Gerard Vergés (Tortosa, 1931–2014) va ser, a més d’un poeta extraordinari, un humanista lúcid i curiós, fascinat tant pels clàssics com per la modernitat. Apassionat per la bellesa en totes les seves formes, l’any 1991 va publicar Eros i art, una meditació singular sobre la presència de l’erotisme en algunes obres mestres de la literatura i la pintura. Aquest assaig, guardonat amb el Premi Josep Vallverdú d’assaig 1990, ha estat recuperat recentment per l’editorial Comanegra.
L’autor adverteix des del principi que, quan parla d’erotisme, ho fa des de la mirada masculina, no pas des de la femenina. I puntualitza amb claredat: «L’art de gairebé tots els temps i gairebé totes les cultures apareix, en major o menor grau, impregnat d’erotisme. I no faig valoracions morals. Constato un fet». Aquesta declaració de principis marca el to del llibre: reflexiu, erudit i alhora lliure de prejudicis moralitzadors.
L’obra s’inicia amb una reflexió sobre la diferència entre la mirada eròtica i la mirada estètica. Seguint J. M. Díez Borque, compilador d’una antologia de poesia eròtica, Vergés reivindica un erotisme vitalista, enginyós i fins i tot lúdic, allunyat de la pornografia explícita i de la provocació gratuïta.
«Considero —afirma el poeta tortosí— que es pot renunciar a moltes coses, però que mai no es podrà evitar del tot la supremacia dels instints, siguin aquests d’ordre espiritual —com l’estètic— o d’ordre físic —com el sexual». Aquesta idea travessa tot el llibre i dona coherència a les múltiples digressions que el conformen.
Entre les qüestions curioses que aborda hi trobem la seducció del peu i la sabata, o l’hirsutisme femení. A propòsit dels peus, Vergés recupera unes normes censuradores de 1753 que ordenaven col·locar un llistó a l’escenari per impedir que el públic pogués veure els peus de les actrius mentre representaven, un detall revelador del poder simbòlic atribuït a certes parts del cos.
Pel que fa a la literatura, Vergés confessa que la literatura deliberadament eròtica el fastigueja i l’irrita. Per això centra la seva anàlisi en obres que no tenen el sexe com a únic eix —amb l’excepció parcial de La lozana andaluza. Són diverses les obres que comenta, però destaca especialment l’erotisme en Shakespeare i, sobretot, en Tirant lo Blanc, una novel·la que admira profundament i que coneix amb una minuciositat admirable.
El darrer capítol, titulat «Les sines santificades», se centra en representacions artístiques de l’edat mitjana i el Renaixement on apareix la Mare de Déu alletant l’Infant amb el pit descobert. Tal com assenyala Susanna Rafart en el pròleg, el llibre proposa al lector una autèntica pinacoteca d’obres d’art impregnades d’un subtil però innegable component eròtic.
Eros i art és, en definitiva, un breu assaig amable i heterodox, que convida a repensar la relació entre bellesa, desig i cultura amb intel·ligència, ironia i una erudició sempre al servei del lector.
Eros i art
Gerard Vergés
Pròleg de Susanna Rafart
Editorial Comanegra
167 pàgines