L'Estat espanyol pateix alguns descentraments estructurals que fan del tot impossible que les posicions no ja centristes, sinó simplement centrades, siguin realment molt difícils de defensar amb una certa consistència (i, sobretot, amb una certa capacitat d'èxit). Curiosament, es produeix un fet paradoxal: per a l'opinió pública espanyola sembla "extremista" la defensa de determinades postures que, pràcticament arreu d'Europa, són considerades com a ben moderades. I, correlativament, es tenen per moderades postures que a Europa serien, com a mínim, extemporànies o extravagants. Faig aquest comentari a partir de la consideració que va fer na Carmen Castro, diputada del PP al Parlament de les Illes Balears, en una taula rodona que vàrem tenir a la TEF, abans de Cap d'any. La senyora Castro va trobar "no gaire centrista" que jo afirmàs que el Tribunal Constitucional no té cap ni una legitimitat per dirimir sobre l'Estatut de Catalunya i que hauria de desaparèixer, perquè és, més o manco, un tribunal d'excepció, inacceptable en un estat suposadament democràtic. (Val a dir que aquesta opinió de la diputada eivissenca del PP no constitueix cap estirabot i que, durant tot el programa, es va mostrar prou ponderada i equànime: senzillament, va caure en el discurs públic oficial). La meua resposta va ser que jo som liberal i anglòfil i que, per tant, rebuig aquest tipus de tribunal, que dirimeix per sobre de referèndums i de votacions, on la gent democràticament ja manifesta la seua opinió. Com fan a Anglaterra, com fan a Alemanya o com fan al noranta per cent de països del nostre entorn.
Proposar arreglar els conflictes nacionals a través de votacions (de referèndums en què la gent manifesti la seua opinió i, per tant, que vinculin els poders públics) és la cosa més natural del món al Canadà, posem per cas (tant amb governs conservadors com amb governs progressistes). Per això s'ha consultat diverses vegades als ciutadans del Quebec quina relació volien tenir amb la resta del Canadà (si és que n'hi volen tenir cap). I què volien fer ells mateixos del seu propi país. Aquesta manera de fer, al Canadà, no és "extremista", sinó ben moderada, més racional i ben democràtica. A l'Estat espanyol, en canvi, qualsevol que vulgui dirimir els conflictes de caire nacional a través de votacions, en referèndums, serà automàticament titllat per una part important de l'opinió pública espanyola com a "extremista".
Espanya ha estrenat presidència europea de torn el dia 1 de gener d'enguany, i el ministre Miguel Ángel Moratinos ja ha dit que una de les claus d'aquesta presidència seria la intercessió amb la resta de la Unió Europea perquè canviïn substancialment les relacions que es tenen amb Cuba. Per extensió, se suposa que Espanya farà també un esforç considerable per modificar la manera que es té arreu d'Europa d'entendre la "revolució bolivariana" i règims com el d'Hugo Chávez, a Veneçuela. Per a l'opinió pública espanyola, supòs que això deu ser part d'una política "moderada", però estic ben convençut que per a la gran majoria de l'opinió pública europea no ho és en absolut, sinó tot al contrari: resulta pràcticament extraterrestre (especialment, si no es treballa amb mesures per a la democratització dels països de l'òrbita hispana amb els quals s'han de modificar les relacions de la Unió Europea).
L'antiamericanisme generalitzat a la societat espanyola també deu ser "moderat", i les bones relacions amb els Estats Units, coses d'"extremistes" (en aquest cas, se suposa que d'extremistes de dretes). Com a contrapartida, donar suport a tot ésser vivent que es mogui i que estigui en contra de la política americana (dins i fora d'Amèrica) forma part de la centralitat política. De manera que ens podem trobar amb actuacions en política internacional que resulten absolutament esperpèntiques i que són aplaudides per tothom. Fins i tot l'opinió pública més "dretana" no s'atreveix a comentar-les a partir d'una certa normalitat. I és que, entre determinats creadors d'opinió espanyols, el Desastre del 98 (del segle passat, no l'altre) encara cueja, i el nacionalisme espanyol és tan potent que les ferides no es tanquen en sis mesos ni en sis anys, ni en seixanta. També hi plana, per descomptat, el fet que les independències de països que Espanya encara no reconeix, com per exemple Kosovo, ja són del tot irreversibles i cap govern espanyol no podrà fer res per canviar-ho. Per tant, canya a Amèrica, que en té tota la culpa!
Per canviar el xip i perquè els governs espanyols se centrassin una mica, haurien de modificar aquesta òptica neocolonial i baixar el souflé del discurs guerracivilista entre dreta i esquerra, expandir l'espectre polític i mimetitzar una mica la política tal i com s'entén a la nostra part del món.