Fa un ranxo d’anys d’aquesta foto, la primera que tenc amb en Pedro Carretero. En Pedro va ser durant tot el temps el nostre entrenador... l’equip era l’Inter i erem molt bons... i com no havíem de ser bons si jugàvem a un pati de sauló que aturava ses pilotes... pilotes que marcaven el front d’aquells valents que hi posaven el cap... sabates que no eren Adidas ni Nike, sinó autèntiques botes de sabater amb una «sivella» a la punta... i només teníem dues pilotes que a vegades havíem d’anar a buscar al pati del Convent de Santa Clara o del pati d’algun veïnat.
Quin temps hem viscut des que teníem 11 anys i, tenint tan poques coses..., les teníem totes... sabíem riure!
Gràcies, Pedro, per tants de records junts, per la teva bondat, pel teu somriure, per la teva maestria, i pels valors que sempre vas transmetre... La mort no és el final del partit... seguirem jugant i guanyant!