Ens insisteixen en què hem de retornar a «la senda del creixement», i que de fet, ho farem; tot és qüestió de temps. Sabem però realment per què «necessitam» el creixement? Quines implicacions té? Té algun tipus de sentit creure que ho aconseguirem? Realment volem seguir insistint en aquest camí?
El «requeriment» d'un creixement continu és en part resultat de la demografia i altres factors, però es troba a la base del nostre sistema econòmic: la creació dels diners és un préstec bancari a retornar amb interessos, i sense creixement no es poden pagar deutes amb interessos. Cada any s'han de prestar diners com a mínim en la quantitat necessària per pagar els interessos acumulats aquell any, i per tant cada any el deute serà més gran (i de creixement més ràpid, exponencialment), i sempre major a la quantitat de diners existent.
El diner, per si mateix, no té cap valor; el que ens interessa és l'activitat econòmica lligada a ell, i aquesta necessita d'energia i recursos. El gran creixement que han experimentat especialment les societats «desenvolupades» s'ha aconseguit gràcies a la disponibilitat d'energia abundant i barata, principalment provinent del petroli. El petroli té una capacitat energètica i unes característiques que el fan inigualable; per aconseguir l'energia equivalent d'un sol litre amb energia humana necessitaríem quatre dies i mig ininterromputs.
Per com es troben al subsòl, els recursos fòssils no poden extreure's a la velocitat que volem, ja que a partir de cert moment, costaria més energia que la que ens poden donar. Així, el problema amb el petroli (i la resta de recursos fòssils) no és quant n'hi ha, sinó quant i a quin ritme el podem extreure, i quanta energia aconseguim descomptant la que hem d'invertir en aconseguir-lo. Ja hem consumit el petroli que teníem més a l'abast, i amb millors propietats; des dels anys 80 es descobreix menys petroli del que consumim (uns 85 milions de barrils de 159 litres al dia mundialment), i sembla ser que estem propers al màxim de producció, si no l'hem passat ja. La progressiva escassetat és previsible que comporti una tendència a l'alça del preu, amb certes baixades degudes a moltes activitats econòmiques que deixin de ser rendibles amb els preus elevats. El sistema econòmic no pot suportar qualsevol preu de l'energia, ja que la necessita per funcionar.
No es coneix cap font d'energia que pugui substituir el paper del petroli avui dia, per tal de mantenir el sistema com el tenim. Hem d'apostar decididament per les energies renovables, però tenint ben presents les seves limitacions; ens faltaria capital, materials, energia, espai i temps per poder fer un desplegament massiu i significatiu en pocs anys. I en tot cas, en general les renovables ens proporcionen electricitat (1/3 del consum d'energia a Menorca), que presenta grans problemes d'emmagatzematge i no permet fer funcionar avions ni maquinària pesada, a causa de les limitacions de les bateries. Les altres fonts no renovables també arribaran al seu màxim de producció properament, i deixant de banda tota la resta de limitacions (que no són poques), la nova generació de reactors nuclears i l'energia de fusió necessiten vàries dècades de desenvolupament per ni tan sols considerar-les (i també generarien electricitat).
Tal vegada estaria bé acceptar que vivim en un planeta finit, i que un creixement indefinit no és possible. Per créixer econòmicament també ho hem de fer en consum d'energia i recursos; però com aquest no pot créixer indefinidament al nostre gust, no podem sortir de la crisi per aquesta via. Pitjor encara, continuar insistint en el creixement ens fa fer apostes cada vegada més bèsties i arriscades, perdent temps i recursos que podríem emprar per iniciar un canvi de rumb, i afegint problemes nous que s'hauran de solucionar en el futur, amb menys recursos encara. Decréixer no és una elecció; el que podem triar és si organitzar-nos o esperar que tot segueixi caient per si sol.
Acceptar que no podem créixer més, o que fins i tot hem de decréixer fins a trobar un punt sostenible on estabilitzar-nos, vol dir renunciar a moltes coses a les quals ens hem acostumat. El canvi no pot ser fàcil, però el nostre sistema actual fa aigües per totes bandes; negar que tenim un problema no l'aclareix. Tampoc podem pretendre capgirar el sistema d'un dia per l'altre, però sí conscienciar-nos i desinflar el sistema a poc a poc, evitant despeses supèrflues i assegurant-nos d'invertir en allò que més podem necessitar, ja amb una perspectiva raonable de què podem esperar del futur. Probablement haurem de reduir la complexitat de tot, centrar-nos primer en cobrir les necessitats més bàsiques, cooperar i cercar solucions locals en comptes de ser de gran escala. Potser també és un bon moment per tenir present que bona part dels nostres «Estats del benestar» s'han construït a costa dels més desfavorits, no ens han «caigut del cel», i estan enfora d'allò a què aquesta gent ha pogut aspirar mai.
Si ens aconseguim abstreure un poc de la nostra manera habitual de veure el món, podem encarar aquesta crisi i totes aquestes limitacions com una oportunitat per aturar-nos a pensar qui som, què és el que realment necessitam i què ens fa o ens pot fer feliços. Tot l'optimisme que tenim o volem tenir en pensar que «tot s'aclarirà» el podem centrar en prendre'ns aquest canvi com un gran repte i enfocar-ho amb el màxim de ganes.