No más mártires lingüísticos
Hay articulistas de prensa que andan obsesionados con la disyuntiva existencial del ser o no ser lingüístico menorquín-catalán. El Sr. Gomila Félix es uno de ellos. Sus artículos y coletillas permanentes sobre el tema son todo un referente en la ceremonia de la demagógica confusión.
Escribe insistentemente en un perfecto castellano. Se adorna, recrea y se ensimisma en sus argumentos, al tiempo que afirma en titulares no querer estar normalizado, para seguidamente preguntarse ¿Qué hacer?
Vaya por delante que dicha afirmación como tal, me parece respetable. Todo en la vida es una opción. Y para gustos colores. Sin embargo la subsiguiente pregunta es de tal obviedad, que se contesta por sí misma con la manera de plasmar sobre el papel su enunciado. Si no sabe qué hacer, Sr. Gomila Félix, siga haciendo lo que viene continuamente haciendo hasta ahora de manera gramaticalmente satisfactoria, escribir en la bella lengua de Cervantes.
Dado que obviamente es alérgico a hacerlo en catalán normalizado, la otra solución que le queda es la de escribir en público "en pla". Ese catalán maravilloso y peculiar que es el menorquín. Aunque, a pesar de sus panegíricos abogando por el mismo, por lo que parece, es Ud. muy reacio a pasar de la teoría a la práctica.
Ante tal descalificadora contradicción, todo el mundo se pregunta ¿Por qué? Sin duda Ud. sabrá. O alejado es de sus intenciones, o de lo que podría lógicamente pensarse, de sus habilidades.
Su beligerancia sobre el tema resulta conmovedora cuando, debe Ud. sospechar, que su admirable verbo brillante y suelto en castellano, no le acompaña en el caso de tener que escribir en su lengua materna. No se preocupe, no es nada grave. Somos muchos los que por nuestra edad, no pudimos desgraciadamente tener las mismas oportunidades lingüísticas que han tenido nuestros hijos en la escuela. Claro que ello no le da derecho a la pataleta arremetiendo día sí día también contra las raíces de su propia lengua. Ella no tiene la culpa. Haga lo normal en estos casos, acérquese con cariño a las mismas y verá que finalmente conseguirá expresarse con parecida naturalidad en menorquín. Lo lleva en la sangre.
Y desde luego, por favor, no esté Ud. acomplejado. Apele al espíritu rebelde de Dylan que cita, no se martirice más, exprésese, libérese, y al fin escriba "en pla". Escriba tanto y con la misma ilusión como lo hace en castellano. Nadie se lo impide, salvo Ud. mismo. Preserve del olvido las singularidades que tanto proclama amar dando ejemplo periódicamente con su escritura. Recuerde esta isla no se llama Salamanca. Nadie que quiera el menorquín o el catalán en cualquiera de sus variantes, le va a criticar por ello. Todo lo contrario.
Claro que tendrá entonces que aceptar excepciones en aquellos sectores de opinión españolistas que ahora tanto se regocijan, al leer en castellano sus ataques permanentes a todo lo que huela a catalán. Pero debo advertirle que le hace un flaco favor a su supuesta credibilidad intelectual, el sembrar discordia y confusión entre lenguas hermanas, que sonrojan a catalanes, menorquines y a más de un castellanoparlante por igual.
Jordi Viola
------------------------------
A "Nito" Pons Gomila, in memòriam
Fa poc em van fer sebre des de Maó que en Nito estava molt malalt. Avui, diumenge, el seu fill em telefona per dir-me que va morir ahir, dia 31...
Molts dels millors moments de la meva infantesa i joventut els vaig viure amb en Nito, el meu amic coral.
No em guanya l'estimació que sent per ell –ara ja pel seu record– ni ponder gens si dic que no he conegut cap altra persona més noble i sincera. Va viure sempre com allò que va ser, partdamunt de gairebé tot: un gran esportista, sempre amb un somrís als llavis i una paraula amable per tothom, incapaç de decebre ningú ni com amic ni com a persona.
