Em sentia estrany amb aquella perspectiva de les coses, la dimensió dels edificis, els seus escaires, fins i tot els seus colors. Tot el meu entorn em feia dubtar i em causava una gran inseguretat. La meva ciutat no semblava la mateixa ara que els meus ulls ho albiraven tot des de la meva nova alçada. Assegut a una cadira de rodes tot era diferent. Allò que abans feia sense cap tipus de problema, ni em provocava cap pensament que intuís que algun dia no seria així, ara era una fita quasi inassolible.
Desprès de no poder accedir a molts llocs, com són museus, edificis municipals, botigues, bars, entre d'altres, de sobte em vaig trobar transitant amb la meva cadira per la plaça de la Catedral. Quina sort! Vaig pensar molt alleugerat. Per anar on volia, un comerç de Ses Voltes, havia localitzat una rampa. Amb molta cura per no sortir-me de la mateixa vaig aconseguir, a la fi, pujar dalt, em vaig dirigir a comprar el pa feliç per haver superat el que, per a mi, era un gran obstacle. La felicitat, però, va durar-me ben poc, vaig adonar-me'n que al final de les arcades, just en arribar al carrer del Seminari, no hi havia rampa de baixada, ni de pujada a la següent part del carrer. Vaig haver de refer tot el camí fet i em vaig trobar de nou a la plaça de la Catedral. Des d'allà vaig enfilar per la part central del carrer, abans d'arribar però al final de la mateixa, és a dir a la plaça Nova ens vam topar un camió de repartiment i jo i no hi passàvem tots dos. Tornava jo cap endarrere? Hi tornava ell? Finalment, el conductor, molt amablement, va arribar, marxa endarrere, fins a la plaça on jo molt acalorat, per no trastornar la feina d'aquell bon home, vaig arribar tant de pressa com vaig poder. Allà vaig pujar per la rampa que hi ha al costat d'una gelateria i, finalment, vaig entrar al Banc. No em semblava gens coherent tot el trajecte que tant m'havia costat de fer, quan abans en cinc minuts tenia tota la feina feta. Tot es magnificava i no parava de pensar en com resoldre tots aquells problemes que, a partir d'ara, de ben segur em trobaria. Em va semblar sentir un soroll que cada cop es feia més proper i més fort, vaig obrir el ulls, era el meu despertador! Tot havia estat un malson, però vaig pensar que alguna cosa s' havia de fer per contribuir a millorar la situació de les persones que cada dia viuen el meu particular malson. Vaig pensar que la meva ciutat no estava molt avesada a tractar a persones com jo. Se'm va passar pel cap que la meva ciutat, en general, no estava adaptada a les necessitats de tota la diversitat de persones que en ella hi habiten. Persones que, com jo en el meu somni, es troben en el seu dia a dia, en unes circumstàncies poc agradables. Persones a les que, contínuament, els estem deixant palesa la seva lluita, el seu pols diari amb el seu entorn. Voldria somiar avui que la meva ciutat ha millorat la seva fisonomia i tots els seus ciutadans s'hi senten amb les mateixes oportunitats, sense que les «diferències» siguin limitacions. Voldria somiar, idò, un poble inclusiu, on tots els seus habitants gaudeixen de tot el seu entorn.
Catalina Triay Bagur
Ciutadella