Adolf Sintes
LLAURAR
En Bernat de Binidalinet conta que son pare solia tenir un missatge, com n'Alfredo Mora de Sant Lluís, però de llaurador no n'havia vist cap mai, ell agafava la colla i ho llaurava tot. Ho sembraven de blat, ordi i xivada. Va morir als 88 anys.
A en Bernat li agradava molt llaurar, un dia que no tingués escola deia a son pare me deixi fer un solc, n'obria un parell amb son pare darrere, eren bísties molt segures. Als 16 anys ja feia qualque tros tot sol i son pare el corregia si qualque cosa no la feia prou bé. Una dia llaurava dins una tanca fonda amb un matxo i una egua que feien molt bo, quan va arribar dalt amb el solc li donà una fuetada, però son pare ho va veure de l'altra banda de la paret: què havia fet s'ego que li has pigat?
Li va dir que als 18 anys li faria un regal, que arribat el moment va ser la colla. En tenia per estona de qui hagués llaurat 30 anys seguits com son pare, però en va llaurar 29 i encara ara en fa qualque tros amb s'ase. Quan va fer el servei militar son pare tornà agafar la colla els dos anys.
Ell ha vist ferrar les bísties de Binidalinet a tres generacions dels ferrers Sintes de Sant Climent: Pere Sintes Gomila, Santiago Sintes Pons i Pere Sintes Carreras, que finalment anava a ferrar als llocs. Quan van sortir els tractors, en Bernat en llogava per fer els trossos més planers, però per entre roques un que sap un poc de llaurar queda més bé amb sa colla. Devia saber cada roca on era.
SEGAR I BATRE
Segaven el sementer amb falç tres homes i un bergant (ell), amb el carro duien les garbes a l'era, que és davant la pallissa. Son pare no va segar mai a màquina. En Bernat va tenir una mula molt ensenyada que no la menava ningú per segar amb màquina, si entrava dins una tanca que havia de segar, la màquina no havia acabat de travessar el portell i sense dir-li res ja es posava a la vorera que havia de començar.
A més de l'era gran enrajolada, de 1877, al costat hi havia una era petita feta amb lloses de marès -ara molt desfeta- on posaven l'ordi que havien fet net. Un poc més avall de la mateixa tanca n'hi ha una altra de picada a la penya, la més antiga de les tres. Per Sant Jaume les feines de dalt l'era havien d'estar acabades, se'n fartaven de batre amb bístia i ventar palla al sol i la pols a les hores de més calor. Amb les bísties traginaven llençols plens de palla, una part la duien amb un ase a la pallissa de les estables, però el matxo feia més bo i tenia més esquena. L'ase era petit i en passar els llençols fregaven per les cantonades.
BESTIAR
Un estiu van fer una mitja "barata" d'una egua seva amb un cavall de Can Doga, el cavall va pasturar i reposar per les tanques mentre l'egua estirava carro a Can Doga. Passat l'estiu van tornar a canviar les bísties. Quan els carros de Can Doga anaven en buit solien agafar el trot.
Aquests llogarets es dedicaven més al blat, l'ordi i la xivada que al bestiar. Son pare tenia quatre vaques i feia formatge. Recorda que un dia va arribar amb les vaques per munyir. Dues no estaven bé i les va treure a una pleta en lloc de fermar-les. Hi anà en Toni "Magat", a qui va dir que una estava més malament, aquest va dir que era l'altra: demà matí serà morta. Li facilità medicina que son pare li donà cada dues hores tota la nit i, efectivament, la que havia dit en Magat l'endemà va ser morta i l'altra es va salvar. Afirmen que en Toni "Magat" i en Pedro, el seu fill, feien coses que un manescal no les sabia fer.
Els anys 60, que les estàncies petites van començar a quedar sense pagès, en Bernat va llogar el veí Puigmal Vell per un any, però ja en fa quaranta que el mena junt amb la seva terra. Llavors va afegir tres vaques i més envant arribà a les vuit.
MISSATGES
Els llogaven per temporades: de Sant Miquel a Nadal o del 25 de Maig a Sant Miquel. Tenien bergants de Sant Climent que cercaven feina, com en Pedro de can Sebastià, Rafel des Molinet i dos o tres de Sant Lluís. Els missatges, i també qualcun de per Sant Climent, hi solien sembrar estivada.
En Rafel el van tenir un any o dos, era baixet i més jove que en Bernat. Entre tots dos havien carregat el carro amb sacs de quartera d'ordi, de 45 o 46 quilos, per dur al molí i encara hi havien de posar un parell de sacs de blat, però no arribaven dalt el carro tancat amb la post de darrera i els sacs que sobresortien una mica. Son pare diu: què feis, què jugau?. Els va decantar i va pujar els sacs ell tot sol, tenia força.
FIGUES I AMETLLES
A Binidalinet tenien 112 o 113 figueres de cristià, n'hi havia de cap a cap de lloc dins corrals. Paretjals, negretes, coll-llarg, una d'aquestes la va sembrar són pare l'any que va néixer la seva germana Margarita, en fa 86 i encara hi cull figues. En tenien tantes que no n'assecaven la meitat, les altres eren pels porcs i els bens. Venien figues seques a llocs que no tenien gaires figueres, com Forma Vell, i a qualque botiga.
Tenien bastants ametllers dins el figueral. Quan en Rafel Puig era jove estava as Puigmal amb son pare Joan i sa mare Quica. En temps de les ametlles, ells anaven al Puigmal i a Binidalí Vell a pelar les ametlles, tots s'ajudaven uns amb els altres i a més feien un mos.
CAÇAR
En Bernat ha estat molt caçador, una de les poques distraccions de la gent del camp. Durant 48 anys ha caçat amb en Pedro de Forma. Son pare no ho era, així que quan li va venir la idea de comprar una escopeta sense tenir l'edat per treure la llicència, aquest no en va voler saber res. El conco Joan Mascaró la va posar en cap seu. Començà als 12 anys i la temporada passada, amb 84, encara hi anà tot i que van llevar els cans per la malaltia dels conills que ha fet molt de mal.
Als 16 o 17 anys començà a caçar amb senderes. Les armaven de nits a portells i passadores, el ca encalçava la presa fins fer-la caure dins la sendera d'on la treia el caçador. Tenien un canet molt bo que si l'amollaven a una tanca i no partia és que no hi havia conills. Les senderes també van ser prohibides, a ell i un parell més els van agafar els guàrdies civils a la una de la nit al pati de ca seva amb nou senderes, aquell dia no duien cap conill i els va costar una multa petita, el vespre abans n'havien agafat cinc.
També caçava a batuda tres o quatre vespres cada setmana si hi havia tords. Es pagaven a duro, uns quants anys en duia a en Llorenç de sa Garriga que venia a Sa Plaça de Maó. Quan n'Eugenio estava a Binidalí Nou, es van trobar en ço de Forma Vell, caçant batuda cada un pel seu compte. Aquell vespre els tords estaven molt "sentibles", abans de ser a l'ullastre ja s'alçaven, no hi havia manera d'agafar-ne. Tant un com l'altre van dir: me'n vaig cap a sa casa, estaré estona a tornar-hi. L'endemà va sortir un ventet grec, el més bo, i tots dos es van trobar en ço de Sargoçam, més enfora que el dia anterior.
______
adsintes@telefonica.net