Temps enrere la societat entreveïa un cert romanticisme en els periodistes. Els informadors eren vistos com persones que intentaven fer visibles temes que d'altra manera seguirien amagats, lluny dels ulls de la societat. Gaudien d'un cert prestigi, i fins i tot eren respectats per la societat. Fins i tot molts fillets volien ser periodistes de grans. Res no és el que era, tot canvia.
Avui, els periodistes ens hem tornat mercenaris de la informació. Vivim d'ella, i massa vegades ens dedicam a omplir pàgines i pàgines amb temes que no mereixerien un gram de tinta. És l'esclavitud a les que sotmeten unes institucions que volen comandar l'agenda informativa, i que ho acaben fent. Però quan algun periodista decideix sortir d'aquesta agenda i fer de periodista, massa vegades troba obstacles artificials. La societat està saturada d'un individualisme exagerat que impedeix distingir entre el dret a la informació i l'esfera privada. A vegades, la frontera entre aquests dos àmbits és tant difusa que ningú pot decidir amb total certesa quan tens un peu a una banda i quan el tens a l'altra. Informar no és fàcil. Sempre hi haurà algú a qui certa noticia l'afectarà negativament. Sempre. Però llavors arriba el dilema del periodista-persona. Què fer? Naturalment, cadascú decidirà segons els seus principis, i trobar l'equilibri és tan difícil com aturar Leo Messi.