L'avi en Jaume (1910) va passar una part molt important de la seva vida a Trepucó. Allà va viure, va treballar el camp i va allargar una forma d'existència tradicional —que a Menorca agonitzava des de l'arribada dels primers turistes cap allà el 1960— fins pràcticament els anys 90 del segle passat. De la casa de Trepucó de l'avi tenc pocs records; només alguns més que els que té el meu germà petit i segurament molts menys dels que tenen els meus cosins més grans. Crec que puc recordar un gronxador que mon pare me va fer a les alzines de la tanca de darrera, el lladrar d'en Talot, el ca del conco —i nom del qual atén a la forma fonètica de la paraula «talaiot» que encara feia servir l'avi— i qualque dissabte de jugar amb mon pare per damunt les pedres del talaiot de Trepucó.
Açò darrer, molt mal fet; perquè no hauríem d'haver pujat mai per damunt de les pedres del nostre patrimoni cultural; acte, però, que evidencia la manca de consciència col·lectiva dels menorquins fa tan sols 20 anys vers el patrimoni que ara sembla de vida o mort sigui declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Ara que han passat els anys, ens hem fet grans i he adoptat la història com a una de les meves vocacions matriculant-me com a estudiant del grau d'Història de la Universitat de Barcelona, crec que puc manifestar —i açò ho dic per evitar malentesos en les polèmiques paraules que seguiran—, que poca gent estima com jo el nostre meravellós, únic, patrimoni talaiòtic. Hom es qüestiona com han fet les institucions per a incentivar el comportament gregari que al voltant de la Candidatura a Patrimoni Mundial de la Cultura Talaiòtica s'ha generat en el darrers mesos entre la societat menorquina. Però hom es qüestiona, a més, quines són les intencions que hi ha darrera d'aquesta carrera propagandística per aconseguir que els senyors de la UNESCO, experts en la matèria, suposo, s'inclinin per declarar Patrimoni de la Humanitat aquestes muntanyetes de pedres que fascinen tothom. No vull desmerèixer els esforços que des del Consell Insular de Menorca s'han fet per a conservar tots i cada un d'aquests conjunts arqueològics de l'Edat del Ferro, que voldria creure estan emmarcats dintre de la més absoluta legitimitat, però no entenc aquesta dèria en aconseguir incloure sí o sí les nostres construccions al catàleg de coses per les que val la pena pagar de la UNESCO.
Dit açò, qualcú m'hauria d'explicar aquesta demència col·lectiva que corre per les xarxes socials i que intenta convèncer no sé a qui del valor del nostre, repeteixo, únic, patrimoni cultural. És el que tenen les xarxes socials, que porten a la gregarització ruïnosa que Nietzsche aplicava als nacionalismes del seu temps i que, en un intent d'aglutinar estúpidament els pobles, magnificaven alguns valors històrics més enllà de la legitimitat que la pròpia història atorga —açò no és tant del XIX, avui en aquest país encara vivim aquestes casposes pràctiques decimonòniques —. Què vull dir amb açò? Enfora de fer creure que les nostres pedres no valen que la UNESCO les declari la bomba, he vingut a dir que les nostres pedres valen el que són, un patrimoni únic que hem d'estimar, com hem d'estimar qualsevol patrimoni, vingui d'on vingui, sigui de qui sigui i tingui o no un títol de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO o la declaració de la hòstia en bicicleta per la vesina del 3r 1a.
Recentment he publicat l'article «Menorca; turisme i insularitat: discurs polític, institucional i percepció social», on es posaven sobre la taula les virtuts i mancances del nostre sistema turístic des d'una visió antropològica, és a dir, des de la percepció social. Va quedar palès en l'estudi que una de les fallences de la nostra economia era, precisament, l'estacionalitat del nostre turisme, i entenc que la declaració de Patrimoni Mundial de la cultura talaiòtica menorquina podria ser —tot i que ho dubto— un valor afegit a l'hora de mostrar (i vendre) la nostra terra al món com quelcom més que sol i platja. Però el que he vingut a reivindicar avui no és la legitimat d'una candidatura que atén més a les necessitats del nostre business que al valor que en sí té la nostra heretat històrica, el que he vingut a denunciar és que el valor que les nostres institucions donen —i que en conseqüència dóna la nostra societat illenca— a la riquesa cultural que tenim no és la que correspon donar a uns conjunts arqueològics del final de l'Edat dels Metalls que hem d'estimar més enllà dels beneficis turístics que ens poden proporcionar, i que hem de preservar i divulgar pel simple fet de llegar als nostres fills quelcom que ells vulguin llegar als nostres néts.
Hem estat dècades en què els nostres jaciments han importat més bé poc. No només a les nostres institucions —el mateix estat de les investigacions a les universitats és deplorable—, sinó també a una societat que no ha reaccionat a la crida institucional fins que aquesta ha vist el símbol d'€ en cada una de les pedres que els nostres avantpassats van col·locar amb cura una sobre l'altra fa més de 3000 anys. I si som aquí avui, no és per qüestionar els mèrits que tenen els nostres béns patrimonials i culturals per a ser declarats Patrimoni Mundial per part de la UNESCO, que són evidents, sinó per demanar que aquest patrimoni sigui deixat en herència a aquell que l'estima, el protegeix i el llega als seus fills simplement perquè estima Menorca i el seu passat. He vingut a reclamar la consciència col·lectiva que la nostra cultura talaiòtica no és només un negoci —que també—, i que no l'hem de protegir i divulgar en termes econòmics, sinó que l'hem de preservar i considerar perquè s'ho val, de la mateixa manera que estimam la nostra terra, declarada o no Reserva de la Biosfera.
Siguem talaiòtics tal i com proclama l'eslògan propagandístic de la candidatura que eh, jo també defenso; però anem més enllà i estimem allò que és nostre, simplement, perquè és nostre.