El temps que fa

Els puc ben assegurar que avui no vull parlar del temps que fa perquè no tengui res a dir. Mirin si n'hi ha de temes: la pinça al Consell Insular per la cosa del finançament autonòmic, la celebració avui del Dia de l'Holocaust, el sobrecost del dic de Ciutadella, que si fossin els responsables d'un altre color un altre gall cantaria, el que ens costa a tots la subvenció als turistes perquè les gran companyies se sentin animades amb Menorca, la contínua terciarització del camp sense que ningú no badi boca. Però, mirin per on, avui (dimarts) m'he despert amb el corc d'escriure sobre el temps que fa. Ara faré una exclamació, després la intentaré argumentar, i passarem a una altra cosa: L'exclamació podria ser més o manco: a aquest temps, no hi ha qui l'entengui! M'explicaré: és costum de molts d'anys enrere que el mes de gener sigui fred, però sec. No és per altra cap causa que són conegudes les seques de gener: dies de molta calma atmosfèrica, sol sense restriccions, fred a la nit i gelades a la matinada. Com bé deuen vostès saber, enguany, de seques res. De fet plou que te plou cada dia, i ja en portem vint-i-sis. Només n'hem salvat un parell. La setmana passada, aprofitant un d'aquests comptats dies assolellats vaig fer una caminada entre Son Saura i es Cap des Port, on vaig visitar aquelles runes romanes arran de les aigües de Fornells. Una ruta magnífica. Encara vaig trobar un bon plat de camagrocs, també dits picornells de càrritx, que no els havia provat mai i que van ser la mar de bons. Perquè, aquesta és una altra, entrarem al mes de febrer i encara es trauran esclata-sangs dels nostres boscos. Tanmateix, aquell dia del gener tradicional va ser únic, a l'endemà tornà la borrasca, la depressió atmosfèrica, el fred, la fusta d'alzina a la xemeneia, i les llargues tardes a casa. Ha estat avui, dimarts, quan tots els fenòmens atmosfèrics s'han posat d'acord per a regalar-nos amb el que crec que ha estat el millor dia d'hivern (en el sentit d'hivern d'aquell temps, vull dir): dia fosc i nuvolós, dia d'aigua insistent i feixuga, dia fred i ventós, dia de cercar redossa, dia de pont i cova, que ens deia mon pare, on fins i tot els homes més rabassuts no s'atrevien a trescar pel camp. Dóna gust, de tant en tant, viure un dia així. Només hi faltaria que nevés, però ja sabem que la neu a Menorca forma part de l'imaginari col·lectiu. Sense neu, el dia ja ha estat prou complet, ho hem de celebrar. En aquesta època de la història de la humanitat, quan la majoria de coses i idees són mitjo-mitjo, ni figa ni flor, dóna satisfacció poder viure una experiència clara que no admet relativitzacions.