final del carrer i la fosca segueix intensa, rompuda pels focus del camp de futbol de la Unió. Unes làmpades a sobre de torres altes transmeten una llum potent, que passa per sobre de les darreres tanques (quina sort que encara hi siguin) de l’estància d’en Bep Frare i mostren els seus reflexos sobre els enfronts de les cases de l’única façana que conforma aquesta part de carrer. Vesins amables, gent feinera que ocupa les cases i els pisos que donen a la voravia ampla d’aquest carrer de barri. Un pintor, un historiador, un pintor de parets, un mestre de cases, fan vida tranquil·la en aquesta part de la ciutat.
El passeig s’acaba en arribar al carrer de Sant Manuel, que antigament començava aquí i que va ser allargat en temps moderns fins a arribar als dos edificis dels jutjats. M’atur un moment al bell mig del carrer solitari i silenciós i sé que al cap de cantó hi ha el gran casal, que avui està en obres, amb el misteri de qui l’ocuparà, i que va ser de l’empresari de bosses de plata Joan Gomila Riudavets, que va fundar la seva fàbrica just girar el carrer de Sant Manuel. Davant el bell enfront, amagat entre les fulles dels plataners, que encara no han caigut, un vell conegut em fa somriure: el mussol del barri torna a emetre els seus sons precisos i constants, i la tranquil·litat continua dins el carrer fosc.
No sé si podria descriure amb el mateix to la vida al carrer de San Fernando, a l’inici del de la Infanta, o en algun de més cèntric. La gentrificació comença a fer via al centre de Maó: cases reformades, sí, però a canvi d’estar buides quasi tot l’any; els residents expulsats cap a l’extraradi per uns lloguers impossibles, la forma de vida totalment canviada i els edificis ocupats poc temps per gent que no participa de la vida social. Nous usuaris que, juntament amb els turistes, provoquen transformacions en el tipus de comerç, en els locals, en l’estètica urbana, que són totalment perjudicials per a la comunitat. La ciutat rica, però buida i trista, allarga les seves urpes des del centre cap als barris, destrossa tota senya d’identitat urbana i elimina, a poc a poc, la nostra manera de viure.