En aquestes darreres setmanes hem assistit a una autèntica escalada de comentaris -més que opinions- de gent, sempre mal informada, contrària al decret del govern de les Illes Balears, que exigeix als nostres metges i metgesses tenir un mínim coneixement de la nostra llengua. Com si atendre al pacient en la seva llengua, en el idioma natural de l'illa en que fa feina el professional, fos tan difícil d'entendre. No esteim rallant, per suposat, de finlandès. Alguns, fins i tot, s'han atrevit a adduir que, demanant un cert nivell de català -el bàsic de Batxillerat, perfectament a l'abast de tot doctor- , la qualitat de la sanitat pública perilla amb l'estúpid pamflet de que «els idiomes no salven vides». És clar que no, i l'anglès no fa política, com saben molts eurodiputats espanyols.
Tot això, si algú és seguidor habitual de les xarxes socials i de la web d'«Es Diari», sembla que no ha agradat a certs sectors de la població menorquina, que, emparant-se sovint en l'anonimat de la xarxa, s'han cenyit a una autèntica política que podríem qualificar com 'antilingüista'. Alguns d'ells, defensant de forma recurrent el bilingüisme, curiosament la majoria de vegades en castellà, defensen que el català -aquesta paraula que tants d'ells odien- i que, mal que els hi pesi, continua sent la seva pròpia llengua, la de tots es menorquins, continuï sent un mèrit en l'administració pública, ja que, al fin y al cabo, en la llengua de tots i per a tots, la oficial española, ens entenem perfectament.
Particularment, no pens moure un dit a favor d'aquest moviment. Jo no em moc per anar contra la meva llengua, la que em van ensenyar els meus pares i l'avis, amb la que estan escrits els meus llinatges, amb la que pens cada dia i rall, amb la que somïi i estim, i amb la que vull expressar-me amb llibertat quan, Déu no ho vulgui, hagi d'acudir al metge.