Als néts ens agradaria dedicar unes paraules per acomiadar-nos de l'avi. Ell fins el darrer moment va voler que seguíssim amb les nostres coses.
L'avi, et trobarem molt a faltar, formes part de com som, d'aquells records que tu ens deixes.
Recordarem quan ens entraves per la porta de la policia i ens pujaves dalt l'Ajuntament per veure el Jaleo des de la millor perspectiva, o quan ens duies algun vespre dins aquella furgoneta carregada de trastos a qualque urgència que havia passat. També quan ens venies a cercar d'escola cada divendres i anàvem cap a casa a menjar macarrons, paella, canelons o qualsevol de les coses boníssimes que fa s'avia i després fèiem unes bones jugades a la plaçeta. Pensarem, segurament, en tots aquells consells que ens vas donar o que ens vas transmetre. «Jo he estudiat a sa Universitat de Trebaluger», deies. I sempre vas intentar aprendre, saber-ne més. Molts voldrien tenir el teu domini de l'ordinador i de la càmera de fotos que tant et va donar aquests darrers anys. Les fotos, que sempre comparties, i n'estaves molt orgullós, gairebé sempre mostraven la nostra terra, la que tant estimaves, la que havies treballat quan eres jove i feies de missatge.
També hem après de com estimaves a s'avia, a les nostres mares i a noltros mateixos, de com volies sempre tenir-nos el més protegits i ajudar-mos sempre que poguessis. Sempre has volgut el millor per tots i has lluitat perquè fos així. Tot i açò, sabem que pensaves que podries haver fet molt més, que ens podries haver-nos ajudat més... però açò és impossible perquè més que el que tu feies no es pot fer.
Per altra banda, quan veies que havíem de fer feina i que erem noltros que mos ho havíem de suar no dubtaves en animar-vos i empenye'ns. I quan aconseguíem els nostres objectius ens feies veure lo molt orgullós que n'estaves.
Tampoc oblidarem que sempre vos encantava venir-nos a veure quan fèiem allò que més ens agradés, ja fos anar a un concert, a un partit de futbol, una obra de teatre o un entreno amb el cavall. I a noltros, que fossis allà, ens omplia d'orgull i d'alegria, i ens feia molta il·lusió. Sobretot, a partir de quan et vas jubilar, en que tothom va reconèixer la teva feina i a partir de llavors, vas descobrir tot de mons que fins llavors no havies conegut. Vas viatjar per tota la península.
Hem de dir que també ens has fet riure molt, que sempre t'imaginarem impacientant els bens dins les tanques i fent que s'envestissin contra la paret, com sempre ens contaves. O, ara darrer, com ens explicaves com havies conegut a s'àvia.
Sempre has demostrat ser un home fort, sobretot aquests darrers anys. Però mai saps que te pot passar a la vida... i tu, tot i estar malalt, sempre has tingut un brillant somriure a la cara. Com ja et vam dir, han estat dos anys de regal, que no els esperavem. Però que ens han fet ser més conscients de cada detall, de la importància que tenies per noltros i que, tot i tenir tota l'esperança del món, sabiem que aquest moment arribaria. Sabíem que un dia «t'adormiries per sempre» com vas dir, però també tenies molt clar que mai deixaràs d'estar amb noltros perquè es teu record perdurarà. Perquè quan tinguem fills i nets els hi xerrarem de tu, de l'avi Paco.
Segurament ens ha faltat temps, segur que t'hagués fet ilusió veurer-nos créixer encara més i poder viure moltes més coses, però no ha pogut ser així. Has estat un valent, has lluitat sempre pels teus ideals i contra tot allò que se t'ha posat davant. Moltes vegades has guanyat i d'altres, poques, has perdut, però sempre t'has sabut aixecar. Ara, la leucèmia (i no hem de tenir por de dir aquest nom), se t'ha endut. Però noltros ens aixecarem d'aquest cop i pensarem sempre amb la gran sort que hem tingut de tenir-te com a l'avi i d'haver crescut al teu costat. Perquè l'avi, qui trepitja fort deixa petjada. I tu, n'has deixat una per sempre en tots noltros.
Mai oblidarem el teu somriure, ni les teves ganes de viure, ni la força i alegria que tenies i transmeties. Com tu ens vas dir, mai deixaràs de ser aquí.