Vius i cuejant
Fa temps que em feia ganes escriure sobre Quesería Menorquina. Però transmetre els pensaments amb paraules escrites em resultava difícil. Explicar uns fets que anaven malament, i a més a més, implicaven sèriament a moltes famílies. Encara que no ho volguéssim, una foscor de pessimisme i incertesa ens envaïa.
L'1 d'abril passat –curiosament el dia d'enganar– varen fer una proposta per comprar els treballadors la fàbrica. Era realment una feta força complicada, però amb treball, esforços i sort, podria dur-se a bon port.
El passat dilluns 19 de juny arribà la notícia: la venta ha estat formalitzada. Quin alè! Ja som propietaris amb tots els pros i contres que això comporta. Començarem una nova etapa.
Fent una mica d'història, contaré que l'any 1930 naixia aquesta empresa. En aquell temps, la tasca tampoc va ser fàcil, van ser anys bastant durs.
Al 1970, la fàbrica va ser traslladada al nou polígon de la ciutat (POIMA). Començà a modernitzar-se amb l'adquisició de nova maquinària i l'automatització dels processos i creant nous productes, la qual cosa la va convertir en una empresa model a nivell internacional.
Arribà l'any 1992 i apareix la multinacional Kraft, crec que amb el lema, "si no pots amb la competència, compra-la i el negoci serà teu". Dels 18 anys que KRAFT va estar al capdavant, hi ha prou material per escriure un bon llibre, però això és un altra història. La qüestió és que la fàbrica deixà de ser rendible per a la companyia i posada a la venta. A finals del 2008, arribà la noticia esperada però no desitjada ni acceptada: es tanca la fàbrica i tothom al carrer!
A principis del 2009 encara no havia sortit cap comprador i s'havia acabat el termini per fer-ho. Però mira per on!, el mes de juny arribà a Menorca el Sr. R.M. amb la maleta plena de diners i comprà la fàbrica.
Eufòrics, cantem al·leluies, quina alegria! No anirem a l'atur!
Passats els moments d'optimisme de la compra i treballant de valent, passà un any i ens adonarem que poc a poc les coses no anaven a bon lloc. La informació que ens arribava en relació a las finances no era pas la realitat que nosaltres veiem (hi havia feina per fer i treballàvem força ) però els magatzems començaven a buidar-se, els proveïdors deixaven de fer comandes, mancaven les matèries primeres, recanvis, fins que la producció quedà aturada. Deixen de pagar els salaris. R.M. ens declara en suspensió de pagaments.
La incertesa i els rumors de tancament anaven minvant els ànims. Apareixia un altra cop la por de perdre el lloc de treball. Arribava el fantasma de l'atur. Però, surten persones que, lluitant contra corrent, creuen que Q.M. es pot salvar, que és rendible, que no podem abandonar aquest vaixell; cal lluitar fins portar-lo a bon port! Treballen incansablement, sense escatimar esforços (viatges, contactes, entrevistes i un llarg etc.) fins aconseguir que la fàbrica passi a ser propietat dels treballadors.
Aquest escrit vol ser un agraïment cap aquestes persones: en Jesús Esparza, en Francisco Tutzó, la tossuderia dels membres del Comitè, que tot i les dificultats no van des fallir en cap moment. També vol agrair la paciència i l'esperança dels treballadors per creure-s'ho. Així com donar ànims a totes aquelles persones que d'una manera o una altra s'han vist involucrades (pagesos, transportistes, proveïdors, empreses auxiliars...).
I posats a demanar, m'agradaria que qualque dia poguéssim recuperar la marca (El Caserío), que forma part de la història menorquina. Com a curiositat, faig saber que en els panys de la porta principal es mantenen les rèpliques de les antigues capsetes de quesitos.
Vull acabar amb una petita glosa que dedico a tota la gent que ha treballat i que treballa a sa Formatgera.
Fa més de 75 anys que funciona
cada dia millor
amb petits alts i baixos
i amb algun retgiró.
Però volem que els 100 anys arribin
Amb bon estat i fortalor
Que tinguem vida per veure-ho,
i gaudir-lo en germanor.
A tots i per tot. Gràcies
Juan Mercadal Riudavets
41 anys a la fàbrica
Maó