Dóna gust de sentir coses tan lúcides com les que deia ahir en Pedro J. Bosch en aquestes pàgines, en el seu article "Menorca en la encrucijada". Tan lúcides i tan senzilles. Perquè en definitiva la realitat sempre és molt més senzilla del que mos volen fer creure.
Ja ho sabeu que jo visc a Barcelona pràcticament de tota la vida, i per açò he tingut l'avantatge de poder preveure moltes coses de les que han anat succeint a Menorca. Simplement perquè aquí ja havien succeït deu o dotze anys abans.
Deixeu-me ser groller a l'hora de posar un exemple. Quan les cases antigues de Fornells es venien a quatre duros, a Barcelona ja sabíen que era la millor (petita) inversió que es podia fer a l'illa... Perquè també hi va haver un dia que les cases de Cadaquès es van vendre barates i ara és un privilegi tenir-ne una.
Jo me pens que fins i tot el capital ha actuat amb retard en aquesta illa. Quan a fora ja jugaven fort a la inversió turística, una bona part del capital menorquí continuava aferrat al sector industrial. I no és una crítica.
Des de fora estàvem convençuts, però, que Menorca acabaria essent una immensa urbanització turística, com ho és bonibé tota la costa mediterrània. I que els nous interessos econòmics arrasarien qualsevol vestigi del que ha estat i són aquesta illa i la seva gent.
Però la veritat és que açò no ha succeït: Menorca ha crescut i s'ha transformat, però encara se la pot reconèixer. I la massificació no s'ha arribat a produir. En ple estiu, quan hi ha més turistes a l'illa, no n'hi tants com al poble de Sitges, que és un simple punt en la geografia de Catalunya...
I per què no ha succeït? La falta d'interès del capital insular? La pervivència de la gran propietat? El nivell de vida alt que ja tenia l'illa? La llegenda del penal de la Mola i la tramuntana? Els que es dediquen a la cosa aquesta, ho deven saber molt millor que jo, però segur que les causes són diverses i acumulables.
Però el resultat és que l'illa ha superat bonibé sense embrutar-se dues llargues etapes de l'economia turística espanyola. La primera, el final de la dictadura, quan tot estava permès i l'objectiu era dur com més turistes millor. I la segona, durant la democràcia, quan els interessos immobiliaris s'han confós amb els turístics, fins arribar a la fallida actual.
D'aquesta manera, l'illa s'ha lliurat en gran mesura de la destrucció del paisatge i dels pobles, que en nom del "progrés" ha estat general a Espanya. En aquest punt seria injust no fer referència als governants votats pels menorquins, que amb errors i encerts han tingut molt clara la necessitat de protegir el territori de tants d'interessos com ens envoltaven.
Avui tot fa pensar que l'economia i el turisme caminaran cada vegada més per altres camins, que segurament no seran ni la massificació ni la destrucció del paisatge i el medi ambient. El món ho té pelut, si pretén repetir els mateixos errors.
I aquest nou context agafa Menorca en una situació complicada. Per una banda, pràcticament s'ha desindustrialitzat (potser no podia ser d'una altra manera). I per l'altra banda, no té prou volum turístic per assegurar bones connexions aèries ni per despertar l'interès dels grans promotors del sector.
Les solucions maximalistes no duen aumón i el retorn al passat és impossible. Per açò me sembla que el que toca ara és posar en joc tot allò que són els valors de l'illa, els seus punts forts, que no són pocs, si comparem .
En Pedro J. Bosch els exposa molt bé. El primer de tots, el paisatge, potser el més ben conservat d'aquesta part del Mediterrani, i també la capacitat de crear, de cercar el valor que tenen els recursos propis i convertir-los en riquesa. I una gran dosi d'entusiasme, que no passa res si és conseqüència de la necessitat.
Coincidesc que, a més del tradicional "Pel que és Menorca, n'hi ha prou", també hi ha una altra illa plena de vitalitat i de capacitat creativa, tan puntual, rigorosa i precisa en la seva labor, que quan es passeja pel món, sorprèn. És aquesta la Menorca que ara s'hauria d'autoreivindicar en tots els camps.