Vull pensar, Nito, que et trobes aquí on te mereixes; aquí on diuen que hi van els ànimes nobles i bones com la teva. I sé ben cert que aquesta "Glòria" ha de ser, per força, molt semblant a aquell Maó de la nostra infantesa.
Au, idò... si és cert, com diuen, que allà tot és possible, pots començar a preparar, si trobes, un camp de "balonsesto" (noltros mai vam dir "bàsquet" ¿eh, Nito?) dins el qual puguem estar jugant hores i hores sense cansar-mos i sense que vénguin a treure-mos els "grans"; també, si aquí hi ha la mar, encara que sé ben cert que no sera tan polida com la nostra, "narem" a fer quatre calades amb sa canyeta, com anàvem a sa Colàrsega. I, quan vulguem descansar, mos asseurem a un portalet, com el de la capella de les monges de davant ca nostra en es Cós, a contar-mos películ·les i a llegir tebeos de "El Capitán Trueno"...
Els millors moments viscuts d'al·lot, els vaig viure amb tu. Gràcies, Nito.
Adéu, amic, germà...
Que descansis.
Tolo Lladó Olivar
Bunyola
------------------------------
Comencem a parlar de continguts més que de contenidors
Aquest darrer mes hem rebut dues bones notícies, una sobre formació i l'altra sobre innovació que consider mereixen ser destacades, col·locant-les a la mateixa partitura per dues raons. La primera perquè fan referència a dos factors fonamentals per a la competitivitat de la nostra economia; i, la segona i més important, perquè inclouen aspectes que conviden a pensar que el debat sobre les infraestructures podria començar a ser superat per el dels intangibles.
Fa unes setmanes, elMinisteri d'Educació aprovà a l'IES M. Àngels Cardona un projecte d'innovació aplicada i de transferència del coneixement en la formació de la família professional d'Hoteleria i Turisme; d'aquesta manera, dos alumnes (un de Cuina i l'altre de Servies de Restauració) desenvoluparan unes pràctiques durant un mes en restaurants del País Basc d'entre una i tres estrelles Michelin. És hora d'oblidar el famós debat sobre l'Escola d'Hostaleria i centrar-se en solucions com aquesta, la qual aborda de forma molt eficient el greu problema de la desincronització existent entre el sistema productiu, que requereix l'accelerador constantment a fons, i l'educatiu, massa lent, rígid i encorsetat.
En un altre sentit i per com sonen les notícies d'aquests dies, Menorca (crec que per ara deixant enrere el ParcBit de 5 milions d'euros) podria posar en funcionament dos centres de suport a emprenedors innovadors. Les economies avançades han de destacar per les polítiques de competitivitat de caràcter microeconòmic, aquelles basades en la sofisticació dels mètodes i estratègies del teixit empresarial i l'elevada qualitat del seu entorn competitiu. Per això, el realment necessari són aquells serveis avançats a les empreses per aprendre a gestionar la complexitat del desenvolupament tecnològic i la globalització, orientar-se a la innovació, establir aliancessectorials, internacionalitzar-se i augmentar la productivitat del treball.
Dues consideracions finals: 1) Seria un error centrar aquests projectes exclusivament en aquells sectors emergents lligats a les tecnologies de la informació i la comunicació. Els escandinaus han esdevingut competitius amb mobles ben dissenyats, amb sistemes de distribució, venda i ús innovadors i adaptant-se a la mentalitat i a la capacitat dels més joves. O, sense anar més lluny, la nostra indústria del calçat pot col·locar sabates a 600 euros perquè la qualitat pot crear prosperitat en un sector que es remunta al neolític.2) Pel desenvolupament d'aquests serveis, convindria anar de la mà de la prudència perquè la competitivitat és una carrera de resistència i no una cursa de velocitat.
Gabriel Subirats Pons
economista
Maó