La mort és una incompetent. Fa la feina fàcil i, damunt, la fa malament. Sobretot quan l'executa a deshora. A mig camí, com és el cas. I, tanmateix, aquests dies la raó no serveix. Per res. En Miquel és mort. Ell, que havia estat capaç de convocar torrents de vida. És tan transcendent com absurd, tan retòric com desesperant plantejar-se com n'és d'injust.
És dilluns, gener, fa fred i centenars de persones ens hem sumat al tanatori per despedir-lo. Els que hi som físicament i els que no hi poden ser: els que a la península o a l'estranger miren el rellotge, fan arribar missatges, hi pensen, es fan presents. La seva mort és un trenc en les nostres vides i, per la meitat, ens xapa. Era massa jove. Molts de nosaltres ho som igualment per despedir un amic. Intuesc que alguns dels assistents ho pensem, sabem que avui també assistim al principi del nostre comiat. El que, davall davall, se'ns va edificant. Fins al dia que ens toqui a nosaltres ser el subjecte difunt. És així com s'avança cap al final: perdent-nos a trossos, un per un, uns als altres.
Aconseguir-ne un com ell no és fàcil. Fa falta un molt de sort. Més i tot: una intel·ligència esmolada; una fam de conèixer, molta, de tastar; un cos prim; unes ulleres; un poc de pebre argumental; una pinzellada de bogeria, d'irreverència; compromís social; compromís ciutadà; la broma, una altra vegada la broma, aguda, sovint teatral; una estructura intel·lectual sòlida, pulcra, desada, molt més del que semblava; inquietud per les causes perdudes i per les causes per guanyar; un puny alçat; autenticitat; ironia o sarcasme, mala llet -si convé, quan toca-; una anelleta i, en els millors anys, una beca; generositat; convicció i entrega; constància; no només la coherència, sinó la conseqüència. Tot mesclat. Heus aquí la persona i, de retruc, molt merescudament, el personatge: ell, i un malnom per a cada etapa. I així i tot, perquè de versions d'en Miquel, polièdric i inquiet com era, n'hi ha moltes. De la meva en vaig gaudir durant anys en el plural de tots dos i en el plural compartit de molts. I pel camí... Sessions reincidents a la casa familiar del carrer Infanta fent botar les paraules d'una cosa a l'altra. El capital: lectura i debat, «a les sis a ca teva». Un llibre antic d'esperanto i els mots que assajàvem. Col·lectiu Miloca de Ferro. Assemblearisme etern, divagant. Dissabtes matí de carrer Nou, d'ecologisme en estat pur damunt un carro verd amb rodes de bicicleta, convençuts, amb mitja part a l'Andalucía o l'American i final, indiscutible, a La Murada. Divendres i dissabtes vespre: Tango, Metal, Mô Blues, de tant en tant Cal Dimoni. Suc de civada i una altra ronda. I la darrera a baixamar, tal vegada, si és que encara no insistia -»de ver que és la darrera»- per anar a fer-ne una altra a Can Mario es Brut (l'únic Corte Inglés de la nostra joventut). «I mira aquella!, però tu que l'has vista!». Unes escales qualsevol per seure quan Maó dormia o just despertava. I una mà a cada paret del carrer de ses Bruixes abans d'entonar La Internacional, perquè sí, perquè el carrer té bona ressonància. La música, quan gravar era traficar amb maquetes, transvasar cançons del vinil a la cinta enmig d'un caramull de cables, i només ell s'hi entenia. I del seu coneixement musical, completament transversal, ric en estils, el country: Lynn Anderson (Rose garden), Johnny Cash (Ring of fire) i altres relíquies que avui, en homenatge, he recuperat amb la mirada perduda, líquida. I fora punyetes, fora prejudicis: passeu, passeu que tothom és benvingut, tots aquells que tenim poc o res a veure, perquè en Miquel és l'enllaç, el catalitzador, i ens lliga. «I ja veurem què farem, de moment, quedam al Condal». I una col·lecció de postals d'anar a romandre: sa Mesquida, Illa d'en Colom, cala Tortuga, Torre d'en Penjat, Alcalfar, s'Arenal de Binibèquer, l'interior del seu cotxe aquell dia de pluja. Amb tot i pertot: començàvem, ens fundàvem.
En Miquelet. La consigna. L'adaptació maonesa de Woody Allen. Un artista. Un artesà. Un divulgador. Un dinamitzador. Un gegant. La cara que esperes trobar darrere el so de la gralla. Paisatge urbà. Cultura popular. Una ametlla que cau de punta. I va caure a Maó. I avui la ciutat és molt millor del que era, li va fer, i costa pensar-la sense ell, imaginar una absència que pugui ser tan present. La resta, perviure'l, interpretar i entendre el missatge, molt tristament ja és feina nostra..
Guillem Alfocea i Hernández
l MAÓ